Una setmana de calorada intensa i inusual ha posat de nou el canvi climàtic als titulars i les converses. El temps d'un dia no diu massa res sobre l’estat del clima, però els rècords de temperatura i una colla de morts per cops de calor confirmen que alguna cosa passa, alguna cosa greu. Els climatòlegs assenyalen la Mediterrània com una de les regions del món on el canvi climàtic es viu i es viurà de forma més intensa i extrema. Som i serem a primera línia, vulguis o no vulguis.
Fins ara la lluita contra el canvi climàtic s'ha concentrat en la reducció d’emissions, però ha estat un camí globalment desequilibrat. La Unió Europea representa el 5,5% de la població mundial i és responsable de menys del 7% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Mentrestant la Xina és responsable d'un 25% de les emissions amb un 17% de la població i als Estats Units les emissions són el 12% amb només el 4% de la població. A Rússia les xifres són encara més extremes, menys del 2% de la població global i més del 5% del total de gasos d'efecte hivernacle. Si l'atmosfera és compartida, sembla lògic preguntar-se sobre el sentit dels esforços europeus quan els altres motors econòmics del món no prenen un compromís similar.
L'estratègia de mitigació, frenar emissions per limitar el canvi climàtic, té tot el sentit, però els seus beneficis són globals mentre el cost és local. Europa tota sola no aturarà l’escalfament global. Les tecnologies de captura de CO₂ podrien fer girar la truita, però es troben a les beceroles i fins ara Europa no hi ha tingut massa res a dir. Mentrestant el diferencial de creixement amb la Xina i els Estats Units va deixant enrere l'economia europea. Ens empobrim i, sense canvis, tindrem cada cop menys recursos per encarar l'altre camí indispensable de la lluita contra el canvi climàtic, l'adaptació a la realitat implacable d'un món que s'escalfa.
Entre la mitigació i l’adaptació. No són camins contradictoris, són complementaris, però els recursos són limitats i caldrà triar quina de les dues opcions esdevindrà prioritària d’ara endavant. La Unió Europea ha de liderar el món en la reducció d’emissions, però sempre a poca distància d’allò que facin la resta de grans economies del planeta. Qualsevol altra cosa és regalar inversió a canvi d’un guany insignificant. La resta d’esforços convindria abocar-los a l’adaptació, un sector que també generarà oportunitats econòmiques en forma de productes i serveis que l’economia europea podrà vendre arreu del món.
L’adaptació al canvi climàtic és, com la mitigació, un esforç integral que tindrà efectes sobre gairebé tots els sectors econòmics i socials del continent. L’agricultura, l’aigua, els ecosistemes, la climatització i l’aïllament dels espais públics i privats… La llista d’inversions i deures pendents per mantenir un continent habitable, especialment a la ribera mediterrània, sumarà milers i milers de milions de despesa durant una bona colla d’anys.
Ara que la Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, es desvetlla del somni d’una transició ecològica fàcil i assumible. Ara que els Estats Units i la Xina es distancien d’Europa, en bona part, perquè en qüestions de sostenibilitat eviten combregar amb rodes de molí. Ara que la indústria de l’automòbil Europea viu panxa enlaire per haver-se obligat a fer una transició al vehicle elèctric per la que no estava preparada. Ara, potser, l’Europa mediterrània pot convèncer el nord per canviar el focus climàtic europeu de la mitigació a l’adaptació. Ens convindria.