L’altre dia caminava segrestat per la meua teranyina de neurones i em vaig aturar de sobte. Vaig aixecar el cap de mosquit atrapat per l’aranya de les cabòries. Òndima, redeu, recoi i coi... estava al Passeig de Gràcia de Barcelona. Però no ho semblava. No sabia on era. Havia desaparegut, s’havia esfumat. Xas! Com un truc de màgia!
Sí, crec que a Barcelona se n’han anat els edificis, les cases, les llambordes, el tot. És com si aquell Passeig, capital internacional i sideral del modernisme, ja no hi fos. Ha volat. No hi ha modernisme, no hi ha arquitectura. Només hi ha edificis de botigues. Gratacels d’entrepans, gelats, mandangues i musaranyes. Construccions efímeres que tapen, segresten, les eternes, les valuoses, les originals, les pròpies, les que valen. Les que ho paguen tot. Barcelona és com un gran espectacle d’il·lusionisme que ha fet desaparèixer tot el que és. Ara l’skyline no és Gaudí: és un granissat de color caca verda inorgànica vegetal i ecològica i sostenible i-no-sé-què-quantes-coses-més. Clar, necessària pel ventre i la butxaca... i pel galtisme i el tantsemenfotisme enllustrat.
Mireu amunt i no hi ha res. Gireu en 360 graus i tot s’ha evaporat. Hi és, però no hi és. Xapa i pintura. Tuning. Ja no són els preus dels pisos, el turisme, la delinqüència socialitzada... és que ara ja ni es veuen els edificis que van fer la ciutat. El patrimoni que fa que milions de persones vinguin aquí més d’un segle després. Tot estava dempeus i ara tot s’esfuma. I això passa a la Barcelona, capital, també de l’il·lusionisme.
El 1910 es va fundar a Barcelona la primera associació de màgia de l’estat espanyol... que després es fa evaporar obligatòriament, per sang i llei, amb la Guerra i el franquisme. El mateix truc val per a L’Agrupació Catalana d’Afeccionats a l’Il·lusionisme, nascuda el 1932, i el mateix... Màgicament, els seus membres s’esconillen com conills aterrits i s’han d’exiliar i la cosa es dissol en un tres i no res. Màgia! I apareix, ai las, com un conill assassí que ha degollat al primer, el 1943, com... la Sociedad Española de Ilusionismo. Ja ho veuen: hi ha gran tradició a Barcelona de jocs de mans. Però aquest d’ara ja és el darrer gran truc.
Som davant, sens dubte, d’un artifici majúscul, únic, inigualable, sensacional, fenomenal, descomunal. Tenim als nassos un acte de prestidigitació total i letal: fer desaparèixer tota una ciutat. Ens en sortirem? Estic segur que sí! La màgia sempre és un pacte que accepta, implica, necessita, demana, que ens deixem enganyar per un altre.
Sí, crec que a Barcelona se n’han anat els edificis, les cases, les llambordes, el tot. És com si aquell Passeig, capital internacional i sideral del modernisme, ja no hi fos. Ha volat. No hi ha modernisme, no hi ha arquitectura. Només hi ha edificis de botigues. Gratacels d’entrepans, gelats, mandangues i musaranyes. Construccions efímeres que tapen, segresten, les eternes, les valuoses, les originals, les pròpies, les que valen. Les que ho paguen tot. Barcelona és com un gran espectacle d’il·lusionisme que ha fet desaparèixer tot el que és. Ara l’skyline no és Gaudí: és un granissat de color caca verda inorgànica vegetal i ecològica i sostenible i-no-sé-què-quantes-coses-més. Clar, necessària pel ventre i la butxaca... i pel galtisme i el tantsemenfotisme enllustrat.
Mireu amunt i no hi ha res. Gireu en 360 graus i tot s’ha evaporat. Hi és, però no hi és. Xapa i pintura. Tuning. Ja no són els preus dels pisos, el turisme, la delinqüència socialitzada... és que ara ja ni es veuen els edificis que van fer la ciutat. El patrimoni que fa que milions de persones vinguin aquí més d’un segle després. Tot estava dempeus i ara tot s’esfuma. I això passa a la Barcelona, capital, també de l’il·lusionisme.
El 1910 es va fundar a Barcelona la primera associació de màgia de l’estat espanyol... que després es fa evaporar obligatòriament, per sang i llei, amb la Guerra i el franquisme. El mateix truc val per a L’Agrupació Catalana d’Afeccionats a l’Il·lusionisme, nascuda el 1932, i el mateix... Màgicament, els seus membres s’esconillen com conills aterrits i s’han d’exiliar i la cosa es dissol en un tres i no res. Màgia! I apareix, ai las, com un conill assassí que ha degollat al primer, el 1943, com... la Sociedad Española de Ilusionismo. Ja ho veuen: hi ha gran tradició a Barcelona de jocs de mans. Però aquest d’ara ja és el darrer gran truc.
Som davant, sens dubte, d’un artifici majúscul, únic, inigualable, sensacional, fenomenal, descomunal. Tenim als nassos un acte de prestidigitació total i letal: fer desaparèixer tota una ciutat. Ens en sortirem? Estic segur que sí! La màgia sempre és un pacte que accepta, implica, necessita, demana, que ens deixem enganyar per un altre.