Perdre el relat per una clau de judo dialèctica. Fa uns dies els representants sindicals dels docents es mostraven units ocupant la Conselleria d’Educació. Per primera vegada en molt de temps hi havia unanimitat per fer quelcom i la idea clau que les pròpies organitzacions posaven com a titular era que “el canvi de calendari ha estat la gota que ha fet vessar el got”. Una gota, diem-ho clar, que com bé ha dit el mateix conseller, no modificarà els nostres drets laborals pel que fa les vacances. La societat, desconeixedora de quines son les altres gotes que han omplert el got, comprensiblement, només veu que un col·lectiu com el docent, que en alguns aspectes té més drets laborals que altres sectors, està protestant perquè no vol que els alumnes vinguin als centres uns dies abans.
Tenint aquesta informació és normal que bona part de la societat acabi veient els docents com una casta privilegiada que es dedica a reclamar capricis enmig d’una crisi sanitària que ha enfonsat molts sectors en la misèria. Ens estranya, sentint les paraules del conseller i les dels representants sindicals, que la gent, potser per desconeixement, arribi a aquestes conclusions simplistes? El meu parer és que el conseller, un home bregat en les batalles comunicatives, ha parat una trampa antiquíssima als docents i aquests hi han caigut de quatre grapes. El resultat ha estat que s’ha apoderat del relat amb l’ajut del propi adversari.
Interins en frau de llei
Fins ara les protestes del món docent eren, per dir-ho de manera suau, de baixa intensitat. Les úniques protestes mínimament potents van ser protagonitzades per sindicats minoritaris que van aconseguir, tot i els esforços per desmobilitzar dels majoritaris, una certa incidència, tot i que no majoritària, als centres educatius. La protesta era per garantir l’estabilitat del personal interí en frau de llei, que pot encadenar contractes temporals durant fins i tot dècades sense transformar-se en indefinit. Un fet que l’administració no permet i audita al sector privat però no s’aplica a ella mateixa.
Durant diversos mandats s’ha intentat fer tot el possible per a ocupar el màxim de places docents possibles amb interins en comptes de convocar oposicions regularment, com sí que es fa en altres cossos com els policials. Els dos motius principals d’aquesta manera d’actuar han estat: per una banda, la possibilitat de no nomenar interins fins a principis de setembre, estalviant pagar vacances. I per l’altra: tenir un personal dòcil l’estabilitat del qual dependrà de criteris subjectius de les direccions, que poden triar aquesta part de la plantilla a mida. Aquests criteris, tot sigui dit, no son únicament educatius sinó que deixen espai per a un cert amiguisme que, recordem, es financia amb diner públic.
Durant la pandèmia i els confinaments, els docents vam tornar a estar al focus mediàtic. D’un dia per l’altre vam haver de fer classes des de les nostres cases. No era la situació ideal, però era comprensible que en una situació de col·lapse inesperat havíem de fer els esforços necessaris, com en altres sectors, per tirar endavant. Com era possible transformar d’un dia per l’altre tot un sistema presencial en un sistema a distància? Per part del Departament, aleshores en mans de Bargalló, més enllà de mitjans tecnològics insuficients, cap ajut. En moments com aquests és quan ja és tradició per part del Departament treure la carta de l’ “autonomia de centres”, que normalment només existeix per encolomar “marrons” a les direccions quan la conselleria no té ni idea de com fer-ho. El mateix va passar amb els plans d’obertura dels centres.
Oposicions incertes
Les oposicions a cossos docents es van anul·lar arreu de l’Estat menys a Catalunya, on simplement es van ajornar sine die bàsicament perquè les proves en les dates programades no podien fer-se d’acord amb les mesures sanitàries que hi havia imposades. L’ajornament implicava la incertesa, pels opositors, de no saber si les proves que marcarien el seu futur es farien la setmana vinent, el mes vinent o bé en un any. Tot això enmig de la voràgine de la gestió de la pandèmia a les aules. En el cas de la prova escrita, de cinc hores de duració, es va fer amb les finestres obertes en ple temporal Filomena. La mateixa Generalitat que deia a la ciutadania que no sortís al carrer si no era estrictament necessari, amb algunes carreteres colgades per la neu condemnava els docents a la hipotèrmia i ho feia sense tenir una normativa clara de quines opcions tindrien els opositors que no podien arribar-hi per motius logístics o sanitaris fins el mateix dia de la convocatòria.
El curs passat havia començat sense ni tan sols sabó per rentar-se les mans als lavabos d’alguns centres, amb mascaretes de roba -si és que n’hi havia- i fallant la promesa que els docents d’alt risc podrien abstenir-se de venir als centres. La manca de recursos podria arribar a justificar-se per la crisi d’abastiments, el que no podia justificar-se és que l’aleshores director de Centres Públics i ara conseller, Josep Cambray, mentís deliberadament sobre les mesures que s’estaven duent a terme per contenir la pandèmia respecte a tests i confinaments a les aules davant la incredulitat dels docents.
El cas del 25%
Després, ja amb Cambray al comandament, va esclatar el cas del 25%. El Departament que durant dècades s’ha abstingut -i s’està abstenint encara- de monitoritzar i vetllar pel compliment de la immersió lingüística convalidant títols del C1 de llengua catalana a alumnat de batxillerat i després rebaixat a quart d’ESO per tal de fer augmentar estadísticament els nivells de competència lingüística dels ciutadans de cara a la galeria, ara imposava un nivell C2 de Català al professorat.
Sota el meu parer, potser aquesta és la inevitable solució per resoldre de manera retroactiva el problema d’haver inundat els centres de docents que son incapaços d’expressar-se correctament en català, però tenen el nivell suficient sobre el paper perquè el mateix departament els el va regalar com a alumnes. Ara qui escriu aquestes línies podria fer totalment bonificat el curs que m’habilitaria per poder impartir docència en anglès, però un servidor ja ha pagat els seus 55,75 euros de taxa per presentar-se per lliure als exàmens del C2 de català. De nou, la mesura s’ha presentat, com quasi tot, sense un pressupost associat per dur-la a terme.
Mentrestant, els inspectors continuen venint als centres i la immersió segueix sent quelcom optatiu. Quin docent no té certa por a l'hora d’insistir en l'ús del català a l'aula? El Departament ha abandonat els docents en les denúncies rebudes, la majoria de les quals demostrades calúmnies, per suposat “adoctrinament”. Pregunteu-ho sinó als docents del Palau.
El desastre de la sisena onada
Durant aquesta sisena onada de coronavirus s’ha obligat a anar a treballar a docents vacunats que convivien amb tres positius a casa fins que ells mateixos donessin positiu. Això sí, mentre els centres es convertien en un dels principals focus de contagi el Departament continuava repetint el mantra de "les escoles són segures" irritant profundament el personal. El resultat -oh sorpresa!- la incidència del virus entre docents ha estat molt més elevada que en altres sectors, mentre tampoc es complia la promesa del Departament de cobrir totes les baixes el mateix dia.
Un esborrany d’aplicació quasi immediata
Com apuntava anteriorment, el caos generalitzat podria, en part, atribuir-se a vicissituds de la pandèmia, però en aquest context, presentar un esborrany de currículum que planteja posar potes enlaire tot el sistema educatiu de cara al curs vinent, és a dir, en pocs mesos, sembla com a mínim agosarat. El currículum que s’ha presentat té, per què no dir-ho, aspectes interessants, d’altres que no gaudeixen de gaire suport a nivell pedagògic dels docents i d’altres que directament son brindis al sol que aguanten sobre el paper però no a la realitat de l’aula. Sobretot hi podem trobar grans mesures que només poden aplicar-se a la realitat amb uns recursos inexistents.
El curt termini per presentar esmenes a títol individual del projecte no dona ni tan sols temps a llegir-lo. I amb una ullada per sobre introdueix diversos punts, com la quasi desaparició de la filosofia, que es contradiu amb l’esperit de promoció del pensament crític que tantes vegades es cita al mateix document. Per altra banda, aquest esborrany, semànticament està escrit introduint nombrosa terminologia amb un fort contingut ideològic, que tot i que pot ser compartida per bona part de la comunitat educativa, introdueix en el currículum una sentència d'obsolescència segura amb el mínim canvi de govern. Més enllà de la manca de consens que tenen certs enfocs pedagògics, el document, a més, aprofundeix en la mateixa trajectòria que ja apuntava el currículum anterior, que encara no ha tingut temps d’implantar-se suficientment com per a arribar a conclusions sobre la seva aplicació.
Som docents o obrers de la burocràcia?
S’està confonent, com ja passa en altres sectors, qualitat amb burocràcia. Existeix un creixement exponencial d’una burocràcia en què tot canvi comporta ser justificat amb més burocràcia. I, al final, el sistema en comptes de promocionar el canvi del que diu abanderar acaba fomentant precisament l’immobilisme, o bé el currículum ocult de la pràctica real a l’aula. L’extrem arriba fins el punt que hi ha centres educatius que tenen com a prioritat obtenir certificats ISO de “qualitat”(sic) i acaben sotmetent la pràctica pedagògica al fet que es pugui encabir dins els criteris d’un tipus de certificats molt útils per a una fàbrica de magdalenes però que son una sentència de mort per un model educatiu en que es vetlli per atendre les individualitats de cada alumne.
Els docents ens sentim sovint com Sísif carregant una pedra que torna a caure muntanya avall i que cal tornar a elevar amb una pila de documents plens de graelles que fan obsolets els documents que tot just acaba d’enllestir. Això ofega qualsevol intent de centrar-nos en l’alumne, aquell qui en tota aquesta paperassa es cita com a protagonista del procés d’aprenentatge. Uns documents que, tot sigui dit, serveixen sobretot per justificar la feina de qui els encarrega.
El nou calendari i les noves promeses
Dit tot això, el nou calendari, com ja deia al principi, no afectarà als dies de vacances del professorat però sí torpedinarà la preparació del curs en què s’haurà de tenir ja implantat el nou currículum. I per què ara tants escarafalls si el curs es pot preparar també abans de les vacances? El conseller no ha promès que al juliol ja estaran totes les plantilles tancades amb tots els docents nomenats?
Permeteu-nos ser desconfiats després dels innumerables precedents, i dubtar que el mateix Departament que ha promès tantes coses que no ha executat per falta de pressupost, de sobte passi de fer el garrepa no nomenant els interins per no pagar-los abans de temps a gastar-se els milions d’euros que fins ara no tenien ni per sabó als lavabos. El conseller Cambray ja va anunciar en roda de premsa que ell havia vingut aquí a prendre decisions, i que en breu tindríem noves notícies de com pensa revolucionar el sistema educatiu.
Els qui ofegats entre burocràcia maldem per intentar atendre al nostre alumnat temem les noves atzagaiades d’un conseller d’Educació que pretén fer una revolució educativa a base d’encarregar-nos nous PDF que en no res ja seran obsolets. I ho fa, com en aquest cas, d’esquena al consell escolar i amb les associacions de famílies també en contra. En el cas dels equips directius, l’exigència sobrepassa la que es pot demanar a superherois. Personalment no em semblaria malament una jubilació honoris causa de tots els Equips Directius que han sobreviscut a la pandèmia, més enllà dels seus anys cotitzats. Siguem realistes. Tot això està escrit des del punt de vista d’un professor de secundària, però podríem parlar d’altres col·lectius com les mestres (majoritàriament dones) d’escola bressol, que han de fer front a unes ràtios encara més desproporcionades.
En la meva vida laboral, com a bon llicenciat en una carrera humanística, he treballat en diversos sectors en condicions, sovint, bastant precàries i extremament inestables. No cal que m’expliqueu com està el món laboral fora de la docència, ja ho sé i prou que ho he patit. Creieu-me si us dic que de totes les feines que he tingut, aquesta i, especialment els darrers cursos, és en la que m’he sentit més menyspreat i menystingut per qui dirigeix l’empresa i la primera en què veig que l’amo sembla que tingui com a principal objectiu posar tots els obstacles possibles per a que els empleats no puguin fer bé la seva feina. És surrealista…
I amb tot, em quedo amb la reflexió d’un company que em feia veure que no es pot millorar l’educació incidint només en el sistema educatiu. La millora vindrà acompanyada de serveis socials que no estiguin col·lapsats quan derives l’alumnat, d’estabilitat econòmica i laboral de les famílies, d’accés a mesures de conciliació reals, accés garantit a la salut mental dels adolescents i promoció de sectors que puguin estimular en els joves la curiositat i l’amor a la cultura més enllà de les parets d’un centre educatiu.
I no, el fracàs escolar no es combat promocionant de manera forçosa l’alumnat que no ha assolit els objectius mínims que se li han marcat, ni maquillant aquest no assoliment canviant-li el nom per un eufemisme. Aquestes tècniques, però, sí que són eficaces a l'hora de maquillar estadístiques, com es fa amb les convalidacions del C1 de català.
Ara ens toca predicar amb l’exemple
I després de tot aquest memorial de greuges, dic que entenc que no se’ns hagi entès. Fins ara els docents hem estat un col·lectiu especialment mesell. De tots els motius que hi havia per alçar la veu, els nostres sindicats només han actuat unànimement utilitzant com a titular “la gota que fa vessar el got”, posant el focus en la darrera gota sobre un got que en realitat fa temps que ha vessat.
Però una de les coses que un capta primer quan comença a exercir la docència és que l’alumnat aprèn abans pel que fem que pel que diem. De res val que els estiguem fent tot el dia reflexions sobre el compromís, la lluita per la justícia i la necessitat de canviar el món si després ens deixem trepitjar sistemàticament i quan convoquen una vaga busquem mil excuses contradictòries entre sí per no secundar-la i no haver-nos de gratar la butxaca. De debò creieu que el principal obstacle pel qual no assolim l’èxit educatiu som els docents?
Tenint aquesta informació és normal que bona part de la societat acabi veient els docents com una casta privilegiada que es dedica a reclamar capricis enmig d’una crisi sanitària que ha enfonsat molts sectors en la misèria. Ens estranya, sentint les paraules del conseller i les dels representants sindicals, que la gent, potser per desconeixement, arribi a aquestes conclusions simplistes? El meu parer és que el conseller, un home bregat en les batalles comunicatives, ha parat una trampa antiquíssima als docents i aquests hi han caigut de quatre grapes. El resultat ha estat que s’ha apoderat del relat amb l’ajut del propi adversari.
Interins en frau de llei
Fins ara les protestes del món docent eren, per dir-ho de manera suau, de baixa intensitat. Les úniques protestes mínimament potents van ser protagonitzades per sindicats minoritaris que van aconseguir, tot i els esforços per desmobilitzar dels majoritaris, una certa incidència, tot i que no majoritària, als centres educatius. La protesta era per garantir l’estabilitat del personal interí en frau de llei, que pot encadenar contractes temporals durant fins i tot dècades sense transformar-se en indefinit. Un fet que l’administració no permet i audita al sector privat però no s’aplica a ella mateixa.
Durant diversos mandats s’ha intentat fer tot el possible per a ocupar el màxim de places docents possibles amb interins en comptes de convocar oposicions regularment, com sí que es fa en altres cossos com els policials. Els dos motius principals d’aquesta manera d’actuar han estat: per una banda, la possibilitat de no nomenar interins fins a principis de setembre, estalviant pagar vacances. I per l’altra: tenir un personal dòcil l’estabilitat del qual dependrà de criteris subjectius de les direccions, que poden triar aquesta part de la plantilla a mida. Aquests criteris, tot sigui dit, no son únicament educatius sinó que deixen espai per a un cert amiguisme que, recordem, es financia amb diner públic.
Durant la pandèmia i els confinaments, els docents vam tornar a estar al focus mediàtic. D’un dia per l’altre vam haver de fer classes des de les nostres cases. No era la situació ideal, però era comprensible que en una situació de col·lapse inesperat havíem de fer els esforços necessaris, com en altres sectors, per tirar endavant. Com era possible transformar d’un dia per l’altre tot un sistema presencial en un sistema a distància? Per part del Departament, aleshores en mans de Bargalló, més enllà de mitjans tecnològics insuficients, cap ajut. En moments com aquests és quan ja és tradició per part del Departament treure la carta de l’ “autonomia de centres”, que normalment només existeix per encolomar “marrons” a les direccions quan la conselleria no té ni idea de com fer-ho. El mateix va passar amb els plans d’obertura dels centres.
Oposicions incertes
Les oposicions a cossos docents es van anul·lar arreu de l’Estat menys a Catalunya, on simplement es van ajornar sine die bàsicament perquè les proves en les dates programades no podien fer-se d’acord amb les mesures sanitàries que hi havia imposades. L’ajornament implicava la incertesa, pels opositors, de no saber si les proves que marcarien el seu futur es farien la setmana vinent, el mes vinent o bé en un any. Tot això enmig de la voràgine de la gestió de la pandèmia a les aules. En el cas de la prova escrita, de cinc hores de duració, es va fer amb les finestres obertes en ple temporal Filomena. La mateixa Generalitat que deia a la ciutadania que no sortís al carrer si no era estrictament necessari, amb algunes carreteres colgades per la neu condemnava els docents a la hipotèrmia i ho feia sense tenir una normativa clara de quines opcions tindrien els opositors que no podien arribar-hi per motius logístics o sanitaris fins el mateix dia de la convocatòria.
El curs passat havia començat sense ni tan sols sabó per rentar-se les mans als lavabos d’alguns centres, amb mascaretes de roba -si és que n’hi havia- i fallant la promesa que els docents d’alt risc podrien abstenir-se de venir als centres. La manca de recursos podria arribar a justificar-se per la crisi d’abastiments, el que no podia justificar-se és que l’aleshores director de Centres Públics i ara conseller, Josep Cambray, mentís deliberadament sobre les mesures que s’estaven duent a terme per contenir la pandèmia respecte a tests i confinaments a les aules davant la incredulitat dels docents.
El cas del 25%
Després, ja amb Cambray al comandament, va esclatar el cas del 25%. El Departament que durant dècades s’ha abstingut -i s’està abstenint encara- de monitoritzar i vetllar pel compliment de la immersió lingüística convalidant títols del C1 de llengua catalana a alumnat de batxillerat i després rebaixat a quart d’ESO per tal de fer augmentar estadísticament els nivells de competència lingüística dels ciutadans de cara a la galeria, ara imposava un nivell C2 de Català al professorat.
Sota el meu parer, potser aquesta és la inevitable solució per resoldre de manera retroactiva el problema d’haver inundat els centres de docents que son incapaços d’expressar-se correctament en català, però tenen el nivell suficient sobre el paper perquè el mateix departament els el va regalar com a alumnes. Ara qui escriu aquestes línies podria fer totalment bonificat el curs que m’habilitaria per poder impartir docència en anglès, però un servidor ja ha pagat els seus 55,75 euros de taxa per presentar-se per lliure als exàmens del C2 de català. De nou, la mesura s’ha presentat, com quasi tot, sense un pressupost associat per dur-la a terme.
Mentrestant, els inspectors continuen venint als centres i la immersió segueix sent quelcom optatiu. Quin docent no té certa por a l'hora d’insistir en l'ús del català a l'aula? El Departament ha abandonat els docents en les denúncies rebudes, la majoria de les quals demostrades calúmnies, per suposat “adoctrinament”. Pregunteu-ho sinó als docents del Palau.
El desastre de la sisena onada
Durant aquesta sisena onada de coronavirus s’ha obligat a anar a treballar a docents vacunats que convivien amb tres positius a casa fins que ells mateixos donessin positiu. Això sí, mentre els centres es convertien en un dels principals focus de contagi el Departament continuava repetint el mantra de "les escoles són segures" irritant profundament el personal. El resultat -oh sorpresa!- la incidència del virus entre docents ha estat molt més elevada que en altres sectors, mentre tampoc es complia la promesa del Departament de cobrir totes les baixes el mateix dia.
Un esborrany d’aplicació quasi immediata
Com apuntava anteriorment, el caos generalitzat podria, en part, atribuir-se a vicissituds de la pandèmia, però en aquest context, presentar un esborrany de currículum que planteja posar potes enlaire tot el sistema educatiu de cara al curs vinent, és a dir, en pocs mesos, sembla com a mínim agosarat. El currículum que s’ha presentat té, per què no dir-ho, aspectes interessants, d’altres que no gaudeixen de gaire suport a nivell pedagògic dels docents i d’altres que directament son brindis al sol que aguanten sobre el paper però no a la realitat de l’aula. Sobretot hi podem trobar grans mesures que només poden aplicar-se a la realitat amb uns recursos inexistents.
El curt termini per presentar esmenes a títol individual del projecte no dona ni tan sols temps a llegir-lo. I amb una ullada per sobre introdueix diversos punts, com la quasi desaparició de la filosofia, que es contradiu amb l’esperit de promoció del pensament crític que tantes vegades es cita al mateix document. Per altra banda, aquest esborrany, semànticament està escrit introduint nombrosa terminologia amb un fort contingut ideològic, que tot i que pot ser compartida per bona part de la comunitat educativa, introdueix en el currículum una sentència d'obsolescència segura amb el mínim canvi de govern. Més enllà de la manca de consens que tenen certs enfocs pedagògics, el document, a més, aprofundeix en la mateixa trajectòria que ja apuntava el currículum anterior, que encara no ha tingut temps d’implantar-se suficientment com per a arribar a conclusions sobre la seva aplicació.
Som docents o obrers de la burocràcia?
S’està confonent, com ja passa en altres sectors, qualitat amb burocràcia. Existeix un creixement exponencial d’una burocràcia en què tot canvi comporta ser justificat amb més burocràcia. I, al final, el sistema en comptes de promocionar el canvi del que diu abanderar acaba fomentant precisament l’immobilisme, o bé el currículum ocult de la pràctica real a l’aula. L’extrem arriba fins el punt que hi ha centres educatius que tenen com a prioritat obtenir certificats ISO de “qualitat”(sic) i acaben sotmetent la pràctica pedagògica al fet que es pugui encabir dins els criteris d’un tipus de certificats molt útils per a una fàbrica de magdalenes però que son una sentència de mort per un model educatiu en que es vetlli per atendre les individualitats de cada alumne.
Els docents ens sentim sovint com Sísif carregant una pedra que torna a caure muntanya avall i que cal tornar a elevar amb una pila de documents plens de graelles que fan obsolets els documents que tot just acaba d’enllestir. Això ofega qualsevol intent de centrar-nos en l’alumne, aquell qui en tota aquesta paperassa es cita com a protagonista del procés d’aprenentatge. Uns documents que, tot sigui dit, serveixen sobretot per justificar la feina de qui els encarrega.
El nou calendari i les noves promeses
Dit tot això, el nou calendari, com ja deia al principi, no afectarà als dies de vacances del professorat però sí torpedinarà la preparació del curs en què s’haurà de tenir ja implantat el nou currículum. I per què ara tants escarafalls si el curs es pot preparar també abans de les vacances? El conseller no ha promès que al juliol ja estaran totes les plantilles tancades amb tots els docents nomenats?
Permeteu-nos ser desconfiats després dels innumerables precedents, i dubtar que el mateix Departament que ha promès tantes coses que no ha executat per falta de pressupost, de sobte passi de fer el garrepa no nomenant els interins per no pagar-los abans de temps a gastar-se els milions d’euros que fins ara no tenien ni per sabó als lavabos. El conseller Cambray ja va anunciar en roda de premsa que ell havia vingut aquí a prendre decisions, i que en breu tindríem noves notícies de com pensa revolucionar el sistema educatiu.
Els qui ofegats entre burocràcia maldem per intentar atendre al nostre alumnat temem les noves atzagaiades d’un conseller d’Educació que pretén fer una revolució educativa a base d’encarregar-nos nous PDF que en no res ja seran obsolets. I ho fa, com en aquest cas, d’esquena al consell escolar i amb les associacions de famílies també en contra. En el cas dels equips directius, l’exigència sobrepassa la que es pot demanar a superherois. Personalment no em semblaria malament una jubilació honoris causa de tots els Equips Directius que han sobreviscut a la pandèmia, més enllà dels seus anys cotitzats. Siguem realistes. Tot això està escrit des del punt de vista d’un professor de secundària, però podríem parlar d’altres col·lectius com les mestres (majoritàriament dones) d’escola bressol, que han de fer front a unes ràtios encara més desproporcionades.
En la meva vida laboral, com a bon llicenciat en una carrera humanística, he treballat en diversos sectors en condicions, sovint, bastant precàries i extremament inestables. No cal que m’expliqueu com està el món laboral fora de la docència, ja ho sé i prou que ho he patit. Creieu-me si us dic que de totes les feines que he tingut, aquesta i, especialment els darrers cursos, és en la que m’he sentit més menyspreat i menystingut per qui dirigeix l’empresa i la primera en què veig que l’amo sembla que tingui com a principal objectiu posar tots els obstacles possibles per a que els empleats no puguin fer bé la seva feina. És surrealista…
I amb tot, em quedo amb la reflexió d’un company que em feia veure que no es pot millorar l’educació incidint només en el sistema educatiu. La millora vindrà acompanyada de serveis socials que no estiguin col·lapsats quan derives l’alumnat, d’estabilitat econòmica i laboral de les famílies, d’accés a mesures de conciliació reals, accés garantit a la salut mental dels adolescents i promoció de sectors que puguin estimular en els joves la curiositat i l’amor a la cultura més enllà de les parets d’un centre educatiu.
I no, el fracàs escolar no es combat promocionant de manera forçosa l’alumnat que no ha assolit els objectius mínims que se li han marcat, ni maquillant aquest no assoliment canviant-li el nom per un eufemisme. Aquestes tècniques, però, sí que són eficaces a l'hora de maquillar estadístiques, com es fa amb les convalidacions del C1 de català.
Ara ens toca predicar amb l’exemple
I després de tot aquest memorial de greuges, dic que entenc que no se’ns hagi entès. Fins ara els docents hem estat un col·lectiu especialment mesell. De tots els motius que hi havia per alçar la veu, els nostres sindicats només han actuat unànimement utilitzant com a titular “la gota que fa vessar el got”, posant el focus en la darrera gota sobre un got que en realitat fa temps que ha vessat.
Però una de les coses que un capta primer quan comença a exercir la docència és que l’alumnat aprèn abans pel que fem que pel que diem. De res val que els estiguem fent tot el dia reflexions sobre el compromís, la lluita per la justícia i la necessitat de canviar el món si després ens deixem trepitjar sistemàticament i quan convoquen una vaga busquem mil excuses contradictòries entre sí per no secundar-la i no haver-nos de gratar la butxaca. De debò creieu que el principal obstacle pel qual no assolim l’èxit educatiu som els docents?