Hi ha una generació Titó.Almenys és nascuda. Com un Jesús prêt-à-porter. Per a tots. Titó simbolitza el (re)naixement de... TV3, la Corpo, o... el que és ja com un nou part via fòrceps: 3Cat. Titó és el primer gran fill de l’SX3. El canal infantil-juvenil de la Televisió de Catalunya. Titó i els Beta, els Random, el Tik tak Factory... Hi ha molt Jesús enlairant-se des de la placenta. Els nens tenen estable. Titó ens recorda que alguna cosa ha nascut. Ara i fa anys i panys.
Va néixer una generació Arale (i Songoku, i Oh Bongonia, Matraca, etc.)amb el fet de donar a la llum de TV3 el 1983. I després als noranta un reloaded, un renaixement, una nova criatura per a les noves criatures amb el Club Súper 3 (en Mic, en Petri, la Festa dels Súpers...), però, però... després, entrat el segle XXI, hi ha una lost generation televisiva-mediàtica. A tot un gruix de canalla no els hi vam donar res més. No tenien teca. Només molles. O, millor, deixem-ho. Els vam abandonar. Perduts. Res a fer. Ja no hi són i són a altres llocs. Pel que fa al català, al país, a tot, són enlloc. Una prova (com tantes!) més de com el que, culturalment, existencialment, realment, vam aconseguir durant anys del franquisme la democràcia-autonomia s’ho pot rebentar en pocs anys, en mesos, en dies, en instants si no ho suem nosaltres. Traduït: sempre hem de suar i no deixar de fer-ho. Per això, si ara neix una generació Titó és perquè potser també aquesta és una generació Tió.
El tió, un tros de soca que el portem a casa. Menja i beu com un mai més. Per Nadal caga: torrons, xocolata, regals, putxinel·lis, pelleringues, cosetes... Per això cal picar-lo. Fotre-li cops de bastó. Pim, pam. I més pam i pim i pum. El món al·lucina. Entre escatologia i nutrició, que és el mateix. Menjar i cagar: es diu comunicació. I el tió és el nostre llenguatge. És d’aquí. Tradició pròpia de Catalunya i Aragó: de la confederació catalanoaragonesa de l’hòstia unida. Costum nascut de la misèria, la gana, l’esperança. Per això el tustem. Per això li fotem. Per això l’atonyinem. Perquè s’acabi l’hivern i cagui la primavera. Piquem junts. En família. Solidàriament. Valors. Grans i petits. No hi ha millor pedagogia que aquesta. I el tió també havia de morir (durant franquisme-transició) i va (el vam) ressuscitar. I si es pica és pel futur.
La generació Titó és generació Tió. Miren i piquen. Per què? Per despertar-se. Si connecta el Titó i el Tió amb una part important d’aquest gruix de nens catalans d’entre 0 i 9 anys (gairebé set-cents mil) és per això. Per desclucar els ulls a la naturalitat, a la realitat, perquè es vegin, perquè es reconeguin entre ells. Perquè el Titó i el Tió són com ells. Són reals. Hi ha un tracte de tu a tu. No els tracten com imbècils: picar el tió no és violència, ni una apologia de l’assassinat dels arbres. I quan el Titó va a l’hort les tomates suquen i les vaques fan mu, veiem tot el país... Veiem la realitat. De fet, si el Titó i altres programes de l’SX3 connecten amb aquests nens, com el tió, és perquè precisament no hi ha dibuix animat.
No hi ha ficció. No els diuen que són una fantasia d'oferta clonada. No hi ha unicorns psicodèlics, musaranyes lisèrgiques, marsupials narcotitzats... Hi ha persones. Com ells. Que parlen la seva llengua. Que els hi parla de coses properes, llunyanes, que estan per descobrir. Són com ells perquè no hi ha ningú com ells. Són únics, singulars, personals. Això és sempre un nen. Això és sempre un tió. Cuidem-los. No els abandonem. Ens hi va el futur. I el futur sempre són els nens.
Va néixer una generació Arale (i Songoku, i Oh Bongonia, Matraca, etc.)amb el fet de donar a la llum de TV3 el 1983. I després als noranta un reloaded, un renaixement, una nova criatura per a les noves criatures amb el Club Súper 3 (en Mic, en Petri, la Festa dels Súpers...), però, però... després, entrat el segle XXI, hi ha una lost generation televisiva-mediàtica. A tot un gruix de canalla no els hi vam donar res més. No tenien teca. Només molles. O, millor, deixem-ho. Els vam abandonar. Perduts. Res a fer. Ja no hi són i són a altres llocs. Pel que fa al català, al país, a tot, són enlloc. Una prova (com tantes!) més de com el que, culturalment, existencialment, realment, vam aconseguir durant anys del franquisme la democràcia-autonomia s’ho pot rebentar en pocs anys, en mesos, en dies, en instants si no ho suem nosaltres. Traduït: sempre hem de suar i no deixar de fer-ho. Per això, si ara neix una generació Titó és perquè potser també aquesta és una generació Tió.
El tió, un tros de soca que el portem a casa. Menja i beu com un mai més. Per Nadal caga: torrons, xocolata, regals, putxinel·lis, pelleringues, cosetes... Per això cal picar-lo. Fotre-li cops de bastó. Pim, pam. I més pam i pim i pum. El món al·lucina. Entre escatologia i nutrició, que és el mateix. Menjar i cagar: es diu comunicació. I el tió és el nostre llenguatge. És d’aquí. Tradició pròpia de Catalunya i Aragó: de la confederació catalanoaragonesa de l’hòstia unida. Costum nascut de la misèria, la gana, l’esperança. Per això el tustem. Per això li fotem. Per això l’atonyinem. Perquè s’acabi l’hivern i cagui la primavera. Piquem junts. En família. Solidàriament. Valors. Grans i petits. No hi ha millor pedagogia que aquesta. I el tió també havia de morir (durant franquisme-transició) i va (el vam) ressuscitar. I si es pica és pel futur.
La generació Titó és generació Tió. Miren i piquen. Per què? Per despertar-se. Si connecta el Titó i el Tió amb una part important d’aquest gruix de nens catalans d’entre 0 i 9 anys (gairebé set-cents mil) és per això. Per desclucar els ulls a la naturalitat, a la realitat, perquè es vegin, perquè es reconeguin entre ells. Perquè el Titó i el Tió són com ells. Són reals. Hi ha un tracte de tu a tu. No els tracten com imbècils: picar el tió no és violència, ni una apologia de l’assassinat dels arbres. I quan el Titó va a l’hort les tomates suquen i les vaques fan mu, veiem tot el país... Veiem la realitat. De fet, si el Titó i altres programes de l’SX3 connecten amb aquests nens, com el tió, és perquè precisament no hi ha dibuix animat.
No hi ha ficció. No els diuen que són una fantasia d'oferta clonada. No hi ha unicorns psicodèlics, musaranyes lisèrgiques, marsupials narcotitzats... Hi ha persones. Com ells. Que parlen la seva llengua. Que els hi parla de coses properes, llunyanes, que estan per descobrir. Són com ells perquè no hi ha ningú com ells. Són únics, singulars, personals. Això és sempre un nen. Això és sempre un tió. Cuidem-los. No els abandonem. Ens hi va el futur. I el futur sempre són els nens.