Fa exactament set anys, Carles Puigdemont constatava des de Bèlgica que no seria investit president de la Generalitat a distància. Aquell episodi, que va desfermar les hostilitats entre Junts i ERC, és un dels nusos gordians dels moments àlgids del procés: les versions difereixen tant -uns diuen que estava tot tancat; els altres, que en cap moment es va acordar una votació per triar telemàticament Puigdemont- que resulta difícil treure'n l'entrellat real. Un altre 30 de gener, el de l'any passat, també va ser clau per a Puigdemont. Va ser el dia en què Junts, en un moviment que va aixecar força controvèrsia, va tombar la primera versió de la llei d'amnistia. Una llei que, modificada, es va acabar aprovant al juny i que encara no s'ha aplicat als principals protagonistes del referèndum de l'1-O i de la DUI.
Uns protagonistes que són, al mateix temps, els principals suports que té Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats. Oriol Junqueras, com a president d'ERC, va dissenyar una estratègia de diàleg amb el PSOE que ha cristal·litzat en les últimes dues legislatures i que ha situat els republicans com a soci fiable dels socialistes a Madrid, amb Gabriel Rufián com a referent i l'espantall del PP i Vox com un dels principals arguments. Puigdemont, encara que la retòrica sigui diferent, s'ha arromangat per desplegar l'acord d'investidura, tant en allò que està escrit com en qüestions que han anat apareixent en el radar amb el pas dels mesos. La presència de Miquel Calçada al consell d'administració de RTVE, la de Pere Soler -director dels Mossos durant l'1-O- a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) o l'emissió en català de La2 suposen una entesa més profunda que epidèrmica.
És tan cert que els partits independentistes s'han implicat a fons en el funcionament de la legislatura espanyola com que la normalitat que pregonen els socialistes encara és impossible de constatar. Tindria tota la lògica, per exemple, que Junqueras, un cop reelegit com a president d'ERC, hagués estat rebut amb honors a la Moncloa. També l'hagués tingut, en el seu dia, que Sánchez s'hagués desplaçat fins a Brussel·les per signar l'entesa amb Puigdemont, que en aquell moment no era president de Junts però que tenia l'última paraula en totes les decisions que es prenien al partit. És normal que el PSOE busqués els vots dels qui el 2017 eren considerats sediciosos, i el pacte ja era en si un preu alt a pagar. Però, al mateix temps, creure's el pacte implica dur-lo a terme amb tots els gestos.
Per això encara no s'ha aplicat cap amnistia política, i potser per això, en el fons, l'amnistia judicial és més complicada arran de l'enrocament del Tribunal Suprem. Si Sánchez realment es cregués l'amnistia en totes les seves vessants, i si s'hagués fotografiat en un format o altre amb els principals beneficiats de la llei, el Suprem hauria portat a aquest extrem l'oposició a aplicar la norma? La normalització real, en tot cas, només es podrà presentar quan el president espanyol citi Junqueras a la Moncloa -o aprofiti un viatge a Barcelona per citar-s'hi amb el protocol necessari-, i que faci el mateix amb Puigdemont. Preferiblement en territori estatal, si és que el líder de Junts pot tornar a Girona.
Aquesta normalització, tenint en compte que no hi ha eleccions en l'horitzó i que el mal -pactar amb els independentistes- ja està fet, podria fins i tot arribar a ser beneficiosa per a Sánchez. Perquè sempre és més fàcil que t'aprovin els pressupostos si cuides els socis. I cuidar els socis, a vegades, vol dir col·leccionar alguna fotografia incòmoda. Però més incòmode seria per al líder del PSOE governar com aquestes setmanes: amb cada votació convertida en un esbarzer i la sensació que tot sempre va a l'últim minut.