Deia Pere Lluís Font en la conversa amb Pep Martí Vallverdú que aquest diari publicava aquest cap de setmana que quan ell era jovenet deien que el 60% dels habitants de Catalunya parlava habitualment en català, i que ara és el 30%. Només al llarg d’una vida –feia notar ell mateix- es passa del 60 al 30%. És l’hegemonia del castellà, i per això un dels capítols fonamentals d’una “història social de la llengua catalana” seria el que aclarís com els catalanoparlants ens hi acostumem, al castellà, un fet que és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes, i això ho destaca Fuster, ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se.
En cadascun dels territoris que tenim el català com a llengua, la situació sociolingüística no és pas la mateixa. També per raons polítiques. Els contextos del País Valencià i de les Balears són, avui, duríssims. Però la llengua, qualsevol llengua que visqui, com la nostra, un procés de minorització, per polítiques que s’hi apliquin per normalitzar-la, sense la consciència ferma dels parlants per normalitzar-ne l’ús, el seu futur sempre serà alarmant. Què ha passat perquè quatre dècades després de la represa democràtica tant com ha anat creixent l’oferta en català, en formació, en llibres, en arts escèniques i musicals i en mitjans de comunicació, la llengua reculi d’una manera tan alarmant? És innegable que hi ha una supeditació persistent que cal tenir en compte quan parlem dels avenços del català perquè l’espanyol també els experimenta. I potser encara més.
El món digital, la immigració, la globalització en general no són realitats intrínsecament perverses o nocives pel que fa a la llengua, ens fa notar un editorial d’Els Marges. Són i prou. I han arribat per quedar-se i no s’hi val a blasmar-ne ni a doldre-se’n, El que cal és explotar-les i reconduir-les cap a la pròpia causa.
Compte, el mateix Fuster ens feia notar l’any 80 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també ens diu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit, i quan ho diu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants les anem acceptant, les imposicions del castellà. I a tots nivells. Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents. La desgràcia és que tot això falla. I la culpa no és del Govern de torn, que també si no aplica mesures punitives; la culpa és, sobretot, que els catalanoparlants anem perdent consciència lingüística i el castellà cada dia, més acceleradament, es fa més hegemònic en el nostre viure.
I torno a Fuster quan diu que la castellanització dels Països Catalans, tant o més obra del poder central es deu a l’obsequiosa predisposició indígena, i no només se’n ressent la dimensió funcional, de la llengua, sinó que també queda erosionada en la seva dimensió formal, que vol dir que es va minvant des de dins, desproveint-la dels seus tres fonètics, lèxics, sintàctics i expressius. Perquè no ens hàgim de doldre d’una extinció definitiva, hem de lluitar des de tots els àmbits d’ús. Ràpid i amb bel·ligerància. Encara hi som a temps!