La voluntat de la direcció del PP d’arribar al congrés d’aquest cap de setmana sense cap foc encès en el front intern s’ha trobat amb un aliat inesperat: Santos Cerdán. L’esclat del pitjor escàndol de corrupció que ha hagut d’entomar Pedro Sánchez ha cobert la cita d’un vel d’unanimitats, malgrat que per dins romanen les tensions i les ambicions en pugna. Però Alberto Núñez Feijóo ha tingut sort: arriba al congrés que aquest divendres s’inaugura a Madrid amb l’olor de socarrim en l’entorn de la Moncloa i sentiment de victòria en els rengles conservadors, però ara per ara de data incerta.

Un miler d’esmenes a les ponències en vigílies del congrés poden semblar moltes, però són moltes menys de les més de 4.000 que es van presentar en el darrer conclave del PP i, des de la retirada de l’esmena d’Isabel Díaz Ayuso a la ponència d’estatuts en favor de mantenir el sistema de primàries, tot ha estat una bassa d’oli. Per la resta, el text de la ponència política, la més ideològica, es caracteritza per un to ambigu en molts aspectes i un contingut nacionalista espanyol molt evident. Aquestes són les principals claus del missatge ideològic del PP de Feijóo.

"Centre reformista", però "més nació"

La ponència política defineix el PP com un partit de “centre-reformista” que parteix de “la tradició del liberalisme, la democràcia cristiana i el conservadorisme”. Amb passatges volgudament moderats, la formació es proclama la millor defensora de l’estat de les autonomies, apuntant a una mena de terme mig entre “els separatismes insolidaris i la demagògia recentralitzadora” (en referència que apunta a Vox). Però enarbora al llarg de tot el text una concepció nacionalista de la identitat espanyola. S’hi parla de “més nació, menys nacionalisme”, “una herència comuna de 500 anys d’història”, recuperar el delicte de sedició i tornar a tipificar com a delicte la convocatòria d’un “referèndum il·legal”.

En la ponència s’adverteix de l’intent de Sánchez i els seus aliats d’anar a una “mutació constitucional que pretén fer d’Espanya un Estat plurinacional de tipus confederal”. Crida l’atenció les referències a potenciar la llengua espanyola, molt explícites, afirmant que l’estat “ha de reconèixer la grandesa de l’espanyol, valorar la seva magnitud i promoure’l amb orgull en tots els àmbits”. Per la resta de llengües queda tan sols un esment al “bilingüisme cordial”. 

L’esmena del PP català contra Junts, transaccionada

Tal com s'esperava, l’esmena anunciada pel president del PP català, Alejandro Fernández, per impedir tot acord amb forces sobiranistes com Junts o el PNB ha estat transaccionada. Fernández reclamava que s’explicités que fos “inviable arribar a pactes de govern amb aquelles forces polítiques que incloguin entre els seus objectius subvertir l’ordre constitucional”.

Finalment, s'ha inclòs un text que fixa "l'enfortiment de l'Estat en tot el territori nacional enfront del seu desmantellament, especialment a Catalunya; el blindatge de les seleccions esportives espanyoles en competicions internacionals i una política de pactes en què la defensa de l'Estat, la Nació i l'ordre constitucional siguin objectius irrenunciables". Un text que formalment no veta cap acord futurible, ja que el llenguatge ho permet quasi tot. Alhora, es tanca un debat abans que comenci el congrés i Fernández aconsegueix marcar perfil propi sense irritar massa Feijóo. En clau catalana, també és destacable que l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, serà el president del congrés estatal dels populars.

El confessionalisme ambigu de Feijóo

Els textos que fan referència a aspectes de moral i família han estat escrits amb molta cautela. No hi ha cap al·lusió a temes que no generen un consens total dins del partit, com l’eutanàsia o l’avortament. S’hi afirmen “els valors nascuts de l’humanisme cristià” i la defensa d’una “vida digna”, alhora que se subratlla la grandesa de la “maternitat” i “el paper fonamental del pare”, alhora que es defensa una concepció familiar “sense dogmatismes”: “Família és el que cadascú elegeix lliurement”. En un altre paràgraf s’hi diu que “la igualtat no consisteix a negar la realitat biològica” i que és “el sexe biològic el que ha d’ordenar les competicions esportives”.

"Repatriar els il·legals"

El PP, en plena onada de creixement de l’extrema dreta xenòfoba, ha endurit el seu discurs migratori. És significatiu que els paràgrafs que fan més referència a la immigració estan dins de l’apartat de llibertat i seguretat. Es reclama “ordenar l’entrada de persones, primant l’arribada d’aquells culturalment propers, que cobreixen necessitats en el mercat laboral i anhelen ser partícips del nostre sistema de valors”. I es proposa eliminar l’accés dels immigrants en situació irregular a les prestacions no contributives: “La irregularitat no pot generar drets”, alhora que proposa “repatriar d’immediat els il·legals”. 

Cap risc en política exterior

En política internacional, el text és més que previsible. Es fa una crítica suau a le spolítiques aranzelàries, es defensa la despesa en seguretat propiciada des de l’OTAN, la tesi dels dos estats a l’Orient Mitjà, capítol on sí que es fa una defensa explícita en favor del dret internacional i el repartiment “de la lliure distribució de l’ajuda” i es condemnen les “imposicions unilaterals”. 

Sense primàries   

La gran novetat d’aquest congrés és la fi del sistema de primàries per elegir el líder. Un experiment que només es va fer una vegada i que, pel que es veu, no ha deixat un bon regust al PP. Va ser Pablo Casado qui fou elegit en unes primàries. Bé, de fet, amb un sistema indirecta a dues voltes: una primera de primàries obertes a tota la militància i una segona a través del congrés de compromissaris, que van elegir entre els candidats més votats. Casado va ser més tard defenestrat després de perdre un pols amb Ayuso. Feijóo i Génova volien tornar al sistema clàssic de congrés amb compromissaris, que dona molt d’avantatge als barons territorials. El sistema triat introdueix alguns matisos.

Segons la ponència, el líder serà elegit a través d’una votació dels compromissaris que aniran al congrés. Però aquests candidats a compromissaris hauran de comprometre’s amb un candidat. D’aquesta manera, les bases podran elegir-los sabent per qui es pronunciaran en el congrés, en cas que hi hagi una elecció disputada. D’aquesta manera, Ayuso perd les primàries però s’assegura d’una elecció interna on tothom sabrà amb qui està cadascú.