"L'avortament no es pot prohibir. El que es pot prohibir és l’avortament legal", deia avui a les xarxes algú dels Estats Units, en reacció a la filtració de l’esborrany del Tribunal Suprem que retiraria el suport federal al dret a l’avortament. I té tota la raó: que l’avortament sigui il·legal comporta que es faci en condicions més perilloses per a qui hi ha de passar, però en cap cas que es deixi de fer. Aquestes condicions afecten més les dones pobres, que no poden viatjar a territoris on sí que és legal per sotmetre-s’hi.
Els Estats Units queden molt lluny i, per sort, aquí els portem alguns avantatges pel que fa a la sanitat pública. El problema és que la colonització cultural és tan intensa que el que passa allà sembla que hagi d’anunciar futurs canvis aquí. També hem vist retrocessos que crèiem impensables a Hongria i Polònia, i tenim a sobre l’amenaça d’una possible coalició entre PP i Vox a nivell estatal que podria amenaçar molts dels drets de què gaudim ara.
Arrabassar a les dones el dret a l’avortament és una de les obsessions més ferotges de la dreta. No és una obsessió a favor de la vida; si els importés tant la vida, els preocuparia que les famílies amb criatures ho tinguessin més fàcil, que hi hagués places públiques per a tothom a les escoles bressol, que no es penalitzés laboralment la criança, que s’erradiqués la pobresa que afecta de manera devastadora les famílies monoparentals, especialment quan qui les sustenta és una dona sola.
En realitat, l’obsessió té a veure amb la urticària a la idea que la vida d’una dona (i de qualsevol persona amb capacitat de gestar, que els reaccionaris consideraran sempre dona, sigui del gènere que sigui) que existeix, pugui passar per davant de la vida d’una altra persona que podria arribar a existir. Si els cossos de les dones han d’estar al servei de la societat, si el sentit últim de la seva existència és el treball reproductiu, és normal que no es tingui en compte el seu dret a avortar, que seria l’expressió més radical del seu dret a viure com li sembli, de decidir què li entra i què li surt del cony. És a dir, el reconeixement de la dona com a persona amb totes les conseqüències.
Ja el 2014 ens vam manifestar davant l’ofensiva de Gallardón, en un déjà-vu estrany, no només perquè recordàvem les que havíem fet per arribar a la llei de 2010, que garantia avortament lliure i gratuït dins un marc temporal raonable, sinó perquè les àvies i les mares de moltes de les que hi érem s’havien manifestat dècades abans pel mateix dret.
És molt frustrant manifestar-nos constantment per mantenir drets pels quals ja han lluitat les nostres àvies i les nostres mares, i encara més pensar que potser hauran de defensar-los també les nostres filles (i esperem que també els fills, tot i que fins ara sembla que als homes els interessi més opinar sobre els cossos de les dones que no pas contribuir a garantir els seus drets), però l’alternativa és perdre’ls. I en aquesta batalla ens hi estem jugant el dret a ser, ni més ni menys.
Els Estats Units queden molt lluny i, per sort, aquí els portem alguns avantatges pel que fa a la sanitat pública. El problema és que la colonització cultural és tan intensa que el que passa allà sembla que hagi d’anunciar futurs canvis aquí. També hem vist retrocessos que crèiem impensables a Hongria i Polònia, i tenim a sobre l’amenaça d’una possible coalició entre PP i Vox a nivell estatal que podria amenaçar molts dels drets de què gaudim ara.
Arrabassar a les dones el dret a l’avortament és una de les obsessions més ferotges de la dreta. No és una obsessió a favor de la vida; si els importés tant la vida, els preocuparia que les famílies amb criatures ho tinguessin més fàcil, que hi hagués places públiques per a tothom a les escoles bressol, que no es penalitzés laboralment la criança, que s’erradiqués la pobresa que afecta de manera devastadora les famílies monoparentals, especialment quan qui les sustenta és una dona sola.
En realitat, l’obsessió té a veure amb la urticària a la idea que la vida d’una dona (i de qualsevol persona amb capacitat de gestar, que els reaccionaris consideraran sempre dona, sigui del gènere que sigui) que existeix, pugui passar per davant de la vida d’una altra persona que podria arribar a existir. Si els cossos de les dones han d’estar al servei de la societat, si el sentit últim de la seva existència és el treball reproductiu, és normal que no es tingui en compte el seu dret a avortar, que seria l’expressió més radical del seu dret a viure com li sembli, de decidir què li entra i què li surt del cony. És a dir, el reconeixement de la dona com a persona amb totes les conseqüències.
Ja el 2014 ens vam manifestar davant l’ofensiva de Gallardón, en un déjà-vu estrany, no només perquè recordàvem les que havíem fet per arribar a la llei de 2010, que garantia avortament lliure i gratuït dins un marc temporal raonable, sinó perquè les àvies i les mares de moltes de les que hi érem s’havien manifestat dècades abans pel mateix dret.
És molt frustrant manifestar-nos constantment per mantenir drets pels quals ja han lluitat les nostres àvies i les nostres mares, i encara més pensar que potser hauran de defensar-los també les nostres filles (i esperem que també els fills, tot i que fins ara sembla que als homes els interessi més opinar sobre els cossos de les dones que no pas contribuir a garantir els seus drets), però l’alternativa és perdre’ls. I en aquesta batalla ens hi estem jugant el dret a ser, ni més ni menys.