Fet històric. A Barcelona, per primer cop, lligaran els gossos amb llonganisses. I amb purpurina, PVC, ferro colat o el que faci falta. A partir del 18 de desembre els quissos de la capital comtal hauran d’anar lligats pel carrer. Bub-bub Al·leluia! Nyic-nyac Visca! Ole canole Bub!
Alegria màxima, però... realment són els gossos els que han d’anar estacats? Bub-bub no sé. Jo crec que els que haurien d’anar fermats són els amos. Vaja, aquests que humanitzen els animals. Aquests que vesteixen les bèsties diàriament amb roba prêt-à-porter. Que els duen al coach emocional cada cop que el gos veu un gat i li entra una depressió neuronal-passiva i vol transformar-se en un ratolí amb una AK-47 als dits. Aquests que li demanen consell cada cinc minuts al ca sobre Israel i Palestina i interpreten les llepades, la bava, els mocs com un llenguatge comunicatiu lluminós que ve del més enllà amb missatges que només poden desxifrar ells. Volem propietaris de quissos ben lligats i abillats.
Voldríem veure un pequinès, un pastor alemany, un gos d’atura, un podenc portant aferrat un homínid. Cridant amb idioma bub-bub: Jeu! Aquí! No! No! Sí! Sí! Stop! Demana’m un conyac! Fes-me la manicura! Au! Quin gust veure de quatre potes aquests éssers de dues potes que, com central nuclear, confien tota-tota l’energia de l’existència esprement un gos nuclear. Un gos tancat i barrat i cagat. Empresonat a l’Alcatraz d’una ciutat. A la garjola d’un pis. A la depressió de les reixes d’una rajola urbana. Tots esperant pixar. Tot esperant el no-res. Tot esperant que l’amo, el monarca, el dictador decideixi per a ell: Au, anem al carrer. Baixem. Som-hi. Ui, ui... Ves-hi tu, tros de carn, i pixa als arbres amb la titola!
Lligades haurien d’anar les persones. Emmanillades, encadenades, endogalades. Perquè clar... després vindran els gats, els esquirols, els periquitos, les cabres, els llangardaixos, les serps, les musaranyes, els marsupials, les formigues... Sí, tot bèsties imantades, assimilades, capgirades. Humanitzades fins a l’ungla del dit petit del peu i la darrera neurona assilvestrada. L’ésser sumà sempre vol lligar el que sigui amb llonganisses. Sempre vol tocar cuixa forta. Abundància. Anar calent d’armilla. Perquè només on hi ha l’home hi ha el perill... i la mossegada!
Alegria màxima, però... realment són els gossos els que han d’anar estacats? Bub-bub no sé. Jo crec que els que haurien d’anar fermats són els amos. Vaja, aquests que humanitzen els animals. Aquests que vesteixen les bèsties diàriament amb roba prêt-à-porter. Que els duen al coach emocional cada cop que el gos veu un gat i li entra una depressió neuronal-passiva i vol transformar-se en un ratolí amb una AK-47 als dits. Aquests que li demanen consell cada cinc minuts al ca sobre Israel i Palestina i interpreten les llepades, la bava, els mocs com un llenguatge comunicatiu lluminós que ve del més enllà amb missatges que només poden desxifrar ells. Volem propietaris de quissos ben lligats i abillats.
Voldríem veure un pequinès, un pastor alemany, un gos d’atura, un podenc portant aferrat un homínid. Cridant amb idioma bub-bub: Jeu! Aquí! No! No! Sí! Sí! Stop! Demana’m un conyac! Fes-me la manicura! Au! Quin gust veure de quatre potes aquests éssers de dues potes que, com central nuclear, confien tota-tota l’energia de l’existència esprement un gos nuclear. Un gos tancat i barrat i cagat. Empresonat a l’Alcatraz d’una ciutat. A la garjola d’un pis. A la depressió de les reixes d’una rajola urbana. Tots esperant pixar. Tot esperant el no-res. Tot esperant que l’amo, el monarca, el dictador decideixi per a ell: Au, anem al carrer. Baixem. Som-hi. Ui, ui... Ves-hi tu, tros de carn, i pixa als arbres amb la titola!
Lligades haurien d’anar les persones. Emmanillades, encadenades, endogalades. Perquè clar... després vindran els gats, els esquirols, els periquitos, les cabres, els llangardaixos, les serps, les musaranyes, els marsupials, les formigues... Sí, tot bèsties imantades, assimilades, capgirades. Humanitzades fins a l’ungla del dit petit del peu i la darrera neurona assilvestrada. L’ésser sumà sempre vol lligar el que sigui amb llonganisses. Sempre vol tocar cuixa forta. Abundància. Anar calent d’armilla. Perquè només on hi ha l’home hi ha el perill... i la mossegada!