Ni el procés, ni la corrupció, ni les deportacions de migrants que el PP vol posar sobre la taula, ni els exabruptes i insolències d'Isabel Díaz Ayuso amb Pedro Sánchez. D'una sola plomada, tot això ha quedat desplaçat del tauler de la política a casa nostra. EL tema -així en majúscules- porta nom propi, el d'Íñigo Errejón, l'únic fundador de Podem que encara continuava actiu en política.
En la gènesi de Podem, Errejón encarnava la figura del gendre perfecte. Ell era el seny que feia de contrapès a la rauxa de Pablo Iglesias. El paradigma d'aquesta imatge va ser quan, consumat el divorci entre tots dos, Manuela Carmena el va apadrinar, apuntalant encara més aquesta idea del nen d'ordre a l'esquerra del PSOE. En els casos d'assetjament i violència sexual -ho ha verbalitzat al seu judici la Gisèle Pelicot- els agressors no són monstres, poden ser el marit perfecte amb qui per exemple ella creia que convivia. Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Tant hi fa el DNI, la classe social o el carnet de militant.
A Errejón li ha caigut la màscara de doctor Hyde. Ell en diu “la contradicció del personatge públic i el privat”. El xoc ha estat especialment majúscul per ser qui era, perquè l’escàndol qüestiona la credibilitat d'algú que s'ha caracteritzat per enarborar la bandera del feminisme. I això és un cop especialment dur per al moviment. N'estic convençuda que si el protagonista d'aquesta història fos un paio de dretes, potser la indignació hauria estat la mateixa, però la sorpresa segur que no. I aquí tenim el primer problema derivat de tot plegat. Que carrega de munició l'exèrcit de la dreta i la ultradreta per persistir en la seva guerra cultural contra el feminisme.
Manuel Jabois assenyalava des dels micròfons de La Ser el cinisme del comunicat on Errejón anuncia la seva dimissió. Un escrit tremendament barroc, on s'obvien les acusacions que pesen sobre ell i que són el motiu pel qual plega. Un text digne d’anàlisi morfosintàctica que, deia Jabois, és victimista i autoinculpatori a la vegada. La "subjectivitat tòxica multiplicada pel patriarcat" que apunta el fins aquesta setmana portaveu de Sumar és el reconeixement velat d'uns fets que ara sabem que eren un secret a veus.
I aquí és on hi ha l'altre gran mal associat a aquests i tants d'altres casos similars. Se sabia i ningú dels qui podia haver intentat aturar-ho no ha fet res fins que la bola s'ha fet tan gran que queia pel seu propi pes. Se sabia i es rumorejava. Se sabia, o si més no se sospitava, i es mirava cap a una altra banda.
Hores després de fer-se pública la dimissió, ha arribat a la justícia la primera denúncia. I el que s’hi narra és una agressió sexual en tota regla. L'ha interposat una actriu i presentadora que durant tres anys no s'ha atrevit a fer-ho. Ha estat callant per por, per ser ell qui era, per temor a les represàlies dels tentacles del poder polític.
Fa el pas confiant que sigui l'empenta per a un me too. I fent-lo assumeix que la seva vida canvia per sempre. La privada i la professional. D'ara endavant, el seu rostre i el seu nom -que també són públics- aniran associats a una etiqueta. A la de víctima o a la d'acusadora, en funció de qui sigui el receptor. Però ja no serà mai més neutre. Ella s’ha atrevit, sí, però sigui en aquest o en qualsevol altre dels cabassos d’històries de l’estil, hi haurà una pila de víctimes que continuaran amagant-se, per no complicar-se la vida. I mal que ens pesi, això també ho hem de respectar. Entendre-les i respectar-les. I, potser també, fixar-nos-hi una mica més. Perquè el doctor Jekyll sempre acaba traient el nas.