Només el poble salva el poble. Sens dubte, el lema més utilitzat per criticar la nefasta gestió de la catàstrofe danesca de l’Horta Sud. Cada tragèdia té el seu eslògan. En molts casos són els mateixos gestors públics qui els creen, com allò de “D’aquesta sortim junts”, però els més suggestius són els que sorgeixen espontàniament de la gent, del poble, com el “Nunca máis” o “Lo riu és vida”.
La càrrega subversiva de la salvació del poble pel poble –i no per l’Estat– és evident, però la ràpida i contundent reacció del mateix president del govern espanyol i altres irresponsables polítics ha estat, si més no, sorprenent. El passat 11 de novembre, en una de les seves compareixences, Pedro Sánchez deia el següent: “L’Estat som tots. I això és molt important reiterar-ho una vegada i una altra. L’Estat som tots. Estem veient ara mateix algunes campanyes en xarxes socials que només el poble ajuda el poble. L’Estat som tots. Ho és la gent que treballa en una empresa privada i paga els seus impostos, o els empresaris que també paguen els seus impostos, per què precisament davant situacions com aquesta l’Estat respongui de manera eficaç i de manera equitativa. Tots som Estat”.
L’objectiu primordial d’aquestes declaracions és prou evident: desacreditar el lema que només el poble ajuda el poble. Per això, s’insisteix fins a tres vegades que l’Estat som tots. I la manera de vehicular aquest panestatisme és la de sempre: els impostos. Tots som Estat perquè paguem impostos. Hem passat del “Hisenda som tots” a “l’Estat som tots”. Amb aquesta maniobra, com per art de màgia, es consuma la identificació del poble amb l’Estat. No és màgia, són els teus impostos. I aquesta maniobra forma part d’una estratègia també força evident: blanquejar l’Estat. Si tots som Estat i l’Estat l’ha cagat, som tots que l’hem cagat. Per la mateixa lògica, si alguns l’encerten, com els voluntaris que van arribar els primers dies, doncs l’Estat també l’ha encertat. I si l’encerto l’endevino.
Davant d’això, els mitjans que fan de “palmers” del govern més progressista de la història, com El País o la SER, s’han fet ressò d’una new, caldrà veure si fake o no, que fa pensar: el lema famós del poble com a únic salvador del poble se l’ha inventat l’extrema dreta. El mateix 11 de novembre, un dels tertulians del programa Hora 25 de la SER va arribar a dir que això que només el poble salva el poble és “feixisme pur”. “Això és el que vam conèixer als anys vint del segle passat”. I reblava el clau: “El feixisme brota de la por i de l’angoixa”. Home, podem admetre que “només el poble salva el poble” és un eslògan certament populista, però dir que és feixisme pur potser és passar-se tres pobles.
A veure, una cosa. Ho han comentat ja uns quants periodistes: si hem d’escollir entre “Només el poble salva el poble” i “Tots som Estat” com a frase feixista, guanya clarament la segona. Fixem-nos en el que deia, i escrivia, Benito Mussolini al seu llibre La doctrina del feixisme precisament als anys vint del segle passat: “La nostra fórmula és aquesta: tot en l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat. El poble és el cos de l’Estat i l’Estat és l’esperit del poble. En la doctrina feixista, el poble és l’Estat i l’Estat és el poble”.
Més recentment, aquest 20 de novembre, al Congrés dels Diputats, la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda (som tots), María Jesús Montero, com a rèplica a la portaveu del PP, Cuca Gamarra, va deixar anar aquesta perla: “D’on creu vostè que surten els salaris de tots els servidors públics que estan treballant sobre el terreny amb motiu de la crisi de la dana?” I es responia a ella mateixa: “Dels impostos!”. I continuava amb aquesta altra meravella: “Cada vegada que contribuïm amb els nostres impostos a aquesta construcció de l’estat de dret, de l’estat social, una part de cadascun dels ciutadans és allà, amb els valencians”. Mare de Déu Senyor! Els impostos són miraculosos! Ens permeten teletransportar-nos mitjançant una mena de transsubstanciació dels nostres cossos. Al final resultarà que sí que són màgia.
El problema és que, si anem per aquí, se’ns obre tot un món de sensacions de conseqüències imprevisibles. Se’ns plantegen una sèrie de qüestions espinoses. Llavors, María Jesús, quan els impostos es destinen a comprar caça bombarders, una part de nosaltres també pilota els avions rotllo Top Gun? I quan van venir els piolins a atonyinar-nos, una part de nosaltres també hi era, als vaixells? Si seguim per aquí, al final resultarà que ens vam atonyinar a nosaltres mateixos.
Benvolguts irresponsables polítics: deixeu d’enredar amb la màgia dels impostos i amb la conya aquesta del panestatisme. A les dictadures comunistes potser sí, però a les democràcies liberals l’Estat no arriba a tot arreu; ni tan sols quan hi hauria d’arribar. Per sort, l’Estat no ho és tot. No tots som Estat. Alguns som de poble. Gràcies a Déu, encara hi ha societat civil. Cada cop, més minsa, cert, però encara hi és. El poble encara hi és. Ni que sigui per fer una mica de contrapès.
Benvolguts amics i acèrrims defensors de l’Estat: pregunteu a les nenes afganes qui els impedeix anar a l’escola; pregunteu a les dones iranianes qui els obliga a portar el vel; pregunteu als opositors cubans i veneçolans qui els reprimeix i els tortura; pregunteu als independentistes catalans qui va venir a atonyinar-los per organitzar un referèndum; pregunteu als valencians de l’Horta Sud qui els ha deixat tirats. La veritat és que al final no sabem molt bé qui salva el poble, però sí qui l’esclafa.