Cada any el mateix. Qui dia passa any no empeny. A veure, que us ho tornarem a dir amb dolby surround i Intel·ligència Vegetal: Halloween no s’ho inventen els americans. Halloween ho saben vendre els americans. Ja sabeu el que són els Estats Units? Europeus que fugen. Van cap allà cames ajudeu-me. S’autodeterminen de la colònia amb pebrots escalivats. Pelen als indis. I, au, aquí comença tot. Ells marquen el seu KM 0. I tota la resta... Ja ho va dir el català Eugeni d’Ors: tot el que no és tradició és plagi. I Halloween no és seu: és nostre. És d’aquí. Es feia aquí. Per on voleu començar?
Ma padrina de petita ja buidava carabasses per Tots Sants. Sí, i l’espelma dins. Que sí, que era per trucar als morts via wifi botànic. Hola? Què dius? Com va? Ho feia ma padrina que era d’un poble puça de la Terra ferma. I ho feien arreu, i des de fa anys i panys. I també calaveres amb la llumeta dintre per fer ouijes comunicatives. Llegiu, enllustrats. Només a Barcelona, abans dels cementiris a granel, a tots els fossars de les esglésies hi havia això aquests dies de difunts: ossos, carcanades, esquelets i el gresol dins. El neó ultratomba. Pel nombre de llànties d’oli es mesurava la xifra de morts i la societat xarxa immortal. Hi havia veritables top ten, competicions pels llocs, com un porta a porta buscant menjar. Hi ha gana, sempre. Perquè què us penseu que són els dolços panellets? La carmanyola pel més enllà. El caramel etern. Per això aguanten el que no està escrit. És la teca bescanvi dels morts: trick or treat? I tot així. Però, ei, els americans bla, bla, bla... Però ells només han importat els morts carabassa. Els morts fruitals d’Europa. Els nostres morts. Multiplicats. Ja ho diuen la carabassa... embarassa.
No hi ha cultura que tingui tantes carabasses com nosaltres. Una gran família. Frases fetes, refranys, dites, proverbis, adverbis... Però, ep, el qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa. I amb un carabasser no hi ha res a fer. Bé... que mori el carabassó i que se salvi la carabassera. Això, parlem de cadàvers. Matem el nostre original Halloween carabasser i salvem el Halloween plagiari dels americans. Copy-paste. El nostre no és bo: el seu, sí. Sembla que la nostra cultura necessiti morir, com un Tots Sants diari. Sense fi.
Bé, sempre hem de posar els morts. Com si haguéssim de finir per salvar-nos. Però no diem ni mu. Muts i a la gàbia. Però, en canvi, els altres cadàvers, bé que xerren pels descosits. Mireu com criden, xisclen, riuen per Halloween els morts americans. Aquí fem mutis. Silenci, estem morts. Allà, fot-li que són morts que estan vius. Crisantems per a tots. Massa deutes amb les flors.
Això escriu la navalla suïssa catalana que és Iolanda Batallé. A la novel·la, la mort és una escenografia i un aire que es respira. La mort d’una persona, la mort d’un poble, la mort d’un paisatge, la mort d’un sentiment, la mort d’un món, la mort d’unes paraules... Morim també quan no diem. És això, tros de llestos, com diu un dels personatges: “El silenci no va salvar a la mare, el silenci tampoc em salvarà a mi, el silenci no us salvarà a vosaltres”. Això. Coi, sembla que els catalans necessitem morir de pena. I els americans moren de felicitat. Halloween és l’exemple. El fan amb els nostres morts. I ens maten amb la nostra festa. I nosaltres menjant les seves carabasses. Les nostres, no, és clar, només faltaria. Tornem al garden.
Massa morts amb les flors. Necessitem que algú mori per dir-nos. Necessitem els morts que ens fan viure. Els americans han convertit la mort que van dur a la maleta fugint d’Europa en una explicació i un negoci. Van passar del cementiri sense futur al jardí-garden amb flors pel demà. Tant de bo a Catalunya més que una nació fóssim un carabassó. Una explicació. I un supermercat. També de la mort. De les carabasses. Aquí, since 1285 diu el nostre epitafi documental.
Venim de cal “Martror”. Paraula que vol dir Tots Sants. Que ve del llatí vulgar (martyrorum) i clàssic (martyrum): és igual, tot és United Colors of Mort. I tot bé del mateix: “dels màrtirs”. Això, dels catalans. Màrtirs, turmentats, patidors. Un calvari, una corona d’espines, viacrucis... Fins a morir. Al taüt, al clot. Com diu un dels personatges de la novel·la de la Batallé: “La Maria va morir i aquest poble va tornar a néixer”. Això, que la mort sigui una major naixença carabassera. I a menjar, a beure, a vendre... Que els morts catalans ens facin viure!!!
Ma padrina de petita ja buidava carabasses per Tots Sants. Sí, i l’espelma dins. Que sí, que era per trucar als morts via wifi botànic. Hola? Què dius? Com va? Ho feia ma padrina que era d’un poble puça de la Terra ferma. I ho feien arreu, i des de fa anys i panys. I també calaveres amb la llumeta dintre per fer ouijes comunicatives. Llegiu, enllustrats. Només a Barcelona, abans dels cementiris a granel, a tots els fossars de les esglésies hi havia això aquests dies de difunts: ossos, carcanades, esquelets i el gresol dins. El neó ultratomba. Pel nombre de llànties d’oli es mesurava la xifra de morts i la societat xarxa immortal. Hi havia veritables top ten, competicions pels llocs, com un porta a porta buscant menjar. Hi ha gana, sempre. Perquè què us penseu que són els dolços panellets? La carmanyola pel més enllà. El caramel etern. Per això aguanten el que no està escrit. És la teca bescanvi dels morts: trick or treat? I tot així. Però, ei, els americans bla, bla, bla... Però ells només han importat els morts carabassa. Els morts fruitals d’Europa. Els nostres morts. Multiplicats. Ja ho diuen la carabassa... embarassa.
No hi ha cultura que tingui tantes carabasses com nosaltres. Una gran família. Frases fetes, refranys, dites, proverbis, adverbis... Però, ep, el qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa. I amb un carabasser no hi ha res a fer. Bé... que mori el carabassó i que se salvi la carabassera. Això, parlem de cadàvers. Matem el nostre original Halloween carabasser i salvem el Halloween plagiari dels americans. Copy-paste. El nostre no és bo: el seu, sí. Sembla que la nostra cultura necessiti morir, com un Tots Sants diari. Sense fi.
Bé, sempre hem de posar els morts. Com si haguéssim de finir per salvar-nos. Però no diem ni mu. Muts i a la gàbia. Però, en canvi, els altres cadàvers, bé que xerren pels descosits. Mireu com criden, xisclen, riuen per Halloween els morts americans. Aquí fem mutis. Silenci, estem morts. Allà, fot-li que són morts que estan vius. Crisantems per a tots. Massa deutes amb les flors.
Això escriu la navalla suïssa catalana que és Iolanda Batallé. A la novel·la, la mort és una escenografia i un aire que es respira. La mort d’una persona, la mort d’un poble, la mort d’un paisatge, la mort d’un sentiment, la mort d’un món, la mort d’unes paraules... Morim també quan no diem. És això, tros de llestos, com diu un dels personatges: “El silenci no va salvar a la mare, el silenci tampoc em salvarà a mi, el silenci no us salvarà a vosaltres”. Això. Coi, sembla que els catalans necessitem morir de pena. I els americans moren de felicitat. Halloween és l’exemple. El fan amb els nostres morts. I ens maten amb la nostra festa. I nosaltres menjant les seves carabasses. Les nostres, no, és clar, només faltaria. Tornem al garden.
Massa morts amb les flors. Necessitem que algú mori per dir-nos. Necessitem els morts que ens fan viure. Els americans han convertit la mort que van dur a la maleta fugint d’Europa en una explicació i un negoci. Van passar del cementiri sense futur al jardí-garden amb flors pel demà. Tant de bo a Catalunya més que una nació fóssim un carabassó. Una explicació. I un supermercat. També de la mort. De les carabasses. Aquí, since 1285 diu el nostre epitafi documental.
Venim de cal “Martror”. Paraula que vol dir Tots Sants. Que ve del llatí vulgar (martyrorum) i clàssic (martyrum): és igual, tot és United Colors of Mort. I tot bé del mateix: “dels màrtirs”. Això, dels catalans. Màrtirs, turmentats, patidors. Un calvari, una corona d’espines, viacrucis... Fins a morir. Al taüt, al clot. Com diu un dels personatges de la novel·la de la Batallé: “La Maria va morir i aquest poble va tornar a néixer”. Això, que la mort sigui una major naixença carabassera. I a menjar, a beure, a vendre... Que els morts catalans ens facin viure!!!