Ja fa deu mesos que es va aprovar la llei d’amnistia, però encara no és una realitat plena. La decisió del Tribunal Suprem de no aplicar-la recorrent a una interpretació com a mínim extemporània del delicte de malversació ha entrebancat l’amnistia. La defensa de Carles Puigdemont insisteix que el Suprem no és competent en aquest cas, ja que l’expresident és diputat elegit al parlament i és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) qui ha de decidir. Tot plegat és un exemple més de l'anomalia existent en el funcionament dels tribunals a Espanya quan e stracta del sobiranisme.
La malversació no s'amnistia, segons el Suprem, perquè el fet que es destinessin diners públics al referèndum implica a la pràctica que els implicats deixessin de gastar-hi diners privats, i això implica un "benefici personal de caràcter patrimonial". L’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia, d’altra banda, reclamen que l’amnistia els sigui aplicada als líders del procés. El TC haurà de revisar aquesta interpretació -ben rebuscada, d’altra banda- de la llei.
El Tribunal Constitucional (TC), per la seva banda, ja ha admès a tràmit els recursos d’empara elevats per Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Raül Romeva. Un cop el TS digui la seva sobre la decisió de Pablo Llarena de no admetre l’amnistia per a Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig, aquests ja tindran via lliure cap al TC.
Les institucions i el seu funcionament normal estan sota setge en diversos països. Però a Espanya, això ja ve d’abans, des del conflicte de l’1-O, quan el poder judicial es va afegir de ple a l’ofensiva contra el sobiranisme. Tot plegat, el panorama és greument anòmal. Alguna cosa greu succeeix quan tot un president de la Generalitat com Salvador Illa ha d’anar insistint en què els jutges han de complir la llei. El que està passant referma que no hi haurà normalitat plena fins que s'amnistiï Puigdemont. I podríem afegir que l’escenari recobrarà serenor institucional quan Pedro Sánchez vagi a Waterloo i Oriol Junqueras sigui rebut a la Moncloa.
El Suprem ha decidit, en aquest cas, ser la darrera trinxera d’una mena d’estat d’excepció permanent que va inaugurar la resposta furibunda de l’Estat contra l’1-O. Un fet que topa amb els grans moviments de normalització que estan protagonitzant altres poders, des de la política al món financer, amb la decisió de la Fundació la Caixa i Criteria de tornar a Catalunya. Però el Suprem resta no només cec, sinó sord.Tal i com estan les coses, Puigdemont i els líders independentistes ho fien tot al TC, que en teoria ha d'avalar la llei.
En realitat, no tenen altra alternativa. La seva -i la de l’executiu espanyol- és una esperança basada en la correlació de forces existent en l’alt organisme. Si el TC no disposés en aquests moments d’una majoria progressista, la situació seria diferent. Estem davant del gran duel que s’està desplegant entre l’home fort del Suprem, Manuel Marchena, i Cándido Conde Pumpido, president del Constitucional. Pel que es veu, quan es tracta de l’estat espanyol i Catalunya, poc es pot esperar de la justícia i només queda confiar en Conde Pumpido.