Pots llegir aquí la versió original de l'article, en castellà
Hi haurà qui ho vegi com un episodi borrós i llunyà. Al final, l'actualitat ens devora amb el seu bombardeig de notícies intranscendents fins que perdem la noció del temps i, tot el que ahir ens semblava una qüestió de vida o mort, avui presenta el rostre vaporós d'un somni. Jo, almenys, ho recordo amb precisió i, gràcies a Youtube em puc recuperar les imatges de la infàmia. Aquella primavera del 2003 vam veure el foc estatunidenc sobre Bagdad tal com el vam veure molt abans, el 1991, quan George H. W. Bush va perpetrar l'Operació Tempesta del Desert.
La segona invasió de l'Iraq podria haver sigut una mala còpia de la primera, però va resultar més letal i definitiva. Ara l'invasor es diu George W. Bush, igual de sanguinari que el seu pare, però tan incrèdul i ridícul que la guerra adquireix tints grotescs en les seves mans. En l'àlbum familiar d'aquells dies brilla una fotografia ventosa a les Azores. Va ser allà on Bush fill es va fer acompanyar de Tony Blair i José María Aznar amb la intenció de sentenciar a Saddam Hussein. Encara es pot llegir el pamflet signat aquells dies. "Qualsevol presència militar, en cas de ser necessària, seria temporal i tindria com a propòsit l'eliminiació de les armes de destrucció massiva".
La farsa es va precipitar per camins ja coneguts. La massacre incomptable de civils. El negoci del petroli i un seguici d'empreses depredadores que van ser l'agost reconstruint el mateix territori que havien devastat. Igual que un lloro, Aznar va corejar el lema de Washington. Que l'Iraq fabricava armes de destrucció massiva. Quatre anys després. quan el país ja era l'escombrera d'un Risk macabre, l'expresident va reconèixer l'evidència. "Ara sé que no hi ha armes de destrucció massiva, tinc el problema de no haver sigut tan llest d'haver-ho sabut abans. 288.000 morts va costar el paperot.
Però el teatre es repeteix una vegada i una altra amb el mateix esquema, no importa com sembli d'anodí el context, perquè el frau sempre troba una nova disfressa. L'excusa barata que desencadena l'atac. El casus belli fabricat en els laboratoris repressius més audaços. El linxament ninja que van inventar els mitjans a Altsasu. El caldo de lombarda de Nahuel que la jutgessa Lamela va prendre per una substància explosiva. La careta de Jordi Cuixart que, en les mans de Tamara Carrasco, es va convertir en un artefacte mortífer.
Ahir es va complir un any de l'Operació Judes, la gran batuda antiterrorista contra els CDR. La premsa va cantussejar allò dels "precursors d'explosius" que mai van existir. Més d'un que es té per crític es va tragar la mentida fins al racó més recòndit de la glotis. No importava si era cert o fals. Es tractava d'acollonir a la gent i desbaratar les protestes contra la sentència del procés. No importa que no existeixi terrorisme. Només cal una orquestra de periodistes domesticats que demanen mà dura. La repressió i la mentida es repeteixen perquè són barates i eficaces. I gairebé no passen factura.
Hi haurà qui ho vegi com un episodi borrós i llunyà. Al final, l'actualitat ens devora amb el seu bombardeig de notícies intranscendents fins que perdem la noció del temps i, tot el que ahir ens semblava una qüestió de vida o mort, avui presenta el rostre vaporós d'un somni. Jo, almenys, ho recordo amb precisió i, gràcies a Youtube em puc recuperar les imatges de la infàmia. Aquella primavera del 2003 vam veure el foc estatunidenc sobre Bagdad tal com el vam veure molt abans, el 1991, quan George H. W. Bush va perpetrar l'Operació Tempesta del Desert.
La segona invasió de l'Iraq podria haver sigut una mala còpia de la primera, però va resultar més letal i definitiva. Ara l'invasor es diu George W. Bush, igual de sanguinari que el seu pare, però tan incrèdul i ridícul que la guerra adquireix tints grotescs en les seves mans. En l'àlbum familiar d'aquells dies brilla una fotografia ventosa a les Azores. Va ser allà on Bush fill es va fer acompanyar de Tony Blair i José María Aznar amb la intenció de sentenciar a Saddam Hussein. Encara es pot llegir el pamflet signat aquells dies. "Qualsevol presència militar, en cas de ser necessària, seria temporal i tindria com a propòsit l'eliminiació de les armes de destrucció massiva".
La farsa es va precipitar per camins ja coneguts. La massacre incomptable de civils. El negoci del petroli i un seguici d'empreses depredadores que van ser l'agost reconstruint el mateix territori que havien devastat. Igual que un lloro, Aznar va corejar el lema de Washington. Que l'Iraq fabricava armes de destrucció massiva. Quatre anys després. quan el país ja era l'escombrera d'un Risk macabre, l'expresident va reconèixer l'evidència. "Ara sé que no hi ha armes de destrucció massiva, tinc el problema de no haver sigut tan llest d'haver-ho sabut abans. 288.000 morts va costar el paperot.
Però el teatre es repeteix una vegada i una altra amb el mateix esquema, no importa com sembli d'anodí el context, perquè el frau sempre troba una nova disfressa. L'excusa barata que desencadena l'atac. El casus belli fabricat en els laboratoris repressius més audaços. El linxament ninja que van inventar els mitjans a Altsasu. El caldo de lombarda de Nahuel que la jutgessa Lamela va prendre per una substància explosiva. La careta de Jordi Cuixart que, en les mans de Tamara Carrasco, es va convertir en un artefacte mortífer.
Ahir es va complir un any de l'Operació Judes, la gran batuda antiterrorista contra els CDR. La premsa va cantussejar allò dels "precursors d'explosius" que mai van existir. Més d'un que es té per crític es va tragar la mentida fins al racó més recòndit de la glotis. No importava si era cert o fals. Es tractava d'acollonir a la gent i desbaratar les protestes contra la sentència del procés. No importa que no existeixi terrorisme. Només cal una orquestra de periodistes domesticats que demanen mà dura. La repressió i la mentida es repeteixen perquè són barates i eficaces. I gairebé no passen factura.