Aquest mes de desembre es compleix un any de l’arribada al poder de Javier Milei, i el balanç que se’n pot fer és molt positiu. La majoria de les dades de què disposem –i en disposem de moltes– apunten en el mateix sentit: el govern argentí ha aconseguit reconduir la desastrosa situació econòmica que va heretar. D’entre totes aquestes dades, la més cridanera és la baixada de la inflació, que ha passat d’un 25% mensual al desembre del 2023 a un 2,4% al novembre d’enguany: una reducció de més del 90% en un any. Déu n’hi do! Però hi ha altres indicadors en la mateixa línia: Argentina tanca l’any 2024 amb superàvit primari, després de molts anys de dèficit fiscal; el pes, abans tan volàtil, s’ha estabilitzat, fins al punt de fer desaparèixer l’anomenada bretxa canviària amb el dòlar; la prima de risc, que amb el govern anterior va arribar als 2.000 punts bàsics, ha baixat fins als 700.
I com s’ha aconseguit tot això? Doncs amb un programa econòmic netament liberal, basat en la reducció de la despesa pública de forma significativa sense apujar els impostos. Els crítics amb Milei vaticinaven que aquest fort ajustament fiscal provocaria desastrosos efectes col·laterals per al poble argentí: contracció del PIB, augment de la pobresa, creixement de la desigualtat, etcètera. Però cap d’aquests vaticinis s’ha complert: al tercer trimestre d’enguany (encara no disposem de les dades del quart trimestre), el PIB argentí va créixer exactament el mateix que al quart trimestre de 2023: un 3,9% intertrimestral; la taxa de pobresa actual, del 38%, està per sota del 44% on la va deixar el govern anterior; i la taxa d’igualtat –calculada d’acord amb l’índex Gini– se situa al 0,435, exactament el mateix que al quart trimestre del 2023.
Sorprenentment (o no tant), la majoria dels mitjans de comunicació progressistes nostrats, s’han afanyat des de bon començament a col·locar Milei a l’extrema dreta. Hi ha un petit problema, però: Milei no és d’extrema dreta. Si hi ha alguna cosa que caracteritza aquesta ideologia és l’ultranacionalisme, base sobre la qual pivoten la majoria dels seus postulats, com ara l’estatisme, la xenofòbia o el proteccionisme. Però Milei no adhereix a cap d’aquests postulats.
L’extrema dreta és estatista: vol que l’estat, com a agent canalitzador de la voluntat de la nació, sigui més gran, més fort i arribi a tot arreu. En canvi, Milei es proclama enemic aferrissat de l’estat. Arriba a caracteritzar-lo gairebé com una organització criminal que es finança amb el robatori als ciutadans, sigui en forma d’impostos o d’inflació.
L’extrema dreta és xenòfoba: els nostres compatriotes (els membres del nostre clan) han de tenir prioritat sobre els immigrants. En canvi, Milei aposta per una societat completament oberta als fluxos migratoris. Ha dit més d’una vegada que els països més desenvolupats són els que han estat més receptius a la immigració.
L’extrema dreta és proteccionista: aposta per protegir i afavorir les empreses del país encara que siguin menys competitives que les foranes. En canvi, Milei aposta obertament pel lliure comerç sense cap mena de traves.
Com dèiem, Milei és liberal. Sempre s’ha reivindicat com a tal. Tant és així que cada vegada que pot, sigui a un míting o als mitjans de comunicació, cita els grans pensadors del liberalisme, en particular de l’escola austríaca –des de Misses a Friedman passant per Hayek– o recita la definició de liberalisme d’Alberto Benegas Lynch (fill): “El liberalisme és el respecte il·limitat del projecte de vida del proïsme sota el principi de no-agressió i defensant el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat”.
Llavors, si està tan clar que Milei és liberal, per què els nostres mitjans de comunicació no han deixat de penjar-li la llufa de l’extrema dreta? Doncs probablement per dos motius, que lluny d’excloure’s mútuament, es complementen: alguns periodistes ho fan per mala fe; d’altres, perquè no arriben a més. En qualsevol cas, el problema de les fal·làcies i les boles –de les mentides, vaja– és que poden fer llufa i girar-se en contra de qui les propaga.
I ara tenim un problema, Houston. I el tenim tots. Molta gent pot començar a lligar caps i, davant l’evident èxit de gestió d’un govern suposadament d’extrema dreta pot preguntar-se si l’extrema dreta no serà en el fons una ideologia meravellosa, que obra miracles com el de l’Argentina. Benvolguts periodistes intoxicadors: ara com convencerem la gent que no voti els Abascal, les Orriols, les Le Pen o les Meloni, si l’extrema dreta ho fa tan bé?