Ens arriben les notícies per canals molt diversos i sovint escapçades. Quan llegim una bona reflexió en algun article o editorial periodística i al vespre volem compartir-lo tot sopant hem de fer una ‘cerca’ perquè ja no recordem quin mitjà periodístic ens l’ha posat a disposició. La reflexió política actual necessita una feina prèvia que és posar en el context adequat els 17 segons de vídeo que hi ha en alguna xarxa social.
Això és el que em va passar amb un tall d’entrevista a l’expresident Artur Mas a TV3 que algun amic va enviar-me per algun d’aquests sistemes de notícia trencadís que al cap del dia hem d’estructurar amb l’ordre personalíssim de cadascú de nosaltres. Ara és relativament fàcil recuperar l’entrevista sencera.
Un expresident de la Generalitat de Catalunya parlant malament d’un altre expresident no m’hauria cridat l’atenció si no hagués estat perquè enmig d’una entrevista sobre la seva passió per la navegació a vela quan van preguntar-li per la desviació de diner públic destinat a obres de serveis ciutadans, l’expresident Mas va gosar vincular el debat sobre l’esfondrament del túnel de maniobres del metro del Carmel i la malaltia neurològica que anys després desenvoluparia el president d’aleshores, Pasqual Maragall.
Recordo aquells dies, era el mes de febrer de 2005, havíem parlat de si l’obra de la línia 5 de metro s’havia adjudicat precipitadament pels governs Pujol on participava Artur Mas; si hi havia tots els estudis geològics necessaris, com es reubicarien els veïns afectats, com es repararien els edificis, com es revisarien altres adjudicacions d’aquella etapa darrera dels governs Pujol. Va aparèixer el tema conegut com “el 3%”; que el president Maragall va retirar quan va creure que perillaven els necessaris vots de CiU per l’aprovació del nou Estatut, però que l’esdevenir d’algunes causes penals han demostrat que no anava equivocat (cas Palau, cas Adigsa, cas FGC, cas 3% i peces separades...)
En el parlamentarisme hi ha maneres i maneres de comunicar una proposta i maneres i maneres de rebatre aquesta mateixa proposta. No sempre m’he sentit orgullosa d’aquest exercici democràtic i pedagògic o antipedagògic segons la manera triada. Aquelles frases, però, van quedar gravades en el cervell de tots.
Del període Mas al capdavant de la Generalitat m’agradaria analitzar detingudament molts aspectes que des de la meva perspectiva van suposar un retrocés social i -a la llarga- un sobrecost; però no és d’això del que vull parlar-vos. Avui vull compartir l’esglai de veure un alt representant de la política catalana argüir un suposat “ull clínic futurista” per no haver de respondre preguntes que l’incomoden perquè hi ha sentències com les del cas Palau on hom pot trobar elements probatoris dels diners d’empreses adjudicatàries d’obra pública de la Generalitat desviats.
Els fets ens diuen, però, que el president Maragall va seguir governant, va transferir la presidència de la Generalitat després de les eleccions de l’1 de novembre a José Montilla el dia 28 de novembre de 2006. Quan va mostrar els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer va fer una roda de premsa per evitar actituds com la que avui comentem. Era el dia 20 d’octubre de 2007.
En una declaració que va representar un acte de transparència més enllà del que ningú li hauria exigit, va aprofitar per anunciar la seva intenció de constituir una Fundació que porta el seu nom i que els investigadors que hi treballen han anat aportant estudis molt interessants pel coneixement d’aquesta malaltia. Estudis que inclouen la detecció precoç i l’alentiment de la seva evolució
L’any 2008 i successius posava en funcionament la Fundació Pasqual Maragall i -també- impulsava la Fundació de pensament polític i de gestió dels arxius Maragall amb el nom “Catalunya-Europa”; l’any 2009 participava activament en la vida social i política i podem trobar programes conduïts per ell sobre Jaume I i el naixement de Catalunya a TV3 o l’explicació dels seus primers símptomes més visibles en un documental premiat als Gaudí i als Goya (2010) Bicicleta, cullera, poma.
De tots és conegut que la primera simptomatologia és l’oblit de compromisos o converses molt recents. Hi ha grans i bons testimonis d’aquests fets en documentals de divulgació que persones de nom conegut ens han volgut deixar perquè entenguem la boira baixa i espessa en què s’endinsen.
És calumniós i un gran acte de covardia voler fer de manipulador de calendaris, de metge-bruixot especialista, i de professional de la calúmnia dient que precisament un acte de denúncia valenta formava part d’una simptomatologia que llavors encara no existia.