Hi ha coincidències que tenen la seva gràcia: Alberto Núñez Feijóo fa una conferència al Círculo Ecuestre el mateix dia que fa 84 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. El líder del PP ha aprofitat l’avinentesa per fer costat al candidat conservador a l’alcaldia de Barcelona, Daniel Sirera, actor de repartiment que, com diuen els castellans, sirve tanto para un roto como para un descosido.
Com explica amb tot detall l’amic i col·lega Pep Martí, el gallec es troba com a casa al Círculo Ecuestre: respira els vapors de la dreta més rància de la capital catalana. El problema és que, a la trobada amb el líder de l’oposició espanyola, també hi han fet cap els presumptes moderats de la classe econòmica dirigent que ha substituït la vella burgesia. Què van a fer-hi, aquests pròcers tan estimats? D’entrada, hi van perquè no sigui dit que no hi són. El càlcul és simple i primari: no fos cas que Feijóo acabés a la Moncloa d'aquí a uns mesos...
La tirallonga de tòpics que amolla el dirigent popular en aquesta mena de festivals és del tot previsible. Com previsibles són les intervencions dels que l’escolten. Si voleu tenir una imatge precisa de la decadència tangible de certes elits, en teniu prou de contemplar aital espectacle. Poques vegades se li recorda a Feijóo, en aquests cenacles, que el seu partit ha convertit en rutina el fet de dir falsedats sobre Catalunya. Poques vegades se li recorda que els seus van posar urnes contra l’Estatut autonòmic del 2006. Poques vegades se li recorda que, en definitiva, les seves sigles són marginals, irrellevants i pintoresques al Parlament de Catalunya.
A l’Ecuestre, entre somriures, li donen la raó amb entusiasme i, després, passi-ho-bé. Això és un autoengany com una casa de pagès. Resulta molt interessant, des del punt de vista de l’antropologia política, que la cúpula estatal del PP no vulgui saber, de primera mà, el que pensa la majoria del nostre país, ubicada molt lluny del club que és a tocar de la Diagonal. En termes tècnics, la visita de Feijóo té tots els defectes de la mirada colonial més rònega. I, per tant, només obté com a producte la reiteració mecànica d’uns apriorismes que no van enlloc. Sobretot perquè, com tothom sap, fa temps que el PP ha descomptat Catalunya quan arriben les eleccions generals. El negoci dels conservadors consisteix a obtenir vots a Espanya a partir d’un anticatalanisme que, inevitablement, sacrifica qualsevol possible recorregut dels candidats d’aquí. Josep Piqué va ser el darrer que va creure que podia transformar aquesta mecànica perversa en benefici d’una altra cosa que, a l’hora de la veritat, no va poder posar mai en pràctica.
Abandoneu tota esperança, moderats i centrats prohoms catalans que encara espereu miracles de la dreta fundada per exministres del franquisme: "Espanya està encaixada des de fa 500 anys". Aquest és el missatge de Feijóo a les elits. El gallec proclama que no hi ha cap problema d’encaix i que, si us plau, no us queixeu més. De fet, diu que "el problema catalán" no existeix, que vivim en el millor dels mons. Si resulta que no hi ha cap contenciós històric, el govern espanyol no cal que faci res. Roda el món i torna a Rajoy. A la casella de sortida del procés, quan, a Madrid, es deia que "todo esto es un calentón".
Pedro Sánchez afirma que el procés s’ha acabat mentre Alberto Núñez Feijóo va més enllà i assegura que no hi ha res a parlar perquè estem encaixats des de fa cinc segles. No és que el cinisme tàctic del líder socialista sigui del meu gust, però cal admetre que no diu el mateix que el líder de la dreta. Remotes són avui les propostes d’un conservador il·lustrat com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que plantejava una sortida pseudoconfederal al conflicte, a partir dels drets històrics i d’un reconeixement nacional de Catalunya incrustat en la Constitució del 1978.
No em consta que el públic que ha escoltat les ocurrències de Feijóo al Círculo Ecuestre l’hagi corregit o li hagi fet veure que la seva diagnosi és absolutament fal·laç, errònia i ridícula. Ningú s’atreveix a dir que l’emperador va despullat, no fos cas que l’hipotètic futur cap de govern l’apunti a la llista negra dels desafectes o dels dubtosos.
Hi ha una cosa més problemàtica que l’autoengany dels independentistes moguts per la il·lusió de fer un país nou, i és l’autoengany dels centralistes repatanis, aquells que tenen el poder i, alhora, són incapaços de treure’s el pa a l’ull que no els deixa veure la realitat.
Com explica amb tot detall l’amic i col·lega Pep Martí, el gallec es troba com a casa al Círculo Ecuestre: respira els vapors de la dreta més rància de la capital catalana. El problema és que, a la trobada amb el líder de l’oposició espanyola, també hi han fet cap els presumptes moderats de la classe econòmica dirigent que ha substituït la vella burgesia. Què van a fer-hi, aquests pròcers tan estimats? D’entrada, hi van perquè no sigui dit que no hi són. El càlcul és simple i primari: no fos cas que Feijóo acabés a la Moncloa d'aquí a uns mesos...
La tirallonga de tòpics que amolla el dirigent popular en aquesta mena de festivals és del tot previsible. Com previsibles són les intervencions dels que l’escolten. Si voleu tenir una imatge precisa de la decadència tangible de certes elits, en teniu prou de contemplar aital espectacle. Poques vegades se li recorda a Feijóo, en aquests cenacles, que el seu partit ha convertit en rutina el fet de dir falsedats sobre Catalunya. Poques vegades se li recorda que els seus van posar urnes contra l’Estatut autonòmic del 2006. Poques vegades se li recorda que, en definitiva, les seves sigles són marginals, irrellevants i pintoresques al Parlament de Catalunya.
A l’Ecuestre, entre somriures, li donen la raó amb entusiasme i, després, passi-ho-bé. Això és un autoengany com una casa de pagès. Resulta molt interessant, des del punt de vista de l’antropologia política, que la cúpula estatal del PP no vulgui saber, de primera mà, el que pensa la majoria del nostre país, ubicada molt lluny del club que és a tocar de la Diagonal. En termes tècnics, la visita de Feijóo té tots els defectes de la mirada colonial més rònega. I, per tant, només obté com a producte la reiteració mecànica d’uns apriorismes que no van enlloc. Sobretot perquè, com tothom sap, fa temps que el PP ha descomptat Catalunya quan arriben les eleccions generals. El negoci dels conservadors consisteix a obtenir vots a Espanya a partir d’un anticatalanisme que, inevitablement, sacrifica qualsevol possible recorregut dels candidats d’aquí. Josep Piqué va ser el darrer que va creure que podia transformar aquesta mecànica perversa en benefici d’una altra cosa que, a l’hora de la veritat, no va poder posar mai en pràctica.
Abandoneu tota esperança, moderats i centrats prohoms catalans que encara espereu miracles de la dreta fundada per exministres del franquisme: "Espanya està encaixada des de fa 500 anys". Aquest és el missatge de Feijóo a les elits. El gallec proclama que no hi ha cap problema d’encaix i que, si us plau, no us queixeu més. De fet, diu que "el problema catalán" no existeix, que vivim en el millor dels mons. Si resulta que no hi ha cap contenciós històric, el govern espanyol no cal que faci res. Roda el món i torna a Rajoy. A la casella de sortida del procés, quan, a Madrid, es deia que "todo esto es un calentón".
Pedro Sánchez afirma que el procés s’ha acabat mentre Alberto Núñez Feijóo va més enllà i assegura que no hi ha res a parlar perquè estem encaixats des de fa cinc segles. No és que el cinisme tàctic del líder socialista sigui del meu gust, però cal admetre que no diu el mateix que el líder de la dreta. Remotes són avui les propostes d’un conservador il·lustrat com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que plantejava una sortida pseudoconfederal al conflicte, a partir dels drets històrics i d’un reconeixement nacional de Catalunya incrustat en la Constitució del 1978.
No em consta que el públic que ha escoltat les ocurrències de Feijóo al Círculo Ecuestre l’hagi corregit o li hagi fet veure que la seva diagnosi és absolutament fal·laç, errònia i ridícula. Ningú s’atreveix a dir que l’emperador va despullat, no fos cas que l’hipotètic futur cap de govern l’apunti a la llista negra dels desafectes o dels dubtosos.
Hi ha una cosa més problemàtica que l’autoengany dels independentistes moguts per la il·lusió de fer un país nou, i és l’autoengany dels centralistes repatanis, aquells que tenen el poder i, alhora, són incapaços de treure’s el pa a l’ull que no els deixa veure la realitat.