Ara ens faltaria Paco Lobatón i el seuQuién sabe dónde. El programa de televisió buscava desapareguts. Busquem-los. Què sabem d’aquelles persones que un 13 de juny de 2015 cridaven a la Plaça Sant Jaume: "Sí, se puede"; "Sí, ens representa"; "A por ellos"... Eren desenes. Se les va veure per darrer cop esgargamellant-se aquell dia que Ada Colau va ser proclamada alcaldessa enmig d’un bany de suors que Moisès al revelar-se-li aquella separació de les aigües messiàniques es va tirar al salfumant. On són? Qui sap on?
El desitjat tercer mandat de Colau a Barcelona busca aquelles persones de 2015. Una part ja no hi són. Ni hi seran. Ella va dir: us donaré llenties, patinets, illes, vibradors... I el poble va respondre: sí!!! Anava passant el temps i el poble anava repreguntant: On són els cigrons, consoladors, caderneres... I ella sempre contestava: tranquils, tranquils, espereu, espereu, aviat arribarà tot. I al final el poble gemegava, xisclava, cridava: Volem pastanagues, carquinyolis, tubs de PVC... I ella els calmava: oh jo ja voldria, però no em deixen donar-vos-ho. Aquestes persones ja no hi són. Per això Colau ni guanyarà ni tornarà a ser alcaldessa.
No cal fer anar el big data ni una llonganissa amb bola de cristall per veure que si el seu segon mandat com a alcaldessa va necessitar un actor estranger secundari de províncies al final de la seva carrera com Manel Valls ara no la pot fer alcaldessa ni un Cobi transgènere, ni la sobredosi de transatlàntics al Port de Barcelona. Però i aquella part de gent de 2015 que la va votar? Aquelles criatures que se la van creure? On són? Quién sabe dónde.
A veure, ja se sap. Ja sabem cap on van. Farts del molt pa i poc formatge. De molt dir i poc fer. Tornen, electoralment, a casa. Al pinso. Cap al PSC, que sempre guanya. Com la telerealitat de Quién sabe dónde que sempre sap trobar els seus desapareguts.
El desitjat tercer mandat de Colau a Barcelona busca aquelles persones de 2015. Una part ja no hi són. Ni hi seran. Ella va dir: us donaré llenties, patinets, illes, vibradors... I el poble va respondre: sí!!! Anava passant el temps i el poble anava repreguntant: On són els cigrons, consoladors, caderneres... I ella sempre contestava: tranquils, tranquils, espereu, espereu, aviat arribarà tot. I al final el poble gemegava, xisclava, cridava: Volem pastanagues, carquinyolis, tubs de PVC... I ella els calmava: oh jo ja voldria, però no em deixen donar-vos-ho. Aquestes persones ja no hi són. Per això Colau ni guanyarà ni tornarà a ser alcaldessa.
No cal fer anar el big data ni una llonganissa amb bola de cristall per veure que si el seu segon mandat com a alcaldessa va necessitar un actor estranger secundari de províncies al final de la seva carrera com Manel Valls ara no la pot fer alcaldessa ni un Cobi transgènere, ni la sobredosi de transatlàntics al Port de Barcelona. Però i aquella part de gent de 2015 que la va votar? Aquelles criatures que se la van creure? On són? Quién sabe dónde.
A veure, ja se sap. Ja sabem cap on van. Farts del molt pa i poc formatge. De molt dir i poc fer. Tornen, electoralment, a casa. Al pinso. Cap al PSC, que sempre guanya. Com la telerealitat de Quién sabe dónde que sempre sap trobar els seus desapareguts.