A la Gala dels Premis Gaudí de dissabte passat, Eduard Sola, guardonat amb el premi al millor guió per La casa en flames, va llegir un discurs, inflamat i inflamable, que ha aixecat molta polseguera. Des de dilluns, l’Eduard es passeja per les teles i les ràdios explicant que se l’ha malinterpretat, que ell no volia dir ben bé allò que va dir; que les crítiques es basen en allò que no va dir i no en allò que va dir. En resum, que el pobre home està amoïnat i molt sorprès que les seves paraules hagin generat tanta polèmica i tant de rebuig. Eduard, vols saber per què el teu discurs no ens ha agradat gens? Doncs jo t’ho explico, home. De xarnego a xarnego. I basant-me, literalment, en allò que vas dir. Gairebé em limitaré a fer un comentari de text.
Vas començar el teu discurset amb aquestes paraules: “La meva família està lluny de ser la família de Casa en flames. Ens agradaria tenir una casa a la Costa Brava i un ‘barquito’ per sortir a navegar, però no en tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d’Andalusia.” Aquí ja hi ha més d’una cosa que grinyola. La primera, aquesta absurda connexió causal que deixes anar: com que som xarnegos no tenim una casa a la Costa Brava. Escolta, no estaràs barrejant malintencionadament –i de forma determinista– xarneguisme amb classe social, no?
Encara fa més gràcia això de “a casa som orgullosament xarnegos”. Només hauria calgut afegir “a casa som xarnegos de tota la vida”, i com que ens agrada molt, ho continuarem sent encara unes quantes generacions. Vejam, Eduard, en primer lloc, lamento informar-te que tu no ets xarnego. I ho saps. Que vas néixer el 1989! Que tens trenta-cinc anys! Què ets, un xarnego millennial? Au, va! La de xarnego és una condició que, per sort o per desgràcia, es perd. La cosa va així: els teus avis eren emigrants andalusos; els teus pares, que ja van néixer a Catalunya, potser sí que són xarnegos, però tu ja no. Una altra cosa és que et vulguis reivindicar com a xarnego perquè així et pots fer una mica l’oprimit, com a bon millennial progre que ets, però no cola. T’hauràs de buscar una altra excusa.
I després hi ha el tema de l’orgull de ser xarnego, i aquí ja sí que ens toques directament la pera. Entre altres coses, perquè ja queda del tot clara la teva impostura. Perquè si hi ha una cosa de la qual estem orgullosos els xarnegos és, precisament, d’haver deixat de ser xarnegos; de mirar enrere i pensar: hòstia, ens n’hem sortit! I de mirar endavant i pensar: per sort, els meus fills ja no ho viuran, això. Per això, els xarnegos de veritat no acceptem que ara vingui un xixarnego com tu a explicar-nos no sé quines mandangues d’orgull xarnego. Si et va molt el rotllo aquest organitza el dia de l’orgull xarneguai per millennials, però a nosaltres deixa’ns en pau.
Per cert, això de l’orgull de ser xarnego ja ho esmentaves a l’entrevista que et va fer l’Álex Vicente a El País el 25 de desembre passat. I deies una altra cosa molt interessant: “Els meus pares, que parlaven castellà, van decidir parlar-me en català per facilitar el meu ascens social”. Doncs això sí que em sembla un molt bon motiu d’orgull. Per què no ho vas incloure en el teu discurs dels Gaudí? Hauria quedat molt maco.
Seguim amb el discurset dels Gaudí, que encara n’hi ha per sucar-hi pa: “Podria entendre aquest Gaudí com una venjança per totes aquestes mirades de superioritat que en tres generacions ens hem hagut d’empassar els que venim de baix de tot”. A veure, Eduard, que no ens vulguis vendre la moto! Que nosaltres, els xarnegos pata negra, els de la generació X, hi érem. Ho vam viure en primera persona. I no vam veure cap d’aquestes discriminacions que insinues. Als anys 70 i 80 del segle passat, abans que tu naixessis, als barris on vivíem els xarnegos hi havia problemes de veritat. Et donaré només un exemple: quan jo vaig començar a anar al col·legi, la majoria de carrers pels quals havia de passar no estaven asfaltats. A més, els xarnegos no estàvem gaire pendents de si un burgès ens mirava malament, perquè teníem molta feina. Entre altres coses, se’ns plantejava un doble repte: sortir de la pobresa i trobar el nostre encaix en una societat i un entorn cultural que no ens eren del tot familiars, començant per la llengua. I saps què? Ningú no ens va donar res. És veritat. Però tampoc ningú no ens va posar cap pal a les rodes.
En qualsevol cas, Eduard, si et sents discriminat després de rebre un premi Gaudí per escriure el guió d’una exitosa pel·lícula que ha vist mig Catalunya, que et facin entrevistes a tots els mitjans de comunicació i tal, doncs fes-t’ho mirar; potser és que tens moltes ganes de sentir-te discriminat. A més d’un xarnego ens hauria agradat que ens discriminessin com a tu, francament.
I això de la venjança també ho deies a l’entrevista d’El País, on a més deixaves anar una reflexió sobre la violència si més no inquietant: “Quan arriba aquesta llum, sents una mena de reparació o fins i tot de venjança, encara que la paraula sigui una mica violenta. Però una mica de violència tampoc no està malament…”. Eduard, em tens descol·locat. Jo que pensava que eres una mica ploramiques i ara resulta que ets un milhomes. Però de quina violència parles? Què proposes, una revolució? La revolució dels xarnegadors? Hostiar burgesos a la Costa Brava? Faries bé d'aclarir-ho perquè no sé si fer al·legats d’aquests a favor de la violència casen molt amb el fet de ser “cada dia més roig”, com també dius a l’entrevista. Els progres, tots bones persones sense excepció, ja ho sabem, no us podeu permetre aquests luxes, si no voleu caure en la hiprogresia.
Però tornem al discurset dels Gaudí: “Si soc aquí davant recollint un Gaudí, no és només gràcies a mi, sinó a l’escola pública, a l’esplai, als casals…”. A veure, Eduard, gràcies a l’ensenyament públic… i al privat. No te n’oblidis, home. Que el teu dogmatisme xarnewoke no et faci ser tan desagraït. O és que l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) on et vas formar com a guionista és un centre públic, potser?
Penúltima cita: “Enviem a la merda els xenòfobs, els que s’aprofiten dels altres”. Totalment d’acord! Et proposo ampliar el propòsit: enviem també a la merda els impostors que falsifiquen la història en benefici propi encara que això faci trontollar la nostra convivència.
I arribem a la traca final: “Seguim, si us plau, acollint els de fora amb els braços oberts i veurem com d’aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes”. Digues que sí! No puc estar-hi més d’acord: seguim! La paraula clau és seguim. Seguim acollint els de fora amb els braços oberts com sempre hem fet a Catalunya. Com van fer els catalans que ja eren aquí, burgesos i menestrals, amb els nostres avis i amb els nostres pares. I amb nosaltres!