“Mesures legals per posar fre a la compra d’habitatge per a no ús residencial”. Això és el que demanava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l’entrada del Consell Europeu d’aquest dijous passat. Sánchez, com un dels líders de la socialdemocràcia europea recordava que en l’acord per fer Ursula von der Leyen Presidenta de la Comissió Europea l’habitatge és una peça clau. El Consell Europeu és un òrgan col·legiat que defineix l'orientació política i les prioritats de la Unió Europea, que es compon pels caps d'estat o de govern dels estats membres. En aquesta trobada l’habitatge va ser protagonista i Sánchez va reivindicar allò que aquell mateix dia des del Sindicat de Llogateres van demanar a Salvador Illa en una trobada al Palau de la Generalitat. “No es pot comparar habitatge per especular”, així ho deia Enric Aragonés, portaveu del Sindicat.
Declaracions i més declaracions pensarà algú. Res de nou. Més enllà que aquesta lectura desencisada, pessimista, sigui possible, convindria aturar-se un moment i dimensionar què pot significar aquesta coincidència entre el president del govern espanyol i el Sindicat de Llogateres. Convindria recordar que el PSC/PSOE ha passat de declarar estar en contra de la limitació del preu dels lloguers a estar-hi d’acord, fer bandera dels èxits obtinguts i ara demanar que es prohibeixi la compra d’habitatge si no és per viure-hi. Tot això ha passat en els darrers 5 anys.
L’any 2020, el Sindicat de Llogateres va impulsar una llei a Catalunya per regular el preu dels lloguers i evitar els efectes que les pujades estaven tenint a bona part de la població. Van presentar la “Proposició de Llei de Contenció i Moderació del Preu del Lloguer” que es va convertir en la “LLEI 11/2020, del 18 de setembre, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d'arrendament d'habitatge i de modificació de la Llei 18/2007, de la Llei 24/2015 i de la Llei 4/2016, relatives a la protecció del dret a l'habitatge”. Aquest intent legal de limitar els preus dels lloguers va ser tombat pel Tribunal Constitucional el 2022 per un recurs del Partit Popular basant-se en que envaïa competències estatals. La “Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge” impulsada pel govern espanyol de coalició entre PSOE i Sumar va fer possible tornar a la limitació dels lloguers.
Pedro Sánchez va iniciar aquesta legislatura, després de les eleccions convocades per respondre a l’èxit electoral de PP i Vox a les municipals del maig de 2023, dient que seria la legislatura de l’habitatge. Es pot veure clarament com l’habitatge és un els principals elements de tensió estructural entre els dos partits que configuren el govern de coalició. Es pot veure clarament com l’actual govern de la Generalitat no deixar d’anunciar mesures destinades a fer més habitatge i a fer-lo més accessible, aquest segon punt és essencial perquè el mercat de l’habitatge és molt especulatiu.
En la política institucional es fa difícil d’identificar les raons que motiven les actuacions dels partits i de qui els representa, també les dels governs. Com hem d’explicar que el PSOE/PSC hagi passat d’estar en contra de la limitació dels preus dels lloguers a estar-hi a favor i fer bandera dels seus resultats? Com hem d’explicar
que ara demanin a la UE poder prohibir les compres especulatives d’habitatge? Com hem d’explicar el canvi de posicions?
Sempre podem pensar que havent vist la gravetat de la situació, com de negativament afecta l’emergència habitacional, hagin canviat de manera de pensar i
actuar. També podem pensar que la necessitat de satisfer a la contrapart del govern a Espanya, i els suports a Espanya i Catalunya, portin a prendre decisions que d’una altra manera no es plantejarien. Com en el cas de l’Amnistia, per exemple. Podem pensar també, ara que tant es parla de la voluntat de Junts de trencar amb el PSOE, que necessiten preparar-se per unes futuribles eleccions properes...
Però potser, una hipòtesi, que hauríem de tenir sempre present és que sense el moviment pel dret a l’habitatge no estaríem on som ara. Algú pensarà, el moviment pel dret a l’habitatge és el responsable de l’emergència habitacional que patim? El moviment pel dret a l’habitatge és responsable de que no sigui molt pitjor del que vivim. Sense el moviment pel dret a l’habitatge, del que formen part el Sindicat de Llogateres, la Plataforma d’Afectates per la Hipoteca i moltes altres organitzacions i col·lectius, costa imaginar quines reaccions hauríem tingut a les crisis viscudes.
Podem recordar els intents de V de Vivienda per denunciar les dificultats per tenir accés durant el creixement econòmic i la bombolla el 2006, podem recordar la feina de la PAH per donar respostes i demanar canvis legals per solucionar els greus efectes que tenia sobre la vida de les persones no poder pagar la hipoteca a partir de la crisi del 2009... Tampoc es podien pagar lloguers, i sempre desnonaments a intentar aturar... I sempre els càntics de “No s’entén, gent sense casa i cases sense gent”. En la fase actual hem d’assenyalar les dificultats per mantenir o accedir a un habitatge quan s’ha convertit en un negoci molt fructífer per inversions locals i internacionals.
Fa pocs dies es preestrenava el documental Orsola: la casa indesnonable fet per La Directa. Un projecte molt necessari per fer visible la importància de la mobilització. Un documental projectat davant de la Casa Orsola que ha guanyat no ser desnonada per qui volia poder expulsar el veïnat i fer un gran negoci apujant els preus. Un documental projectat entre l’alegria de la victòria i la consciència de totes les cases Orsola que necessiten una resposta per no patir allò que el veïnat de la Casa Orsola ha aconseguit superar amb organització i mobilització.
Sense les mobilitzacions que han demanat canvis i respostes als partits polítics on seríem? Sense l’activisme que ha intentat fer política i que ha d'arribar a governar, amb encerts i desencerts, on seríem? Sense la capacitat de convèncer i arribar a acords amb gent força diversa on seríem? El moviment pel dret a l’habitatge ha d'aconseguir que es pugui parlar i legislar superant determinades creences que han estat idees dominants.
Els habitatges han de ser per viure-hi; i la gent que es dedica a la construcció i al sector immobiliari també ha de viure, però sense buscar el màxim benefici possible. Els habitatges no poden ser per qui pot pagar més i formar part d’un lliure mercat dominat per l’especulació i el negoci que vols ser cada cop més i més gran. L’habitatge ha de ser un dret garantit perquè sense aquest dret no podem desenvolupar les nostres vides i garantir altres dels drets que satisfan les necessitats que tenen les persones i les comunitats. Probablement, mai com avui han estat tan a prop les accions del moviment pel dret a l’habitatge i per una significativa part dels partits polítics. Ara cal veure’n les concrecions i els drets garantits.