En anglès hi ha l’expressió trigger warning (en podríem dir, literalment, avís de desencadenant) per referir-se al que en català es diu "avís de contingut", que bàsicament és una etiqueta o frase curta que es posa abans de revelar un contingut perquè la gent pugui valorar si s’hi vol exposar o no. Per exemple, un text que tracta sobre violència sexual, pot tenir un "avís de contingut: violència sexual". I si tu n’has patit i te n’estàs recuperant, pots decidir si t’hi exposes o no.
L’expressió en anglès em sembla més colpidora que en català per dos motius. D’una banda, perquè t’avisa que el contingut pot desencadenar una reacció que, de fet, ja desencadena el mateix avís. "Trigger warning: violència sexual". I ja està, reacció desencadenada: pam. Davant els teus ulls, al mig de l’estómac, cada vegada que n’has patit. Però també perquè trigger és "gallet" (d’una arma), que ens porta directament a la idea del tret: ara et dispararé, portes armilla antibales?
Constantment ens envolten imatges de violència i de dolor que suportem més o menys bé perquè ens és aliena. Fan de bon escriure, la violència i el dolor, els meus llibres en són plens. La ficció és una bona manera d’enfrontar-s’hi: assagem com ens sentiríem, podem analitzar les situacions des de la seguretat que no passa res, és ficció. La ficció del dolor ens serveix per assajar, processar, entendre, fins i tot honorar el dolor de la vida. Experiència sense conseqüències, d’alguna manera, com els somnis.
Llavors, un dia, parlen de la violència que has patit tu, del dolor que ha viscut el teu cos. I et pot ajudar a superar-ho, llegir-ne altres variacions. Et pot ajudar en el camí cap a estar millor. O, si encara no és el moment adient, et pot submergir encara més en el pou. No hi ha manera de saber quan és el moment dels altres, de vegades ni tan sols sabem quan és el nostre moment més enllà de l’assaig i l’error. Per això està bé que t’avisin, per si vols posar-te l’armilla antibales, o per si en aquest moment de la teva vida val més fugir d’allà corrents.
Quan hi ha qui parla de la sobreprotecció del jovent, em plantejo si tenen raó. Si no és deixant-nos disparar a pit descobert que hem après a gestionar el dolor. Si no és pel costum de rebre trets constantment que anem perdent la sensibilitat davant la violència del món. Però és positiu, això? De moment, la meva opció és híbrida.
No estic a favor de posar avisos als llibres, així a l’engròs. Les persones adultes hem de saber gestionar aquestes coses, no és responsabilitat de ningú protegir-nos de res. Però sí que estic a favor de tenir en compte el moment dels altres quan els fem recomanacions personals. Si saps que una amiga està passant per un procés dur i al llibre que li recomanes hi surten processos similars, potser millor avisar-la: "el llibre va d’una altra cosa, però hi ha moments que parla d’això". I llavors ja decidirà la persona si sí o si no. En tot cas, qui avisa no és traïdor.
L’expressió en anglès em sembla més colpidora que en català per dos motius. D’una banda, perquè t’avisa que el contingut pot desencadenar una reacció que, de fet, ja desencadena el mateix avís. "Trigger warning: violència sexual". I ja està, reacció desencadenada: pam. Davant els teus ulls, al mig de l’estómac, cada vegada que n’has patit. Però també perquè trigger és "gallet" (d’una arma), que ens porta directament a la idea del tret: ara et dispararé, portes armilla antibales?
Constantment ens envolten imatges de violència i de dolor que suportem més o menys bé perquè ens és aliena. Fan de bon escriure, la violència i el dolor, els meus llibres en són plens. La ficció és una bona manera d’enfrontar-s’hi: assagem com ens sentiríem, podem analitzar les situacions des de la seguretat que no passa res, és ficció. La ficció del dolor ens serveix per assajar, processar, entendre, fins i tot honorar el dolor de la vida. Experiència sense conseqüències, d’alguna manera, com els somnis.
Llavors, un dia, parlen de la violència que has patit tu, del dolor que ha viscut el teu cos. I et pot ajudar a superar-ho, llegir-ne altres variacions. Et pot ajudar en el camí cap a estar millor. O, si encara no és el moment adient, et pot submergir encara més en el pou. No hi ha manera de saber quan és el moment dels altres, de vegades ni tan sols sabem quan és el nostre moment més enllà de l’assaig i l’error. Per això està bé que t’avisin, per si vols posar-te l’armilla antibales, o per si en aquest moment de la teva vida val més fugir d’allà corrents.
Quan hi ha qui parla de la sobreprotecció del jovent, em plantejo si tenen raó. Si no és deixant-nos disparar a pit descobert que hem après a gestionar el dolor. Si no és pel costum de rebre trets constantment que anem perdent la sensibilitat davant la violència del món. Però és positiu, això? De moment, la meva opció és híbrida.
No estic a favor de posar avisos als llibres, així a l’engròs. Les persones adultes hem de saber gestionar aquestes coses, no és responsabilitat de ningú protegir-nos de res. Però sí que estic a favor de tenir en compte el moment dels altres quan els fem recomanacions personals. Si saps que una amiga està passant per un procés dur i al llibre que li recomanes hi surten processos similars, potser millor avisar-la: "el llibre va d’una altra cosa, però hi ha moments que parla d’això". I llavors ja decidirà la persona si sí o si no. En tot cas, qui avisa no és traïdor.