No puc evitar pensar en la cançó de les balances de l’estimat Ovidi Montllor sempre que penso en la llei mordassa. Què seria del poder dels reis malvats si no poguessin apallissar a bastonades qualsevol veu dissident que els cantés les veritats de la seva injustícia tirana? I què seria del poble oprimit si quan s’amordassa la queixa, no hi hagués el poder d’ajuntar-se la gent per continuar la protesta, per, plorant i rient, cantar la denúncia agafant el relleu de la veu silenciada?
Tampoc puc evitar, en relació amb la llei mordassa, pensar en les declaracions de diferents responsables dels Mossos, i en especial de la Brimo, durant les seves compareixences a la Comissió d’Estudi del Model Policial del Parlament la legislatura passada defensant que qualsevol protesta per pacífica que sigui es converteix en violència pel sol fet de persistir quan les ordres policials són de desistiment. On queda llavors el dret internacional d’expressió de la protesta?
Aquest 1 de juliol s’han complert 10 anys de l’entrada en vigor de la llei orgànica 4/2015 de protecció de la seguretat ciutadana espanyola, llei mordassa, impulsada pel PP de Rajoy, sense cap indici de derogació malgrat set anys de govern “progressista” de Pedro Sánchez i sense que l’anunciada i esperada reforma fruit del pacte d’investidura hagi avançat per fer-se realitat.
La llei mordassa supera el desè aniversari malgrat les alertes de la comissària de drets humans del Consell d’Europa i la reiterada mobilització de desenes d’organitzacions de defensa dels drets humans (entre elles Amnistia Internacional i Irídia) que denuncien les greus vulneracions que perpetra. Aconseguir la reforma dels articles més lesius abans de l’u de juliol de 2025 era altament simbòlic. Que no hagi passat encara ho és més. .
Que el govern estatal autodefinit com a progressista mantingui vigent aquesta insígnia de la dreta, que incompleix els estàndards internacionals de drets humans, no s’explica. O només s’explica des de la certesa que per als partits del règim del 78, garants de l'statu quo postfranquista, criminalitzar i represaliar el dret a la protesta és escalada d’autodefensa per mantenir els pilars del regne monàrquic imposat, hereu de la dictadura.
Especialment útil a l’estat per a la repressió contra el moviment independentista català, contra el moviment de defensa del dret a l'habitatge i contra la immigració, la llei mordassa també ha exercit un gran poder repressor contra el periodisme i el fotoperiodisme. El Mapa de la Censura de Mèdia.cat registra les restriccions a la llibertat informativa contra periodistes i a l’informe “Policies contra periodistes” es documenta l’impacte directe en la professió periodística: la llei també esdevé motiu d'autocensura.
Autocensura que la llei mordassa ha sumat als seus èxits repressors: no només és un instrument contra la democràcia, els drets i les llibertats, sinó que la seva vigència i aplicació durant tota una dècada ha suposat un fort nivell d’assimilació de la por, la prudència i la inhibició envers el conjunt de la població. Per això és tan necessari derogar-la. A municipis governats per la dreta i l’extrema dreta les conseqüències es viuen en el desposseïment de drets d’ús de l’espai públic. Ho sabem bé a Badalona.
Les restriccions de la llei a l’exercici de drets i llibertats fonamentals inclouen una imposició explícitament racista denunciada reiteradament, i de forma recent aquest passat 28 de març sota el lema “Parem el racisme i no les persones”, que va concentrar més de 260 organitzacions a Madrid. Reclamen que es prohibeixi de forma expressa el perfilament racial en les identificacions i registres policials, així com les devolucions en calent a la frontera.
Comptat i debatut, a l’Estat, el governi qui el governi, li és molt útil una llei que permeti criminalitzar accions de desobediència, resistència, o faltes de respecte a l’autoritat, perquè amb aquesta criminalització de la protesta aconsegueix sembrar la por i l’autocensura de la població en les seves accions reivindicatives. Vist que des de la representació política a les institucions no hi ha forma de derogar-la ni reformar-la, potser caldrà tornar als carrers i, amb una desobediència col·lectiva i ferma, impugnar-la des de baix.