Els tuits de Carles Puigdemont, sobretot quan són de format llarg, sempre s'han d'escrutar al detall. Pel que diu, pel que decideix no dir, per les implicacions que se'n deriven i per la capacitat que té de fixar amb nitidesa el missatge, encara que això impliqui assumir múltiples contradiccions. Res del que escriu és prescindible. El missatge que va publicar a la xarxa social X sobre l'opa del BBVA contra el Banc Sabadell contenia aquesta frase: "No defensem ni defensarem els interessos d'una entitat financera en particular, perquè no tenim interessos en cap de les dues que hi ha en joc. Cap de les dues no ha ajudat els interessos nacionals de Catalunya, com és públic i notori".
Per entendre aquesta frase, per exemple, cal tornar a la tardor del 2017. Després del referèndum, tant Puigdemont com Oriol Junqueras es van reunir amb el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, que els va informar amb fredor sobre els plans de l'entitat per marxar de Catalunya si es concretava el mandat del referèndum de l'1-O. Va ser un dels múltiples trencaments que es van produir aquells dies, marcats pel vertigen i la sensació que s'entrava en un punt de no-retorn. La sortida del Sabadell en direcció a Alacant -una decisió revertida en plena opa del BBVA, i per tant poc casual- va obrir la veda. La imatge dels dirigents del procés com a gestors i interlocutors de les elits quedava tocada.
Vuit anys després, Puigdemont és un actor clau de la política espanyola -qui li hauria dit quan preparava l'1-O- i Junts, que en aquell moment encara no havia nascut, té ara interès en formar part de les institucions del Madrid del poder en les quals s'hi prenen decisions rellevants. Per això va decidir proposar Pere Soler com a conseller a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC), i per això ha d'entomar contradiccions quan hi ha veredictes que posen el partit davant del mirall, com és el cas de l'informe de la CNMC sobre l'opa hostil al Sabadell. Puigdemont també va voler deixar per escrit que hi havia una "discrepància" entre Soler i Junts en aquest episodi.
Bàsicament perquè el partit està en contra de l'adquisició del BBVA, i perquè el conseller de Competència va descartar un vot particular que, en el fons, va acabar motivant la unanimitat dins la sala a l'hora d'abordar l'opa, encara que fos a canvi de més finançament per a pimes catalanes. "Sé que a alguns els molesta que hi hagi persones nomenades a proposta de Junts en diversos sectors estratègics", va assenyalar Puigdemont, que no es va estalviar crítiques als mitjans ni tampoc missatges enverinats, com quan sostenia que s'havia mobilitza "tota l'artilleria", tant de fora com "de dins". Resulta obvi que la decisió de la CNMC va animar tots els grups telemàtics durant el pont del Primer de Maig.
La posició del líder de Junts és el resum de tots els equilibris que ha de fer el partit per navegar les contradiccions entre ser influents a Madrid i defensar els interessos de Catalunya. Que trigués pràcticament cinc dies -encara que Jordi Turull, secretari general, atengués els mitjans divendres passat- a explicar-se públicament denota la complexitat del seu paper. Perquè, en el fons, el partit ha de tenir un peu entre el discurs més irredemptista -hi ha una base de votants que no es poden decebre més- i el pragmatisme que suposa tenir la clau de la governabilitat. Tenir un conseller a la CNMC, en essència, forma part del realisme que tantes vegades Junts s'ha encarregat de criticar.
Val la pena tenir-lo si no es pot votar nítidament en contra de l'opa, encara que el posicionament de Soler no sigui -com diu encertadament Puigdemont en el tuit- decisiu perquè el BBVA es quedi -o no- amb el Sabadell? La giragonsa de dir que sense vot particular és més fàcil que Pedro Sánchez veti l'opa -perquè no semblarà que es plega als interessos de l'independentisme, com si l'entitat del Vallès Occidental s'emmarqués en aquesta adscripció- és, efectivament, una giragonsa. Influir en el Madrid del poder, o intentar-ho, no és senzill, encara que Junts s'hi estigui esforçant de la mà de Foment del Treball i d'altres interlocutors. Ningú va dir que seria fàcil sortir-se'n de tot alhora.