Em declaro addicta als llibres. Tinc les meves preferències, però en una illa deserta llegiria tot el que estigués disponible. Dels llibres i dels qui han llegit o escrit molts llibres, n'he obtingut l'esperit crític necessari, útil per a no creure'm tot el que llegeixo.

Trobo que avui, Diumenge de Pasqua, és un bon dia per reflexionar entorn de la perillositat de la ignorància, sobretot la que es mostra amb supèrbia, la que s'expressa amb seguretat i superioritat, la sobregesticulada.

Les paraules han d'educar cívicament. Si parlem de l'activitat política, aquesta activitat pública que hauria d'aspirar a ser exemplificant, a liderar la culturització més elevada possible de la ciutadania, aquesta obligació cívica encara és més elevada, fins a esdevenir obligació.

No permetre la mentida ni la distorsió, manipulació, tergiversació. Combatre la ignorància col·lectiva sobre una qüestió d'interès general i fer-ho amb la veritat i el coneixement que tenen a l'abast si formen part d'institucions dotades d'arxius, experts, tècnics, comunicadors, comissions d'estudi i assessorament.

Fer un ús pervers de tots aquests recursos, prostituir i intentar aconseguir societats manipulables, vulnerables, desinformades (sigui quina sigui la ideologia dels qui ho facin) és trair la noble funció de la política. El saber erroni, el saber que només cerca convertir-se en consigna repetida i repetitiva, empobreix la noble funció de la política.

"Només sé que no sé res" és una frase molt coneguda que deriva del fet relatat per Plató, el filòsof de l'antiga Grècia, responent a Sòcrates instava a ser millors, a voler saber més. De cap manera era una excusa molt gastada per no aprofundir en els temes. El debat polític sovint ens allunya d'aquesta frase modesta i profunda per endinsar-nos en la pitjor de les ignoràncies, la ignorància arrogant, la pedant, la que ignora que és ignorant.

Desconeixen la profunditat dels fonaments, els desmereixen. Menyspreen el coneixement.

Això és el que succeeix cada vegada que des d'un faristol, un escenari, un pedestal o una tribuna d'oradors el debat polític s'omple d'insults i desqualificacions. No és la primera vegada que manifesto la meva preocupació pels que substitueixen els arguments seriosos amb burles fàcils.

El bon parlamentarisme és el que eleva el debat amb arguments seriosos, el que sap explicar l'evidència de les diferents branques de la ciència i no es deixa temptar per la consigna fàcil igualment populista del populisme que intenta combatre.

Avui, un Diumenge de Pasqua proper a Sant Jordi, un patró que ens agrada lluir perquè de l'espasa n'ha fet llibres, tinguem present que és en els llibres on podem trobar tot el coneixement, totes les formes diverses de posar-nos el saber acumulat a la nostra disposició.

Potser per això els règims polítics desposseïts de tota humanitat no volen els llibres. Cinc anys després de l'arribada del partit nazi al poder, el 90% dels llibres d'Alemanya ja s'havien cremat en grans fogueres a les places.

Potser, sense voler fer comparacions lleugeres, el secretari de Defensa de Trump als EUA ja ha fet retirar uns 400 llibres de la biblioteca del Pentàgon per la raça de l'autora o pel contingut antiamericà, però no ha eliminat els dos exemplars del Mein Kampf.

Compte que la ignorància i la intolerància no és un fenomen llunyà. També està entre nosaltres.