El dimecres comença el conclave per al nomenament del nou Papa. Per això, ens hem adonat que, malgrat l’intens procés de secularització de les societats europees, el catolicisme és molt present en diversos territoris asiàtics, a l’Àfrica subsahariana i a Amèrica. En aquests llocs la jerarquia de l’església continua influint en el comportament de la població, dels governs i en les lleis que promulguen. L’actual estat teocràtic del Vaticà, ja no té el poder terrenal de quan imposava reis i annexions o repartiments territorials. Però, en el moment neoconservador i populista que està vivint tot el món, els líders polítics busquen la benedicció de les jerarquies religioses; o se les atribueixen. I quan hi ha en joc el poder de les elits estatals sobre la seva població o en contra d’altres estats; o està en joc la cohesió cultural i social davant dels fenòmens migratoris acompanyats de canvis en la composició religiosa, la religió no és un tema per obviar.  

I en nom de la religió es torna a confrontar poblacions. A França, proliferen incidents que, no per minoritaris, tenen ampla difusió. Han sofert atemptats: algun ciutadà de religió jueva per venjança de la guerra de Gaza, un capellà i un professor laic per part d’integristes musulmans i alguna mesquita per integristes cristians. A l’Estat espanyol, els ultres catòlics i les sectes com el Yunke i d’altres assimilables, militen en els partits com VOX i PP i, per tant, s’insereixen de ple en les estructures postfranquistes de l’estat. I alimenten els grups violents d’ultradreta.

Al mateix temps, l’Islam català (quasi 300 mesquites a Catalunya) i espanyol, que majoritàriament és moderat, conté unes minories que es calculen en un 10% de salafistes, partidaris del rigorisme i de la lluita contra qualsevol infidel. I d’aquest humus poden sortir de tant en tant, grups gihadistes violents. Per acabar amb el panorama proper, segons dades recents, l’evangelisme té uns 778 centres de culte a Catalunya, amb el creixement més fort de les confessions per l’impacte innegable de la immigració sud-americana. L’evangelisme és molt divers, però la influència americana el porta també cap a posicions conservadores. Així que no és d’estranyar que ni VOX ni Aliança Catalana en diguin res d’aquest fenomen migratori que consideren favorable a les seves posicions.

L’Islamisme, el catolicisme i l’evangelisme polítics són una amenaça per a l’estabilitat democràtica, el progrés dels drets humans i la cohesió cultural. El comunitarisme de base religiosa o etnoreligiosa és l’adversari de la ciutadania que comparteix uns valors cívics i la necessitat de construir una nació inclusiva amb identificadors clars.

Fa quinze dies, autocitant una interpel·lació del 28.06.2001 al Parlament de Catalunya, parlàvem de la responsabilitat de totes les jerarquies religioses a Catalunya en donar exemple i acompanyar els creients de procedència immigrada a la incorporació lingüística i social a Catalunya. Aquesta responsabilitat dels càrrecs religiosos que és exigible des de l’administració, ha d’anar acompanyada de la salvaguarda del dret universal a la llibertat religiosa, per exemple la de construcció de centres de culte, que sembla ignorar Aliança Catalana quan torna a remoure el tema de les mesquites. Com diu la “Declaració dels Drets Humans” de les Nacions Unides (1948) en l’Article 18: “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.”

Ara que ens estem plantejant com gestionar aquesta realitat cada cop més complexa i des dels extrems catòlics, evangèlics o islàmics ens volen fer tornar endarrere, em permeto un cop més una cita d’aquella interpel·lació parlamentària de fa més de vint anys. Davant del repte, menor que ara, deia, “hi ha tres possibilitats. Fer passar per l’adreçador de la secularització a tothom, acceptar un retorn indiscriminat del factor religiós a l’àmbit públic o trobar un àmbit de negociació per tal de cercar punts intermedis en els quals es garanteixin els valors de la laïcitat, alhora que s’admetin aquelles pràctiques religioses que no vulnerin aquests; i, per descomptat, que s’adeqüin a la legalitat vigent on es reflecteixen mínimament els valors democràtics que han costat tant de temps assolir, superant dictadures, règims teocràtics, monopolis religiosos i guerres civils tenyides de clericalisme i anticlericalisme.

Temàtiques com el dret de família, l’educació, els enterraments, l’alimentació, les celebracions de les festivitats, l’assistència social i, fins i tot, l’ús del patrimoni d’origen islàmic o jueu són qüestions que es van posant sobre la taula, dia darrere dia, en llocs de treball, escoles, hospitals o ajuntaments; i que molts cops acaben entomant particularment el treballador de l’administració concret o l’alcaldia implicada sense que s’hagi establert unes regles de joc generals per a tot el país que deixin clars els drets i deures de les confessions religioses en un estat aconfessional i que no provoquin una tirallonga de debats i conflictes en cascada a cada municipi on s’ha de discutir sobre emplaçaments de mesquites i els seus requisits, el lloc i la forma dels enterraments.

O en cada escola, o a l’hospital, a l’hora d’abordar l’alimentació, l’exempció del porc, l’ús del xador, o l’ensenyament de la religió; o a cada empresa a l’hora de discutir les festivitats laborals. O la garantia del control sanitari de l’alimentació halal, o de l’alimentació kosher. O en la protecció del patrimoni religiós historicoartístic de l’església vinculat als orígens nacionals de Catalunya, l’accés de les diverses confessions religioses i del pensament no religiós als mitjans de comunicació públics; les declaracions d’algunes jerarquies religioses que qüestionen la legalitat vigent.

En la mesura que hi ha un dret a la llibertat religiosa reconegut per l’aconfessionalitat de l’Estat espanyol i que l’exercici d’aquest dret col·lideix de vegades amb costums o normatives existents es produeixen litigis, plets judicials de base religiosa. I l’administració té l’obligació de vetllar que sota l’argument de l’exercici de la llibertat religiosa es practiquin costums antropològics que vulneren la legalitat vigent i els drets humans que aquesta protegeix: pràctiques com els casaments concertats, la poligàmia, el divorci talaq, la retirada de les filles de l’ensenyament obligatori; o pràctiques no atribuïbles a l’Islam com l’ablació.

Però veient els problemes concrets que pot generar l’exercici de la llibertat religiosa i els límits d’aquesta, tornem a la necessitat que sigui la Generalitat que prengui la iniciativa d’establir un pacte per la laïcitat amb el conjunt de confessions religioses, i d’agrupacions de pensament irreligiós, anomenat també humanisme secularitzat, per tal de dissenyar les regles de joc a Catalunya”. Fins aquí la llarga cita. Podríem afegir que aquestes regles han d’incloure els drets i els deures clars per a tothom. I que la llei i la norma pública s’apliquin de veritat, amb tot el rigor que calgui per a garantir-los. Ja és urgent, per pedagogia i per a donar instruments pautats a totes les administracions i a la societat civil organitzada.