El 21 de novembre del 2020, un veí del passeig de Sant Joan va trucar a la Guàrdia Urbana de Barcelona, queixant-se que un turista estava causant molèsties al seu portal. Poca estona després un dispositiu policial integrat per agents a peu i diversos furgons va fer acte de presència i va començar a perseguir el turista, de nom Marjan C. Espantat, va començar a córrer passeig avall. La persecució va acabar amb un agent disparant-li a l’abdomen, cosa que va posar la seva vida en perill. Cinc anys després, el turista no se sap on para i el policia continua exercint com a tal, ara havent estat absolt per la seva actuació.

La seqüència dels fets resulta inversemblant, però només cal fer un petit exercici: canviar la paraula “turista” per “sensesostre”. Marjan C. no era un dels molts visitants que cada dia rep Barcelona, sinó un home que vivia al carrer. Més enllà d’això, la seqüència és la mateixa. Avís, persecució, tret, hospital i absolució.

Aquest dimecres, la secció segona de l’Audiència de Barcelona ha decidit acabar amb el procés judicial en què Arrels Fundació actuava d’acusació popular i demanava 10 anys de presó de l’agent, a qui acusava d’homicidi en grau de temptativa. El magistrat, amb una interpretació restrictiva de la llei i contravenint el criteri de Fiscalia, no va considerar fonamentat que l’entitat exercís d’acusació popular perquè no comptava amb el permís explícit de Marjan C. A ulls de l’Audiència, doncs, no està justificat que l’entitat de referència en l’abordatge del sensellarisme fiscalitzi una actuació policial que qualifiquen d’”aporòfoba”, és a dir, marcada per la fòbia a la pobresa i pel desconeixement i manca d’interès de saber què comporta ser pobre.

Arrels ja ha recorregut l’absolució, però per ara ens quedarem sense saber quins són els fets provats a ulls de la justícia. Sabem, perquè ho hem vist, que Marjan C. en el moment dels fets duia una bossa en una mà i tenia l’altre braç en cabestrell. Una circumstància que fa difícil imaginar com sostenia el ganivet amb què la policia diu que volia atacar als agents. 

També sabem que els testimonis presents en els llocs dels fets relaten una actuació policial desproporcionada, en què l’agent que va disparar ja duia l’arma desenfundada mentre corria passeig de Sant Joan avall. Coneixem també la versió de la víctima, que està acusada d’atemptat contra l’autoritat, tot i que ell insisteix que només fugia perquè estava espantat i que no va fer mal a ningú. I també hem pres nota que la versió oficial s’ha diluït amb el temps, amb l’Ajuntament evitant ratificar-la.

Ara bé, no sabem per què la Guàrdia Urbana va enviar un dispositiu de tal magnitud. Tampoc coneixem les conclusions del cos sobre l’actuació de l’agent, tot i que després de l’incident la Guàrdia Urbana va modificar el protocol d’ús d’armes de foc, evidenciant que l’actuació policial era qüestionable. 

I si desconeixem tot això és perquè el Marjan és pobre. Un home sense llar, sense sostre. Si hagués estat un turista, és de preveure que la cronologia dels fets hauria estat ben diferent. Començant per l’operatiu de la guàrdia Urbana i seguint per l’actuació de l’agent. Si, fins i tot així, el policia hagués acabat disparant, hi hauria hagut conseqüències. Però en el cas del Marjan, no.

Més enllà de la normalitat que no hi hagi veus crítiques dins de la Guàrdia Urbana, cap veu dins dels governs municipals ha gosat qüestionar en públic els fets. Mentrestant, des de l’oposició, hi ha hagut pocs pronunciaments i molt tímids. Als mitjans, el cas ha anat perdent pistonada, sense que tampoc el periodisme de successos hagi mostrat ganes d’insistir-hi.

Des de la societat civil només es va organitzar una manifestació, molt necessària, però que només va aplegar una quinzena de persones. En temps de pandèmia i restriccions, és cert. Si el Marjan hagués estat un turista hauríem tingut un exhaustiu seguiment de l’estada a l’hospital, posicionaments de diversos gremis i des de les tribunes públiques s’hauria pregonat sobre la inseguretat a Barcelona i el risc que el cas suposava per a la imatge de la ciutat.

El cas del Marjan posa la societat davant del mirall perquè no només mostra un nou episodi d’impunitat policial, amb els col·laboradors necessaris, sinó que també ens ensenya que la vida d’un home que viu al carrer no li importa pràcticament a ningú. En el millor dels casos l’acostumem a veure com un potencial beneficiari de caritat. En el pitjor, una amenaça per a la nostra seguretat o, directament, com a brutícia. I fins que això continuï així, vulnerar els seus drets -i fins i tot disparar-li- sortirà gratis.