La democràcia es fonamenta en uns principis que, en el pla teòric, semblarien de la màxima equanimitat. És allò que els ciutadans siguin actors de la vida política en tant que, gràcies al seu vot i a partir de les inclinacions ideològiques de cadascú, trien els governants que s’han d’ocupar de definir i gestionar els interessos col·lectius. Del vot, del dret de vot, es predica normalment que és universal —que el té tothom— a partir de la majoria d’edat; que és lliure —és a dir que res ni ningú el pot condicionar més que la pròpia decisió individual—; que és secret —el contingut del vot només el sap qui el diposita dins l’urna—, i que és igual, això vol dir que cadascun dels vots valen exactament igual perquè tots tenen la mateixa capacitat d’incidir en el resultat final de la votació.
Però la gran fragilitat que, arreu, presenta actualment el sistema democràtic —al marge de les seves imperfeccions estructurals— pot ser que propiciï o aconselli una revisió dels esquemes tradicionals. Autors com Applebaum (El ocaso de la democracia), Levitsky (Cómo mueren las democracias), Reybrouck (Contra las elecciones. Cómo salvar la democracia), Rodrik (La paradoja de la globalización: la democracia y el futuro de la economia global) o Wolin (Democracia, SA) han posat en relleu, en efecte, que la democràcia està en crisi per diversos factors certament complexos que van des del domini aclaparador de l’economia sobre la política fins al consegüent desengany de les classes menys afavorides, que constitueixen el majoritari suport dels populismes. D’això, de la crisi de la democràcia, pagarà la pena parlar-ne molt més a fons en una altra ocasió. Ara valgui la mera enunciació del fet per justificar que el tradicional axioma "un home, un vot" és tributari d’una anàlisi crítica i d’una diversitat de matisos.
D’entrada, el dret dels ciutadans de participar/intervenir en la vida pública per mitjà del vot, però no només del vot, representa un avanç inqüestionable en el perfeccionament dels sistemes polítics i en la configuració de les llibertats individuals i col·lectives. Per tant, allò que caldria és fer camí sempre en aquesta direcció de millora de la capacitat real dels ciutadans d’intervenir en la política i de decidir sobre els afers que els afecten, sota la sàvia premissa que la democràcia no hauria de ser mai un punt d’arribada, sinó un camí per recórrer. En la línia de considerar, al cap i a la fi, que la democràcia mai no s’hauria d’entendre aconseguida del tot.
Tanmateix, per assajar una aproximació a la realitat subjacent del vot, les normes acceptades de forma acrítica —per allò que sempre s’ha fet així— són més aviat una rèmora i, per damunt de qualsevol altra consideració, representen un anquilosament del veritable significat de la paraula democràcia. Al respecte, sorprèn que escassegin les veus analítiques que, des de l’acadèmia, qüestionin el sistema vigent o, més aviat, la materialització concreta del sistema vigent, amb noves aportacions. Acudir als fonaments de la democràcia representativa —que es trobarien en la Grècia clàssica, com analitza a la perfecció Pedro Olalla en el seu llibre Grecia en el aire— ajudaria a construir una alternativa a l’estructura petrificada del vot que avui tenim.
Vegem. El dret de vot està assentat en convencions o principis, alguns dels quals revisables. Una primera convenció és la de posar una data fixa —els 18 anys— a la majoria d’edat i suposar convencionalment que, en aquesta edat, tothom ha cobrat la capacitat de discernir i de prendre decisions madures. Com és obvi, es tracta d’un apriorisme que duria, si es pogués avaluar individualment, a conclusions contingents. Tanmateix, si es vol aconseguir un funcionament operatiu de la societat, és inevitable acceptar aquesta suposició o conjectura —la capacitat de prendre decisions responsables als 18 anys— perquè seria inviable actuar d’una manera diferent. Per tant, amb el risc que comporta la generalització d’un atribut —la capacitat de discerniment— pel mer fet d’haver arribat a una determinada edat, no queda més remei que acceptar-ho a cegues.
Però altres convencions vigents a l’hora de votar no caldria assumir-les sense cap condicionant. Un dels principals fonaments de la democràcia és la informació, per això al dret d’informar i al dret de ser informat se’ls atorga la qualitat de dret fonamental (article 20 de la Constitució espanyola, sense anar més lluny). És a dir, se suposa que el ciutadà està informat o que, almenys, té la possibilitat d’estar-hi. Com és de tota obvietat, la informació serveix per conèixer la realitat que ens envolta, la més propera i la més llunyana, per saber què és allò que es debat en el si de la societat, per identificar els problemes que ens afecten d’una manera particular i, també, més grupal. En definitiva, amb la informació —amb el dret fonamental de ser informat al qual caldria afegir el dret d’estar format— es pretén aconseguir un ciutadà lliure que, a l’hora d’anar a votar, actuï amb coneixement de causa; actuï, planerament, amb una mitjana capacitat d’anàlisi crítica.
Però això, és a dir, el ciutadà informat en permanent connexió amb la realitat circumdant, no deixa de ser una suposició i, en qualsevol cas, no generalitzable. De qualsevol manera, aquesta circumstància conjecturada —la que proclama que el ciutadà que va a votar està informat, conjectura que, insistim, és un dels principals fonaments de la democràcia— s’hauria de poder comprovar si consona o no consona amb la realitat. En efecte, el dret universal de vot fa igual el ciutadà conscient i preocupat per la seva societat que el ciutadà que ho ignora tot o gairebé tot del seu entorn. I això consagra una situació manifestament injusta. Manifestament injusta, perquè, a l’hora de comptar els vots, tindrà exactament el mateix valor el vot desatent, desconcentrat i dispers, mogut per impulsos, que el vot meditat i intencional. És raonable que això sigui així?
Raonable no ho és, i just, tampoc. L’alternativa que es propugna, amb la crisi de la democràcia de fons, és, planerament, la superació d’un examen per poder votar. . Un examen de coneixements bàsics sobre el món circumdant, a través del qual el ciutadà aspirant a votant hauria de demostrar que sap, per exemple, què és la Unió Europea, quina forma d’estat té Espanya, per a què serveixen els parlaments, quina és la capital de la seva província, quines llengües són oficials a la comunitat autònoma on viu, què signifiquen les sigles ONU, què és el poder executiu...
La superació d’aquest examen i l’atorgament consegüent del dret de votar tindria una validesa temporal, i la possibilitat d’examinar-se estaria permanentment oberta. Indiquem, per a més detalls, que una cosa ben semblat —superar un examen de coneixements mínims sobre el país que vol que sigui el seu— es fa actualment quan un estranger mira d’obtenir la ciutadania espanyola, amb una prova oral afegida que acrediti un cert domini de l’espanyol (però no, curiosament, de cap altra llengua oficial). És a dir, el missatge que s’envia és que, espanyol, no ho pot ser tothom, sinó que, qui ho vulgui ser, haurà de superar un examen; en canvi, en obert contrast, si ets espanyol de naixement, podràs votar als 18 anys sense que a ningú l’interessi què saps i què ignores de la realitat que t’envolta. Paradoxes.