Finalment, hem entès per què Íñigo Errejón va dimitir. Ho ha justificat en la contradicció que li havia generat a nivell personal el fet de negar allò que al programa del seu partit no té possibilitat de ser negat, una denúncia per agressió sexual. La coneguda com a “llei del solament sí és sí” provoca que els juristes es preguntin on queda la presumpció d'innocència, però, com s'observa a l'interrogatori a les dues parts que ha transcendit en aquest cas, l’important per al jutge continua essent, més enllà de la llei, la versemblança del relat i el seu eventual encaix en el tipus penal. En part ens hem d'alegrar que una situació així s'hagi produït, perquè ens serveix per posar en relleu la frivolitat en la redacció de la llei amb què Elisa Mouliaá ha interposat, tres anys després dels fets, una denúncia d'aquesta mena contra ell. No estic prejutjant qui té raó, que quedi clar, aquesta és la tasca dels jutges, però sort que hi són i que, en aplicar la llei, li poden donar un abast que sigui compatible amb el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, malgrat patir en la seva tasca la constant pressió d'una opinió pública que no sap de lleis, ni de Constitució… fins que la cosa va personalment amb ella, clar.
És clar també que si el denunciat hagués pertangut a una classe social elevada o a qualsevol altre partit ja hauria estat crucificat als mitjans de comunicació per abusador i violador. Però el polític d'aparença infantil s'ha defensat amb contundència amb la tesi de la versemblant i sovintejada situació en què de les dues persones implicades en un afer sexual una vol amor i sentiments i l'altra, només sexe. En aquesta línia indagatòria han anat les preguntes que ha formulat el jutge a la vista que tots dos coincideixen a dir que la denunciant va ser a casa del denunciat després d’haver-se produït la pretesa agressió. Per cert, es tracta del mateix jutge que va arxivar la causa contra Dani Mateo per mocar-se amb la bandera d'Espanya.
Se li atribueix al jutge una actitud bel·ligerant i inquisidora davant de la denunciant, i ja han sortit algunes feministes a criticar-lo al·legant el que es coneix com la doble victimització en una agressió sexual per a la dona que denuncia. I, efectivament, reviure els fets és en molts casos un calvari per a qui els denuncia, però alhora cal recordar que el calvari es pot produir també a l'altra part, si allò que es denuncia no es correspon amb la realitat. Si Errejón no volia ser nuvi de Mouliaá, sinó només alleujar la tensió sexual que al·lega que entre tots dos s'havia generat en la seva cita, això no és un crim, de manera que el jutge ha d'indagar amb rigor la situació, ja que en cas de prosperar la denúncia i donar-se per provats els fets, comportaria per al denunciat una no menor pena de presó.
Errejón ha begut de la seva medicina i estic convençuda que el seu partit també. Veure'l a ell renunciar a una carrera política xopa de supèrbia i a Yolanda Díaz renegar de qui fins fa res aclaparava en públic amb ensucrades carantoines no deixen de ser senyals que la justícia còsmica existeix.