Corria l'any 1939. Tot just havia acabat la guerra, però ja començava la repressió. El poeta Miguel Hernández, que havia combatut en les trinxeres republicanes, va mirar de fugir per la frontera portuguesa, però va caure en mans dels homes de Salazar. Primer el van tancar a Huelva, després el van traslladar a Sevilla i finalment el van remetre al penal del carrer Torrijos de Madrid. Un bon dia, gràcies a iniciatives extraoficials, va acabar en llibertat i sense procés.
Hernández podia haver intentat de nou l'exili, però va decidir tornar a Oriola, la seva ciutat, sabent que es ficaria a la gola del llop, una gola on ja regnava l'integrisme nacionalcatòlic. Era notori que els seus veïns el delatarien, però ell no es va acovardir. Un dia, el poeta va entrar en una botiga on s'exhibia una pintura del Sagrat Cor de Jesús amb una gran víscera sagnant al centre. Llavors, amb un gest fanfarró i temerari, Hernández li va preguntar al botiguer: “Per quant em ven els tomàquets aquest paio?”.
L'anècdota cobra actualitat en aquests temps. L'altre dia, durant la retransmissió de les campanades de la nit de Cap d'Any a TVE, la humorista Lalachus va exhibir una imatge del Sagrat Cor de Jesús amb el cap de la vaqueta del programa Grand Prix. Primer li van ploure els insults digitals, res que no hagués passat ja amb pretextos misògins o grassofòbics. Després la cosa es va sortir de mare. Ja se sap: Españita. Van entrar en escena els sindicats de menjaciris i l'escàndol de torn anirà als tribunals entre invocacions a l'article 525 del Codi Penal. Ara el Govern espanyol surt a defensar a Lalachus, però Sánchez es va comprometre fa ja més de sis anys a reformar el delicte d'ofensa als sentiments religiosos i encara som aquí.
El conte és més vell que la picor. La mateixa foguera que van fer contra Toni Soler, Jair Domínguez i Judit Martín per una paròdia de la Verge de la Rosada en TV3. La mateixa brama contra la processó del Cony Insubmís a Sevilla o la Santa Xona Rebel a Màlaga. La mateixa cacera de bruixes contra Willy Toledo. Els ressons del procés contra Javier Krahe amb una inversemblant acusació de blasfèmia. Fins i tot el més encantat sap que fer photoshop amb un crist i una vaqueta encara entra dins dels malparats límits de la llibertat d'expressió. Però el propòsit d'aquest enrenou és un altre: la guerra cultural, el patriotisme de pandereta i la fustigació feroç a tota temptativa d'obertura.
A Miguel Hernández el van empresonar i deixar morir com a una feristela en el penal d'Alacant. Encara avui, bastions dretans com l'ABC o La Razón sostenen sense pudor que el poeta no va ser assassinat. Aquí el conte no va de sentiments religiosos sinó d'una Transició potinera que va permetre als poders franquistes mantenir vigent un paquet ideològic on totes les llibertats no tenen la mateixa cabuda. La moralitat es compta sola. Hi ha guerres perdudes que encara no hem recuperat.