L’anunci de la tornada del president Puigdemont a la política domèstica ha suscitat i suscitarà, d’aquí fins a les eleccions catalanes del 12 de maig i més enllà, unes enceses controvèrsies. Al respecte, a partir d’una anàlisi neutral, s’hauria de saber i voler reconèixer quan s’està davant d'un líder. El lideratge implica capacitat de persuasió, i la persuasió, al seu torn, participa d’elements racionals i sentimentals a dosis desiguals, però amb predomini dels primers. El líder surt a l’àgora pública i proclama missatges adreçats a una col·lectivitat d’individus, amb la intenció de persuadir-los. Per això, qui és persuadit s’adhereix de forma conscient i lliure a l’opinió raonada del líder que escolta i veu actuar. De manera que, si una part significativa dels membres d’aquest col·lectiu se sent atreta, és a dir, persuadida, abraça amb entusiasme el líder perquè pensa que, si el segueix, els ideals compartits estaran més a prop de materialitzar-se. Al cap i a la fi, el grup i cadascun dels individus que el conformen creurà allò que el líder representa i defensa.
Així doncs, parlem de despertar passió, però també inspirar equilibri i mesura. Parlar de projectes, però també de realitats tangibles. Parlar d’un futur millor en llibertat, però també de les dificultats que es trobaran en el camí. Demostrar tenir conviccions fermes i coherència amb la pròpia actitud. Mostrar solidesa, però reconèixer les pròpies febleses, les errades i les contradiccions del passat. Ètica, moral, irreductibilitat, gosadia, control dels impulsos, sentit de la responsabilitat, principis i conviccions irrenunciables, resistència davant les adversitats, un cert do que hom no sap ben bé què és, però que inspira confiança... Si fa no fa, vet aquí un líder. Però com que no és gens fàcil tenir-lo i preservar-lo, quan es té, quan l’univers t’ha afavorit, convé deixar-se de conspiracions banals i no menystenir l’oportunitat que es presenta (que no ho fa cada dia).
Passa, emperò, que Carles Puigdemont, d’un independentisme mancat d’inhibicions dialèctiques, és percebut com un perillós enemic per un ben atapeït conglomerat de persones i institucions d’orígens i pensaments diversos. En primer lloc, és un enemic visceral dels defensors a ultrança, d’Espanya estant, de la perpetuació de l’estat de coses vigent i de la intangibilitat d’unitats indissolubles i etcètera. De manera que té garantit que Espanya li declararà la guerra oberta sense cap mirament (més aviat, fa anys que la hi té declarada). Però també serà percebut com un adversari a combatre, més que no pas un enemic, pels qui comparteixen el seu mateix espai ideològic en allò que afecta la consecució de la independència.
Com pot ser? Com s’explica que els mateixos copartícips en la tasca revolucionària d’aconseguir la independència siguin uns recalcitrants adversaris declarats de Puigdemont? S’explica de manera planera. Bàsicament, perquè Puigdemont disputarà els vots als altres partits independentistes amb l’avantatge que li atorga el reconeixement per la majoria —siguin amics, enemics o indiferents—, de forma tàcita o expressa, de la qualitat de líder. I això comporta, ja ho hem vist, una capacitat superior per ajuntar més complicitats que els altres. Un segon reconeixement per la generalitat dels ciutadans esdevindrà, cal pensar racionalment, de l’exitosa estratègia de resistència davant l’administració de justícia espanyola, la qual, després d’un bon grapat d’intents sempre fracassats, no ha aconseguit doblegar-lo (el fàcil era dir prou, i no ho ha dit). Certament, Puigdemont, fins ara, ha vençut en totes les batalles judicials, com ho acredita una realitat objectiva: continua en llibertat després de prop de set anys de ser perseguit, i no ha posat un peu a cap presó espanyola.
Tanmateix, la decisió de Puigdemont de participar en les pròximes eleccions catalanes representa un doble risc, polític i personal, gens menyspreable, que, hom diria, l’interessat i els seus assessors hauran sospesat com toca. En primer lloc, un risc polític indubtable perquè la seva campanya, que es planteja, d’entrada, focalitzada en la seva persona, es desenvoluparà en una situació de desigualtat atès que la presència en els actes electorals serà, només, a través de les pantalles, sempre a distància, mai in situ. Fer-ho d’una altra manera, a saber, considerar la possibilitat d’entrar per la frontera abans que la llei d’amnistia estigui en vigor, implicaria, molt probablement, la detenció immediata. Per tant, la presència al costat dels electors, la calidesa humana, allò de recórrer les places i els carrers per demanar el vot, restarà negat de ple. Un notable hàndicap.
Un segon vessant del risc polític, íntimament relacionat amb la qüestió de les condicions de desigualtat en què es desenvoluparà la seva campanya electoral, és l’oportunitat del moment. Era ara el moment adient per tornar? No hauria estat més profitós presentar-se a les eleccions europees, valorar el suport de l’electorat i, amb la llei d’amnistia en vigor —així s’espera!—, amb la immunitat europea garantida, reprendre l’activitat política a casa i preparar les eleccions catalanes que vinguin després de les immediates d’aquest maig? Posats a conjecturar, conjecturem.
Per acabar, dues paraules sobre el risc personal. L’independentisme al complet sap a hores d’ara, en pròpia carn, a què juguen els tribunals espanyols quan es tracta de sentenciar les causes vinculades al procés. El seu objectiu no ha estat, ni serà mai, impartir justícia —ho hem vist àmpliament—, sinó causar un escarment i castigar una ideologia i una pràctica política que rebutja per principis, i perquè, no ho oblidem, ha de complir amb la monarquia franquista i amb el mandat de la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra consideració. A partir, doncs, del coneixement de la manera de fer que gasta el Tribunal Suprem (TS) —i també la Fiscalia, l’Audiència Nacional (AN) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), sense anar més lluny—, tota prevenció és poca. Perquè sabem, com sabem, que, si els convé, llegeixen les lleis com els rota, ultrapassar els Pirineus té un alt risc afegit que, potser, caldria evitar. Al cap i a la fi, l’aristocràcia judicial espanyola és un poder autòcrata i immune, estigui o no estigui en vigor l’amnistia.