El President Pujol va ser elegit “espanyol del año” però a la vegada fou el que més animositat provocava entre els polítics adversaris per la seua ingent obra de govern. Amb la política del “peix al cove” va aconseguir transferències i posar Catalunya al més alt nivell de l’Estat. També és veritat que moltes transferències que li van prometre mai no han arribat i els pressupostos mai foren suficients per atendre les necessitats de la Catalunya del moment. Però el President Pujol era molt “president” i se’l respectava. Representava la figura principal de Catalunya i, a la vegada, el seu suport era tan necessari que, Aznar “hablaba en catalán en intimidad”.
Quan el TC va anul·lar els 14 articles de l’Estatut, i més de 2 milions de catalans emprenyats van envair les carreteres, Espanya es va esfereir. Mai a cap país europeu s’havia produït una concentració d’aquelles magnituds, cívica i reivindicativa, demanat les llibertats nacionals.
La debilitat d’Espanya és tan enorme que no tenen capacitat de solucionar els problemes dialogant. La feblesa els delata. Tot ho pretenen resoldre des de les togues, arremetent, castigant, multant, inhabilitant, empresonant i publicant noticies falses. Van tenir tanta por, que l’emprenyament l’havien d’aturar imposant, i si calia, actuant “a por ellos”. No podien permetre el territori que representa el 20% del PIB nacional i 29% de les exportacions, se’ls escapés de les mans. Els impostos van a les arques de l’Estat i no tornen. El nostre dèficit és inacceptable i les obres s’executen en comptagotes.
La solució la van trobar d’immediat; qui era la persona que més representava Catalunya? Era el president Pujol i pensaren que, fent-lo caure aconseguirien frenar la rebel·lió, fabricant proves de malversació. L’acció persecutòria la van nomenar “Operación Pujol” i, quan ja creien haver destruït la figura del President, la van canviar per “Operación Catalunya”.
Ara ja sabem que fou preparat per l’ex comissari Villarejo amb la col·laboració de la líder del PP català, Alícia Sánchez Camacho, servint-se de la parella del fill del President Pujol, Jordi Pujol, Vichy Álvarez. Fou autoritzat per Mariano Rajoy i els seu cap de gabinet cap de gabinet Jorge Moragas, amb la supervisió de Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP.
Va començar al dinar del restaurant de la Camarga, el 6 de novembre del 2012, entre Alícia Sánchez Camacho i Vichy Álvarez, i la conversa fou gravada. El moment coincidia en la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, per Artur Mas. Tot estava preparat per fer perdre vots a CiU si tiraven per terra la figura del president Pujol. Mas havia proposat solucionar el problema, consensuant un pacte fiscal per Catalunya amb Mariano Rajoy. El PP, amb majoria absoluta al Congrés, ho va rebutjar de ple. Preferien arremetre abans que dialogar.
En la conversa del dinar, la parella de Pujol, va explicar que l’havia acompanyat portant e diners a Andorra. Això, en publicar-se, va produir les repercussions electorals irreparables. I a la vegada es van fabricar proves publicades a periòdics de Madrid denunciant que Xavier Trias, alcalde de Barcelona i Artur Mas, tenien dipòsits bancaris a Suïssa, inclús detallant el número de compte del banc on havien estat dipositats. Tot va resultar ser fals i un muntatge entre el PP i periodistes d’aquest periòdic. I els jutges, cecs i muts, no van actuar contra ells.
El dia 19 d’agost del 2014, a Tribuna del Diari de Tarragona, vaig signar l’article “Els diners del president Pujol” que no resultava fàcil escriure’l. Però m’ensumava la persecució política al president i que les declaracions d’aquella dona comprada i pagada per dir el que va dir tenien com objectiu enderrocar els sentiments llibertaris dels catalans. I així ho explicava publicant el següent: “...Alguns pensaven que destruint la figura d’en Pujol, la societat civil es desinflaria...” “... Fins que no se celebre el referèndum continuaran emergint més fets bruts amb l’afany d’empastifar, alguns petits i altres tant o més grossos que les acusacions que es donen com a fetes a la família Pujol...” Aquella premonició continua. Espanya mana i no dialoga.
La convocatòria del referèndum per Artur Mas, coincidia en els moments més àlgids de la corrupció del PP que anem coneixent per les gravacions de l’ex comissari Villarejo. Pels jutges espanyols, els milions malversats pel PP, son paper mullat . En canvi les operacions contra Catalunya, muntades pels mateixos personatges, amb l’ajuda de la policia patriòtica i fabricant martingales pagades pels diners de tots, es silencien i “aquí no passa res”.
Catalunya és important pel que els convé. En aquest moment de les eleccions andaluses, no malparlen i ens menystenen com a malfactors perennes. Malauradament els promotors de “l’operació Catalunya” carregats de malifetes, permetent falsificar proves i enriquint-se amb diners públics, dominant el Poder Judicial per la porta del darrera, i violentant els drets fonamentals de la democràcia, resten lliures i al President Pujol, no se li ha rescabalat la dignitat personal que mereix.
La seua debilitat els traeix perquè formem part d’Europa i malgrat repetir que son “un gran país de democràcia plena” els jutges europeus contradiuen el criteris dels d’aquí. I Escòcia també demana la independència. Tot arribarà, estimats lectors!
Quan el TC va anul·lar els 14 articles de l’Estatut, i més de 2 milions de catalans emprenyats van envair les carreteres, Espanya es va esfereir. Mai a cap país europeu s’havia produït una concentració d’aquelles magnituds, cívica i reivindicativa, demanat les llibertats nacionals.
La debilitat d’Espanya és tan enorme que no tenen capacitat de solucionar els problemes dialogant. La feblesa els delata. Tot ho pretenen resoldre des de les togues, arremetent, castigant, multant, inhabilitant, empresonant i publicant noticies falses. Van tenir tanta por, que l’emprenyament l’havien d’aturar imposant, i si calia, actuant “a por ellos”. No podien permetre el territori que representa el 20% del PIB nacional i 29% de les exportacions, se’ls escapés de les mans. Els impostos van a les arques de l’Estat i no tornen. El nostre dèficit és inacceptable i les obres s’executen en comptagotes.
La solució la van trobar d’immediat; qui era la persona que més representava Catalunya? Era el president Pujol i pensaren que, fent-lo caure aconseguirien frenar la rebel·lió, fabricant proves de malversació. L’acció persecutòria la van nomenar “Operación Pujol” i, quan ja creien haver destruït la figura del President, la van canviar per “Operación Catalunya”.
Ara ja sabem que fou preparat per l’ex comissari Villarejo amb la col·laboració de la líder del PP català, Alícia Sánchez Camacho, servint-se de la parella del fill del President Pujol, Jordi Pujol, Vichy Álvarez. Fou autoritzat per Mariano Rajoy i els seu cap de gabinet cap de gabinet Jorge Moragas, amb la supervisió de Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP.
Va començar al dinar del restaurant de la Camarga, el 6 de novembre del 2012, entre Alícia Sánchez Camacho i Vichy Álvarez, i la conversa fou gravada. El moment coincidia en la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, per Artur Mas. Tot estava preparat per fer perdre vots a CiU si tiraven per terra la figura del president Pujol. Mas havia proposat solucionar el problema, consensuant un pacte fiscal per Catalunya amb Mariano Rajoy. El PP, amb majoria absoluta al Congrés, ho va rebutjar de ple. Preferien arremetre abans que dialogar.
En la conversa del dinar, la parella de Pujol, va explicar que l’havia acompanyat portant e diners a Andorra. Això, en publicar-se, va produir les repercussions electorals irreparables. I a la vegada es van fabricar proves publicades a periòdics de Madrid denunciant que Xavier Trias, alcalde de Barcelona i Artur Mas, tenien dipòsits bancaris a Suïssa, inclús detallant el número de compte del banc on havien estat dipositats. Tot va resultar ser fals i un muntatge entre el PP i periodistes d’aquest periòdic. I els jutges, cecs i muts, no van actuar contra ells.
El dia 19 d’agost del 2014, a Tribuna del Diari de Tarragona, vaig signar l’article “Els diners del president Pujol” que no resultava fàcil escriure’l. Però m’ensumava la persecució política al president i que les declaracions d’aquella dona comprada i pagada per dir el que va dir tenien com objectiu enderrocar els sentiments llibertaris dels catalans. I així ho explicava publicant el següent: “...Alguns pensaven que destruint la figura d’en Pujol, la societat civil es desinflaria...” “... Fins que no se celebre el referèndum continuaran emergint més fets bruts amb l’afany d’empastifar, alguns petits i altres tant o més grossos que les acusacions que es donen com a fetes a la família Pujol...” Aquella premonició continua. Espanya mana i no dialoga.
La convocatòria del referèndum per Artur Mas, coincidia en els moments més àlgids de la corrupció del PP que anem coneixent per les gravacions de l’ex comissari Villarejo. Pels jutges espanyols, els milions malversats pel PP, son paper mullat . En canvi les operacions contra Catalunya, muntades pels mateixos personatges, amb l’ajuda de la policia patriòtica i fabricant martingales pagades pels diners de tots, es silencien i “aquí no passa res”.
Catalunya és important pel que els convé. En aquest moment de les eleccions andaluses, no malparlen i ens menystenen com a malfactors perennes. Malauradament els promotors de “l’operació Catalunya” carregats de malifetes, permetent falsificar proves i enriquint-se amb diners públics, dominant el Poder Judicial per la porta del darrera, i violentant els drets fonamentals de la democràcia, resten lliures i al President Pujol, no se li ha rescabalat la dignitat personal que mereix.
La seua debilitat els traeix perquè formem part d’Europa i malgrat repetir que son “un gran país de democràcia plena” els jutges europeus contradiuen el criteris dels d’aquí. I Escòcia també demana la independència. Tot arribarà, estimats lectors!