Quan cada 12 d’octubre ens arriba des de Madrid, envoltat d’una escenificació ampul·losa i fora d’època, el discurs unívoc i recurrent entorn de la festa de la Hispanitat, sense ni un bri d’esperit crític, ni de revisionisme històric, ens trobem en presència d’una gran anomalia democràtica. Anomalia que mereixeria profundes reflexions des de múltiples vessants. Una primera reflexió es podria articular a partir de la data triada, a saber, la conquesta o el descobriment d’Amèrica i la cristianització dels nadius per part de Castella, catalogable igualment, en una altra lectura compatible amb l’anterior, d’expedició naval a la recerca de noves rutes comercials. Fos com fos, el conjunt es contempla sempre des de la perspectiva del conqueridor i mai del conquerit. Afegiríem, com a nova reflexió, el contingut militarista i servil de la celebració: honorar el monarca i la reial família, vinclar-se davant seu i retre, de pas, tribut a l’exèrcit, símbols màxims, la monarquia i les forces armades, de la unitat indissoluble de la pàtria i de tota la retòrica buida que hi ha al darrere.
A la crida de la Hispanitat, la classe dirigent espanyola hi ha respost gairebé sempre amb entusiasme unànime i de forma sol·lícita (l’excepció, els bascos, que van a la seva i en treuen bon profit). Com és sabut, les forces vives i els poders ocults de l’Estat toleren molt malament la dissidència i la mera discrepància sobre els aspectes nacionals que consideren centrals, per això ningú no vol quedar assenyalat de per vida. Per això, la resposta és un general assentiment, explícit o implícit, a un anacronisme injust que perpetua una afronta als drets humans. Feia catorze anys que Catalunya s’absentava de l’orgia d’espanyolitat, però enguany ha decidit que se sumava a la festa amb un indissimulable posat de victòria —trista victòria— del seu màxim representant en haver aconseguit la normalitat institucional. Hem inaugurat nous temps, sens dubte, presidits per la grisor i l’abandó dels somnis. Res que no estigués en el projecte, dissenyat de manera molt destra, certament, per Pedro Sánchez quan envià Salvador Illa a junyir la díscola Catalunya. El mal de tots els mals, emperò, és que aquest disseny s’ha pogut materialitzar gràcies a l’aportació indispensable d’una facció de l’independentisme partidista (a ca n’ERC saben alguna cosa de tot plegat).
Tanmateix, als pobles sotmesos per Castella més enllà de la mar, que conserven la memòria i volen reivindicar la pròpia dignitat, la festa de la Hispanitat els sona a una llarga ocupació sagnant de casa seva que comportà un genocidi massiu ètnic i cultural i l’empobriment material. De tot plegat, per paga, se’ls reclama que es mostrin joiosos i que ho considerin una gran aportació a la civilització. Però s’alcen veus poderoses, des d’Amèrica, que, d’entrada, prescindeixen de convidar la corona espanyola als actes oficials de presa de possessió dels mandataris i que reclamen que Espanya faci quelcom que no ha fet mai, que és demanar perdó per les atrocitats comeses. No sembla, de cap de les maneres, que la cosa vagi per aquí, perquè per demanar perdó s’ha de tenir consciència d’haver actuat malament, i de mala consciència, de voluntat de mudar els esquemes mentals i reescriure la història des del punt de vista de les víctimes i no dels victimaris, res de res (ni de lluny).
De manera que veure com el president de Catalunya s’agrega sense reserves a unes celebracions que li haurien de ser alienes precisament perquè Catalunya no es va implicar en la desfeta moral del sotmetiment d’Amèrica, fa mal. Ben igual que fa mal que s’oblidi o es margini el fet que Catalunya és també un poble conquerit, per bé que entre el dominador i el dominat no hi hagi la mar pel mig; per bé que el relat que s’hagi acabat imposant és que les coses no varen anar així com diem i que la guerra de Successió no tingué ni el significat ni les conseqüències que proclamem des d’aquí. Ben igual que fa malveure com el president de Catalunya es vincla davant d’un cap d’estat que amenaçà i atemorí el poble català la nit infausta del 3 d’octubre de 2017, per encoratjar i encapçalar, tot seguit, la repressió judicial i policial, que encara dura, en contra de l’independentisme.
Dues paraules més sobre la monarquia espanyola, ara que ve a tomb. No se’n parla gaire, segurament perquè als beneficiats no els convé gens que se’n parli, però sempre és oportú recordar els seus orígens, val a dir-ho, els orígens de la monarquia. Vet aquí que Espanya és avui una monarquia perquè Franco decidí que ho fos (1947). Exactament per aquesta raó i no per cap altra. Franco, en efecte, nomenà en vida Joan Carles I el seu successor a títol de rei (1969), i el rei actual és el successor del successor. És a dir, una part principal de l’herència deixada pel dictador —allò de deixar-ho tot "atado y bien atado" el franquisme no ho deia de forma banal— és la forma d’estat que la Transició no va poder, no va voler o no va saber superar.
Al respecte, valgui dir que el poble espanyol mai no ha tingut l’oportunitat d’expressar democràticament el seu parer sobre si volia la monarquia o s’estimava més la república. En efecte, el referèndum constitucional de 1978 no preveia cap alternativa viable al fet que no s’aprovés, perquè rebutjar la Constitució hauria significat el regrés a la legislació franquista. Es votaren les llibertats fonamentals, i això duia afegida, com d’amagat, la monarquia. Si volíem drets, llibertats, partits polítics i eleccions democràtiques, havíem d’assumir també la monarquia imposada pel dictador. I seguim aquí, ben igual que aleshores, en detriment de la democràcia i a major glòria de la perpetuació de la forma d’estat que Franco ens deixà.