No sé a tomb de què venia, però a una de les classes de l’institut (públic) on vaig estudiar parlàvem de l’escola pública, la privada i la concertada. Davant la idea increïblement lògica i compartida per l’alumnat que calia abolir el concert educatiu, el professor va fer un al·legat a favor de la concertada (on anava la seva canalla), dient que no es podia tancar perquè no hi havia prou places a la pública. I, és clar, cal garantir el dret a l’escolarització universal. Això passava fa trenta anys, i jo tenia la idea ingènua que encara no hi havia prou places a la pública, però que de ben segur algú se n’estava ocupant i que aviat, en algun moment indeterminat del futur, abans d’arribar al segle vint-i-u, ja n’hi hauria.
Però estem a punt de complir el primer quart d’aquest segle i continuem igual, si no pitjor. Durant aquests trenta anys, la manca de les places necessàries a la pública ha estat tan constant com la voluntat dels governs successius de continuar mantenint les empreses que gestionen els centres concertats. Per molt que alguns líders de l’esquerra cada cop que es parla de concertada posin d’exemple les cooperatives de famílies que es munten el seu projecte educatiu particular, sense ànim de lucre, cal no oblidar la quantitat de milions que se’ns en van a finançar empreses més que lucratives.
Ara que el Govern ha anunciat amb grans titulars (enganyosos) que P2 serà gratuït, per matisar de seguida que serà a les escoles bressol públiques, a l’exigència que fem molta gent d’una educació universal pública, en català i de qualitat, s’hi afegeix l’interès evident de moltes famílies de deixar d’haver de fer mans i mànigues per pagar l’escola bressol privada que no han triat, i on van únicament perquè no han aconseguit plaça a la pública.
Quan el Govern anuncia que P2 serà gratuït a la pública, sembla com si a partir d’ara pagués només qui ho vol, quan en realitat la gran majoria de qui anirà a la privada hi anirà perquè no té altre remei. Això no vol dir que m’agradaria que la gratuïtat s’estengués a les llars d’infants privades, ni molt menys. El que em sembla impresentable és que, amb la quantitat de dècades que fa que tenim un dèficit de places públiques als trams d’educació obligatòria, que s’agreuja encara més a les franges d’infantil no obligatòries (sobretot de 0 a 3), no només no se n’hagi ampliat l’oferta, sinó que no hi hagi cap pla més o menys urgent per ampliar-la.
Si el que vol el Govern és incentivar l’escolarització de criatures de dos anys, la mesura imprescindible per aconseguir-ho és oferir places públiques a totes les famílies que en necessiten. L’escola bressol ha de ser gratuïta, igual que ho són etapes no obligatòries com la segona d’infantil (de 3 a 6 anys) o el batxillerat, i tothom que hi vulgui accedir hi ha de tenir plaça assegurada. I si ara no és així, cal posar-s’hi perquè d’aquí a trenta anys no continuem exactament igual que en fa trenta. La manca de places a l’escola pública no és una fatalitat inevitable, ni una circumstància temporal; és una voluntat política constant i reiterada de privilegiar la concertada i la privada. I trobarem la manera de recordar als polítics que no en tenim prou amb titulars, sinó que volem solucions.
Però estem a punt de complir el primer quart d’aquest segle i continuem igual, si no pitjor. Durant aquests trenta anys, la manca de les places necessàries a la pública ha estat tan constant com la voluntat dels governs successius de continuar mantenint les empreses que gestionen els centres concertats. Per molt que alguns líders de l’esquerra cada cop que es parla de concertada posin d’exemple les cooperatives de famílies que es munten el seu projecte educatiu particular, sense ànim de lucre, cal no oblidar la quantitat de milions que se’ns en van a finançar empreses més que lucratives.
Ara que el Govern ha anunciat amb grans titulars (enganyosos) que P2 serà gratuït, per matisar de seguida que serà a les escoles bressol públiques, a l’exigència que fem molta gent d’una educació universal pública, en català i de qualitat, s’hi afegeix l’interès evident de moltes famílies de deixar d’haver de fer mans i mànigues per pagar l’escola bressol privada que no han triat, i on van únicament perquè no han aconseguit plaça a la pública.
Quan el Govern anuncia que P2 serà gratuït a la pública, sembla com si a partir d’ara pagués només qui ho vol, quan en realitat la gran majoria de qui anirà a la privada hi anirà perquè no té altre remei. Això no vol dir que m’agradaria que la gratuïtat s’estengués a les llars d’infants privades, ni molt menys. El que em sembla impresentable és que, amb la quantitat de dècades que fa que tenim un dèficit de places públiques als trams d’educació obligatòria, que s’agreuja encara més a les franges d’infantil no obligatòries (sobretot de 0 a 3), no només no se n’hagi ampliat l’oferta, sinó que no hi hagi cap pla més o menys urgent per ampliar-la.
Si el que vol el Govern és incentivar l’escolarització de criatures de dos anys, la mesura imprescindible per aconseguir-ho és oferir places públiques a totes les famílies que en necessiten. L’escola bressol ha de ser gratuïta, igual que ho són etapes no obligatòries com la segona d’infantil (de 3 a 6 anys) o el batxillerat, i tothom que hi vulgui accedir hi ha de tenir plaça assegurada. I si ara no és així, cal posar-s’hi perquè d’aquí a trenta anys no continuem exactament igual que en fa trenta. La manca de places a l’escola pública no és una fatalitat inevitable, ni una circumstància temporal; és una voluntat política constant i reiterada de privilegiar la concertada i la privada. I trobarem la manera de recordar als polítics que no en tenim prou amb titulars, sinó que volem solucions.