Per no donar res per sabut, dues paraules sobre qui era Salvador Puig Antich i com es va esdevenir la seva tràgica mort. Puig Antich era un jove idealista que els anys 1972 i 1973 feu part activa d’un grup anarquista/llibertari —anomenat MIL—que atracava, pistola en mà, bancs d'arreu de Catalunya per tal que, amb el producte de les seves expropiacions, es financés l’alçament popular dels treballadors en contra del sistema capitalista. Es tractava d’aconseguir, amb aquestes accions, un doble objectiu: conscienciar la classe treballadora i aportar fons per alliberar-la. Recordem que en aquella època la dictadura franquista vigia encara i conservava íntegra la seva capacitat de resposta repressora.
El 25 de setembre de 1973, quan el grup ja havia acordat dissoldre’s, Salvador —juntament amb altres dos companys de militància— fou detingut per la policia a la cantonada del carrer de Girona amb Consell de Cent, a Barcelona. Aleshores, dins el diminut portal del número 70 del mateix carrer es produí un tiroteig creuat, del tot confús, entre Salvador i els policies, de resultes del qual un sotsinspector anomenat Anguas resultà mort, i Salvador, ferit a la mandíbula i a una espatlla. L’assumpció immediata del cas per la jurisdicció militar constituí el pitjor auguri per a la vida de Salvador. Un judici farsa en el curs del qual es negà la pràctica de les proves tendents a demostrar de quina arma sortiren els trets que produïren la mort del sotsinspector i tota una reveladora llista d’irregularitats processals conclogueren amb la condemna a mort de Salvador el mes de gener de 1974, confirmada, poques setmanes més tard —hi havia pressa per tancar el cas—, pel Consell Suprem de Justícia Militar.
El prodigi de tots els prodigis, malgrat que pugui sonar a tòpic, és que, 50 anys després de la seva mort —50!—, Salvador és viu, ben viu, a la memòria col·lectiva. Que la dictadura franquista l’assassinés no ha comportat mai que acabés amb son record, amb l’evocació i la reivindicació permanents de la seva persona i de les tràgiques circumstàncies que el dugueren al final de la vida. Qui ha fet possible aquesta mena de miracle? Singularment, al capdavant de tot, quatre dones de combat, d’una moral de ferro, que ignoren el desànim i el cansament, que s’anomenen Imma, Carme, Montse i Merçona Puig Antich. En efecte, les quatre heroiques germanes de Salvador, compromeses sense escletxes amb la lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Podem conjecturar que, si en comptes de germanes Salvador hagués tingut germans, la cosa no hauria anat de la mateixa manera, amb la lamentable conclusió que la recordança de l’assassinat de Salvador s’hauria esvaït en el temps.
Es necessitaven dones per no posar-se límits, dones que palesessin un coratge a prova de totes les incomprensions i els sotracs imaginables, que s’han fet ben presents, sens dubte, al llarg dels anys. Dones que, sense desmai, truquessin a una porta, i a una altra, i a la de més enllà per reclamar això tan essencial en la natura humana que es diu justícia. En aquesta lluita inacabada, val a dir-ho, precisament per la seva fermesa i l’esperit inflexible que evidenciaven, les germanes Puig Antich han obtingut complicitats prou valuoses que han coadjuvat que la flama es mantingués encesa. Entre aquestes complicitats cal esmentar, entre d’altres, un film (Salvador, dirigit per Manuel Huerga l’any 2006) i diverses obres literàries, com La torna de la torna, escrita per un col·lectiu supervisat per Ramon Barnils, o Compte enrere, del periodista Francesc Escribano. Més recentment, el també periodista Jordi Panyella va publicar un extraordinari treball d’investigació —reeditat enguany amb noves aportacions— titulat Salvador Puig Antich, cas obert, encomiable per l’exhaustivitat, el rigor i les hores de dedicació esmerçades (del tot profitoses).
Panyella, en efecte, al llarg de 450 pàgines, posa al descobert la grollera falsificació de la veritat que envoltà tot el procés, la constant manipulació del sumari, la negativa sistemàtica a la pràctica de les proves més significatives que proposava la defensa de Puig Antich i la desaparició de les proves que el podien exculpar. En definitiva, confirma que l’autèntica direcció de la investigació judicial en el jutjat militar va correspondre a la policia, que decidia en cada cas els documents que s’havien d’incorporar, els que s’havien de sostreure del sumari, els testimonis que era oportú que declaressin i els que convenia apartar. Certament, es tractava només de bastir tot un artifici, una aparença de judici, que conduís al final que s’havia decidit des del primer instant i que res ni ningú havia de contradir. Artifici innoble que el 2007 la sala d’afers militars del Suprem (integrada majoritàriament per militars) donà per bo.
Dins d'aquestes actuacions destinades a mantenir viva la memòria de Puig Antich s’emmarca ara la recent dramatització teatral del llibre de Panyella. El resultat ha estat una difícil, però reeixida síntesi (Mercè Sarrias n’és la responsable), sota la direcció de Jordi Pérez Solé i escenificada pel grup teatral La Dramàtica. L’escenari dur, definitivament dur —però, potser, necessari—, ha estat una galeria de la presó Model de Barcelona, a pocs metres de la sala on Salvador fou assassinat. Tres lluïts actors (Marc Pujol, Carme Sansa i Bàrbara Roig) donen vida, doble en alguns casos, als personatges més destacats del drama, en què es representen la frustrada lluita de l’advocada perquè el Tribunal Suprem revisés el cas, els aixoplucs familiars i amorosos que cercava i trobava Salvador i, finalment, el mateix Salvador posat al davant del seu tràgic destí. Brillants i colpidors els darrers pensaments que Sarrias posa en boca de Salvador: És tot estrany. No puc pensar a deixar d’existir. No puc deixar de sentir el meu cor tota l’estona. No sé com serà aquest silenci.