La famosa carta que Íñigo Errejón va compartir a X la setmana passada és molt més coherent que no pas sembla. Es basa en una sola premissa: si ets d’esquerra ets necessàriament bona persona; per tant, no pots fer res de dolent. L’objectiu principal de la carta consisteix, doncs, a intentar explicar el comportament desviat (cap a la dreta) d’aquest sinistre personatge que, pel que sembla, anava fotent mà a tort i a dret sense gaire mà esquerra.
I l’explicació és molt senzilla: Errejón patia un desdoblament de la personalitat. A la seva famosa piulada ho diu clarament: “He arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. Entre una forma de vida neoliberal i ser portaveu d’una formació que defensa un món nou, més just i humà”. És a dir, com en el cèlebre Dr. Jekyll i Mr. Hyde de Robert L. Stevenson, ell era una bona persona d’esquerra (Dr. Íñigo) que, de vegades, es transformava en un malvat personatge de dreta (Mr. Errejón). Per tant, tothom tranquil: la llegendària superioritat moral de l’esquerra queda preservada.
No sabem del cert com es produïa aquesta transformació. No sabem si el Dr. Íñigo es prenia alguna substància tòxica per fer aquest viatge psicodèlic de transmutació de l’ànima. El que sí que sabem és que la primera línia política i mediàtica afavoreix aquesta metamorfosi, perquè promou “una forma de comportar-se que s’emancipa sovint de les atencions, de l’empatia i de les necessitats dels altres”. I el patriarcat, que també és de dretes, té un efecte multiplicador: “Això genera una subjectivitat tòxica que en el cas dels homes el patriarcat multiplica”. En resum, que per molt que siguis un senyor d’esquerra, si et prens una mica de farlopa neoliberal a la pool position política, mediàtica i patriarcal, et tornes un rufià dretà, i no tornes a fer una a dretes.
Aquesta mateixa esquizofrènia és la que porta Ada Colau a criticar les elits barcelonines, per provincianes, mediocres i avaricioses. A veure, un moment, Ada: una persona que ha estat alcaldessa de Barcelona vuit anys no forma part de cap elit? Què ets, un zero a l’esquerra? Ai, calla, que les elits només poden ser de dretes! D’acord, d’acord; així sí que s’entén.
Tanmateix, l’equació que equipara l’esquerra amb el bé i la dreta amb el mal no és només una cosa de polítics. Fa uns mesos, l’actor David Verdaguer explicava en una entrevista que acabava de separar-se de la seva companya i mare de la seva filla, la també actriu Maria Rodríguez, amb aquestes misterioses paraules: “Separar-se i ser d’esquerres és molt fotut. Perquè vols fer les coses bé i costa”. A veure, David, hem d’entendre que separar-se i ser de dretes no és fotut, o no tant? Els dretans no volen fer les coses bé?
Hi ha qui porta la generalització que estem revisant aquí fins a les seves últimes conseqüències: la gent de dretes no pot fer res de bo. En una mítica piulada (del 23 d’agost de 2020), Gerardo Pisarello, antiga mà dreta d’Ada Colau, se sorprèn de la sensibilitat d’un liberal-llibertari com Clint Eastwood: “Cinquena o sisena vegada que veiem amb els meus fills el Gran Torino, de Clint Eastwood. Sempre ens resultarà un misteri que un director tan sensible (o amb aquesta sensibilitat concreta) pugui considerar-se a ell mateix com algú de dretes”. Doncs molt senzill, Gerardo, perquè qui fa les pel·lícules no és el malèfic dretà Mr. Eastwood, sinó el Dr. Clint, una bellíssima persona esquerrana.
Un altre dia caldria tornar a parlar del senyor Errejón, el que empaita les criades, i intentar esbrinar, entre altres coses, qui li ha (des)fet el llit i per quins motius. Mentrestant, Íñigo, aquí tens alguns consells extrets del ric cabal de refranys i frases fetes del català per si et poden ajudar: que la mà esquerra no sàpiga el que fa la mà dreta; la mà esquerra és per pixar; vi, tabac i dones, per l’esquerra.