És de domini general que el Barça gaudeix d’una mena d’aura popular que el fa sortir incòlume de tots els mals que, si no fos per aquesta consideració privilegiada, serien irremeiables. Per això, malgrat els abundants sotracs que ha patit en el decurs de la seva llarga història, ha estat capaç d’arribar fins aquí. Com és obvi, la persistència en el temps de l’entitat i la capacitat de concitar un nombre tan considerable d’adhesions ni s’improvisa, ni és fruit de la casualitat, sinó que obeeix, destacadament, a l’íntima vinculació secular de l’entitat amb la catalanitat i el catalanisme, i, en els darrers anys, l’independentisme. Alhora, també és fruit de la mateixa habilitat de la societat catalana per abraçar en el seu si tot tipus d’orígens, sensibilitats i afinitats ideològiques.
Al cap i a la fi, el Barça transcendeix els seus socis i seguidors perquè ha fet i fa part d’un sentiment col·lectiu. Ve a ser com una institució que tothom sent com a pròpia. Del ben durador trajecte de l’entitat i de la seva indubtable identificació simbiòtica amb Catalunya es deriva que quan els seus dirigents malden per gestionar el club amb una barreja, a dosis desiguals, de personalisme autàrquic, indolència i improvisació, se senti un clam que exigeix que la presa de decisions canviï de mans. És inacceptable que un club que disposa d’un pressupost al voltant dels 900 milions d’euros, d’un deute desbordat que, segons sembla, arriba als 1.200 i que, a més a més, està immers en una reforma del seu principal escenari que costarà més de 1.000 milions estigui governat amb tanta indocumentada temeritat.
Les xifres esmentades no són aptes per ser manejades amb frivolitat, per la principal raó que poden abocar a una situació d’insolvència. La insolvència econòmica —d’aquesta insolvència, de l’econòmica, parlem, i no de la moral o de la intel·lectual, que ens duria a altres marcs conceptuals— es predica de la situació en què es troba una empresa o un particular que no pot atendre de forma regular les seves obligacions. Amb què paguen les empreses els deutes que contreuen? Senzillament, amb els ingressos que produeix l’activitat econòmica que duen a terme. I si l’activitat econòmica no basta, és a dir, si esdevé que els ingressos són, de forma endèmica, quantitativament inferiors a les despeses? Aleshores, aleshores, l’empresa en qüestió ha de revisar els seus plans a curt i a mitjà termini per evitar entrar en una dimensió crítica.
Precisem. La incapacitat momentània de pagar no és, per essència, un motiu d’alarma, perquè pot obeir a circumstàncies conjunturals, superables per la mateixa dinàmica general de l’economia o per l’adopció de decisions estratègiques i estructurals encertades. Una manera de superar la insolvència momentània o ocasional és amb l’augment de la facturació o del marge de beneficis i amb la reducció de les despeses. Uns altres mètodes són: a) amb l’aportació de capital per part dels accionistes o propietaris de l’empresa; b) amb l’endeutament extern amb entitats financeres, i c) amb la venda d’actius (patrimoni material i altres drets patrimonials). Aquestes tres fórmules són perfectament compatibles i, a la pràctica, és freqüent que, almenys les dues primeres, coincideixin. Tanmateix, cal, al respecte, un advertiment d’indubtable transcendència: ni l’aportació de capital, ni l’endeutament, ni la venda dels actius proporcionen recursos il·limitats, ni en el temps, ni en la quantia. És a dir, acudir a aquests procediments per obtenir liquiditat i poder així complir les obligacions o contreure’n de noves ha de ser considerat amb caràcter excepcional. Del tot excepcional.
Si traslladem aquestes reflexions a l’àmbit concret de la situació econòmica del Barça —posada molt recentment en relleu, de bell nou, gràcies al lamentable episodi de la, de moment, frustrada inscripció dels futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor— veurem com: a) el Barça no té accionistes perquè no és una societat anònima i, per tant, és impossible que acordi una ampliació d’un capital social inexistent; l’alternativa a aquesta impossibilitat seria, potser, si els estatuts ho permetessin, demanar als socis de l’entitat una derrama extraordinària. Però, qui gosaria fer-ho a risc d’una resposta majoritària de rebuig?; b) el Barça no pot pretendre que els bancs li deixin més diners, perquè el deute que l’aclapara ja és massa alt i, en lògic correlat, no pot oferir garanties sòlides de tornar les quantitats que, en el seu cas, rebés, i, finalment, c) la venda de drets sobre el patrimoni és el recurs al qual s’ha acollit desesperadament l’actual directiva des de fa estona, sense cap disseny plausible de viabilitat envers el futur. Però, vendre el patrimoni material i els drets realitzables és sempre una decisió errònia si no va acompanyada d’una reestructuració profunda i, altrament, és una decisió, com ha quedat dit, que només pot tenir un caràcter extraordinari, en tant que els drets patrimonials són, per definició, finits i, per afegitó, vendre’ls empobreix decididament la societat i posa en qüestió el seu futur.
Convé insistir-hi. Vendre els actius de forma recurrent i no tenir, amb la venda, cap altre objectiu que superar la situació de falta de monetari, és una decisió que, sense canvis estructurals adjunts, és del tot desencertada. De fet, amb aquestes actuacions el club és a frec de palesar que es troba en situació actual d’insolvència, perquè vendre per pagar o per equilibrar els comptes no és un procediment regular d’encarar les mateixes obligacions. Pagar, per norma, amb els ingressos de l’activitat, no estar endeutat més enllà del que és raonable i tenir reflectits en els comptes la situació economicofinancera real de l’entitat, és allò que produeix els veritables efectes benèfics de l’equilibri financer. És allò que, al cap i a la fi, permet prendre decisions que no comprometin el futur, fonamentades, amb serenor, predicibilitat i coneixement de l’autèntica conjuntura econòmica de l’entitat.