Les lleis -semblarà una evidència, però pot ser que convingui recordar-ho- estan destinades a regular les nostres vides, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. En efecte, les lleis ens indiquen els drets que tenim i els límits de la nostra actuació, és a dir, ens marquen què podem fer i què no podem fer. Emperò, com que vivim en societat i els nostres actes incideixen en la vida dels altres, també tenen com a funció, les lleis, regular les relacions en el si de la societat. De manera que, precisament perquè ens interrelacionem cada dia amb els nostres congèneres, qualsevol llei que reconegui drets també comporta l’establiment d’obligacions.
En una illa perduda on visquéssim isolats, les lleis no tindrien sentit perquè la nostra voluntat seria l’única norma. Per contra, aquí i ara, en una societat organitzada, les lleis no solament són imprescindibles, sinó que, a més a més, incideixen en tot i afecten tothom. Són omnicomprensives i omnipresents. Amb aquests fonaments discursius, la pregunta pertinent és qui dicta les lleis i en virtut de quina prerrogativa ho fa. Les lleis les dicta el poder estatuït, sigui un poder democràtic o dictatorial, sigui oligàrquic o àmpliament participatiu. És a dir, les dicta el poder realment existent, encara que sigui un poder obtingut o exercit de forma il·legítima. I, en virtut de quina prerrogativa ho fa? En virtut de la prerrogativa que li dona tenir el poder material de fer-ho de forma coactiva; res més que això.
Tanmateix, en els estats formalment democràtics, el poder s’expressa a través dels parlaments, on rau la sobirania popular. . Doncs bé, els parlaments fan les lleis, però això es complica si se sap, com se sap, que els governs també tenen la potestat de dictar-ne, encara que després hagin de ser convalidades pel parlament respectiu. A propòsit de l’exercici d’aquesta prerrogativa governamental de fer lleis, de Madrid estant ens ha arribat, les darreres setmanes, un bon enrenou mereixedor de ser evocat. Totes les anades i vingudes han fet recordar, per cert, l’eloqüent màxima atribuïda al polític alemany Otto von Bismarck (1815-1898): les lleis són com les salsitxes, és millor ignorar com estan fetes.
Vegem. Quan els governs dicten lleis ho poden fer per una d’aquestes dues raons. Perquè el parlament l’hagi autoritzat expressament amb motiu d’una matèria concreta especialment complexa, aleshores es parla de legislació delegada (decret legislatiu), o per raons, textualment, d’extraordinària i urgent necessitat (decret llei). Per parlar només dels decrets llei, l’actual govern espanyol i tots els governs que l’han precedit han fet, fan i faran una interpretació abusiva, extensiva i libèrrima del sintagma extraordinària i urgent necessitat, de forma que entenen que dins aquest concepte hi cap absolutament tot. Tot és urgent i necessari, quan, ben mirat, apaivagar les conseqüències d’un desastre climatològic ho és, d’urgent i necessari, per la imprevisibilitat del fenomen i l’exigència d’atendre els afectats i tenir cura immediata dels mals causats. Però no ho seran pas, d’urgents i necessàries, la majoria de les altres matèries, perquè la urgència no s’hauria de voler confondre amb la mandra administrativa o l’oportunisme polític. Posem per cas l’augment de les pensions, la subvenció al transport o la pròrroga en la suspensió de determinats desnonaments: des del primer moment se sabia que eren temes, aquests i molts d’altres, de caducitat certa, i es va deixar que la situació irrompés just en el límit temporal de vigència per tractar de justificar la urgència. Vet-ho aquí.
Al respecte, és oportú parlar de la polèmica pel decret òmnibus (anomenat així col·loquialment). D’aquesta manera es qualifica l’estri legislatiu que serveix per encabir una enorme i interminable multiplicitat de matèries. La idea no és nova, ni de lluny. Amb aquest paupèrrim i lesiu sistema de legislar —abans l’òmnibus s’amagava dins la llei de pressupostos com a disposicions addicionals, però el Tribunal Constitucional va advertir que no era correcte fer-ho—, els governants pretenen sostreure del debat parlamentari la globalitat de la normativa en qüestió, que podria ser acceptada o rebutjada parcialment, segons les zones d’interès de cadascú. El pretext per l’aprovació in totum s’acostuma a situar en el fet que el decret conté matèries sensibles des del punt de vista social i que l’eventual rebuig seria molt mal d’explicar al conjunt de la societat.
Però, al marge d’això, el que convé posar en relleu és que es legisla de forma maldestra, sense tècnica i en contravenció de la seguretat jurídica, quan un mateix text legal modifica una llarguíssima llista de disposicions sense cap connexió. D’aquesta manera, amb derogacions parcials o totals i remissions sense fi, es crea un autèntic laberint legislatiu del qual costa un món sortir. Seria obligat que les lleis, en efecte, tractessin d’una única matèria i que fossin breus i clares. Per afegitó, seria exigible que estiguessin correctament escrites, és a dir que fossin susceptibles de capir-ne el significat amb la mera lectura, sense necessitat d’haver d’elucubrar sobre allò que realment volen dir. La lectura hauria de bastar, però que una llei pugui ser llegida linealment, constitueix, avui per avui, una autèntica quimera. Tanmateix, la qüestió de la deficient estructura sintàctica de les lleis i la inherent dificultat per entendre-les mereixeria d’altres reflexions més profundes.