Qui pentini almenys mitja cana recordarà els còmics dels Joves Castors, aquells aneguets de Walt Disney que anaven de Boy Scouts i ensenyaven trucs de bivac, primers auxilis i supervivència. Van arribar a les meves mans com a herència d'algun cosí gran que havia après abans que jo el codi morse, l'art dels nusos mariners i l'acampada de brúixola i cantimplora. Escalfa una cassola en una foguera. Arma un telèfon amb un fil i dos iogurts. Guia't a la nit llegint el mapa de les constel·lacions.

Amb el temps, tots aquests enginys van acabar semblant-nos un divertiment infantil o un passatemps de diumenge. Ara tot fill de veí porta a sobre un telèfon que fa de walkie-talkie, llanterna, baròmetre, estació meteorològica i astrolabi amb taula de marees i horòscop xinès. En un moment donat, si un es despista a la muntanya, sempre pot fer una trucada d'emergència i no trigaran a arribar els serveis de rescat amb helicòpters, llanxes, grampons, piolets i tota la pesca.

Però la història es precipita a un ritme endimoniat i no hi ha dia que les televisions no ens aturin amb pronòstics d'apocalipsi. Ens hem oblidat de la pandèmia. Aquells viatges furtius al supermercat per disputar els darrers rotllos de paper higiènic, els tests ràpids d'antígens, l'acaparament de mascaretes i els experiments culinaris amb pa de massa mare. El virus del carall ens va convertir a tots en Joves Castors, aventurers del tedi en una quarantena menys semblant al campisme que no pas a un atac nuclear.

Després va arribar l'escalada bèl·lica a Ucraïna i els nostres governants van fomentar un clima d'incertesa i de guerra freda. La Unió Europea, volent posar-nos les gònades de corbata, ens aconsellava preparar-nos pel pitjor: un bombardeig rus, un desastre bacteriològic, una invasió zombi o un diluvi universal. Convé tenir a casa reserves d'aigua, piles, una navalla suïssa, alguna mossegada per emportar-se a la boca i un aiguardent que ens permeti passar el glop durant 72 hores.

I llavors va arribar la gran apagada. Les masses desconnectades van córrer als supermercats a la recerca de subministraments, però els datàfons havien mort i tothom entenia la importància d'amagar uns quants bitllets sota els matalassos. Va sorgir un mercat negre de ràdios transistors. Les espelmes i els llumins es van tornar a posar de moda, i algunes persones van acumular aigua mineral per por que les plantes de tractament d'aigua fessin fallida. Va tornar la llum, però tots ens vam quedar preguntant-nos. I si torna a passar? I si això continua durant molt de temps?

Al ritme que va la història, no descartem la pitjor de les opcions, un corriment tectònic, un núvol radioactiu o un Harmagedon d'aquells que s'enduen fins al darrer dels dinosaures. Si la cosa es posa dolenta, no quedarà cap altre refugi que l'auxili mutu. Haurem de desempolsar els manuals dels Joves Castors amb les roses dels vents, les ulleres de llarga vista i els rellotges solars. Potser ens volen robar el futur, però coneixem des de la infantesa el vell i noble art de cooperar per salvar el cul.