La historiografia té una comprensible tendència a buscar patrons de comportament en la seva anàlisi dels esdeveniments i de les èpoques que estudia. De fet, hi basa la seva pretensió de ser una ciència. És més que probable que no poder, malgrat això, endevinar el futur, i per tant servir per evitar les males decisions passades, derivi del fet que sempre li manquen dades per completar el mosaic. Potser algun dia les tindrà, però mentrestant ha quallat la dita, atribuïda a Twain tot i que ningú en dona més dades, de què la història no es repeteix sinó que rima. Com a recurs literari, passa la frase, però com a font d’autoritat per descriure el present, deixa molt a desitjar. Quina fora la rima?
La rima, si es dona, no és altra cosa que el fet que darrere qualsevol acció humana amb transcendència política s’hi troba l’eterna barreja biològica: som a la vegada competitius goril·les i amicals bonobs. Però es tracta d’una barreja marcada per la capacitat transcendental dels humans i que cap altre ésser viu té, del llenguatge articulat, de la consegüent escriptura, del que és en definitiva poder tenir història. És evident que segons el que s’escrigui, pot arribar un testimoni divers a les següents generacions, i per això la major part dels conflictes són en el fons conflictes de relat, mirades diverses sobre els mateixos objectes, que quànticament parlant, així esdevenen diferents. I no és una metàfora.
Si tothom actués a fi de bé, si el mal no existís, es podria seure amb tranquil·litat a taula per intentar mirar amb els ulls de l’altre. Observar la discussió entre el tàndem Trump/Vance (aquest últim no pensa ser convidat de pedra com Kamala, s’endevina canvi presidencial a l’horitzó) i Zelenski, sense la història prèvia de cada país, i sense la primera part de la trobada són ganes de mentir. Com declarar que aquí únicament hi ha un país agressor i un país agredit és mancar irrespectuosament al lector de dades rellevants sobre el passat.
Això ni de bon tros nega el fet que quan el general Patton va dir que, un cop arribats els aliats a Berlín durant la II Guerra Mundial, el que calia era seguir fins a Moscou, no fos un vaticini encertat. Potser hauríem tallat de soca-rel el patiment de generacions sota la bota comunista. Però també ho és el fet que la història d’aquella guerra sembla escrita pel president Truman i el Primer ministre Churchill, ambdós capaços de tolerar el règim franquista com a vigia d’occident contra el comunisme, quan és rus el percentatge més gran de soldats morts en aquella vergonya del segle XX.
El que vull dir amb tot això es resumeix ràpidament: no és Trump el president que voldríem per al país líder del món lliure, però evitar que el conflicte amb Rússia escali no pot passar per fantasiejar amb prendre com aliat la Xina, i que armar un exèrcit europeu necessàriament implica tenir com aliat els nord-americans. A veure si haurà de venir algun Patton que ens recordi aquesta part de la rima, la que diu que després evitar un totalitarisme va dur el món a patir les conseqüències d’un altre.