El 6 de març del 2020 moria la primera persona víctima de la Covid a Catalunya. Era una pacient que es trobava ingressada a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Feia un mes que s’havia detectat el primer cas de contagi a Catalunya. En aquell moment, s’estava molt lluny de copsar la magnitud de la tragèdia. La pandèmia va deixar un balanç de més de 3 milions d’infeccions i 29.000 morts a casa nostra.
Cinc anys després, Nació demana a quatre especialistes que van combatre el virus en primera fila que facin un balanç de les lliçons que ha deixat la pandèmia. Són els doctors Antoni Trilla, epidemiòleg i degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB; Magda Campins, excap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron; Toni Ramos-Quiroga, cap de Psiquiatria de Vall d’Hebron, i la neuròloga Mercè Boada, directora de la Fundació Alzheimer Centre Educacional.
- El món està avui més ben preparat per una crisi sanitària similar?
- Hem reforçat prou l'atenció primària i els protocols de les residències a Catalunya?
- Quines noves malalties ha fet aflorar la pandèmia?
Antoni Trilla: “Les residències continuen sent l’assignatura pendent”
1. En general, segur que sí, però estem encara lluny del que seria òptim i fins i tot del que seria mínimament necessari. S’ha d’investigar més, s’han de reforçar més les estructures sanitàries. Potser el canvi més positiu s’ha produït en el marc mental: la ciutadania, tots plegats, hem pres consciència de la importància d’un sistema sanitari robust.
2. L’atenció primària continua tensionada i quan es produeix una sobrecàrrega d’atenció, com és en els períodes de grip, pateix. S’ha d’aconseguir que sigui més fàcil vacunar-se abans dels pics de grip o de nous virus, i s’ha de reduir el pes de les tasques més burocràtiques que recauen sobre els metges. Les residències van ser el gran forat negre de la lluita contra la i continuen sent l’assignatura pendent. Els metges que hi van treballar ho van fer en unes condicions molt pitjors que la resta de nosaltres.
Una residència no és un hospital i no pot tenir la mateixa estructura, com la possibilitat de disposar de moltes habitacions aïllades, però s’ha de treballar més per facilitar un major control i un contacte fluid amb els serveis assistencials. Hi ha referents, com la residència de Girona que no va tenir cap víctima mortal gràcies a un eficaç sistema d’aïllament.
3. Ens hem adonat de l’equilibri complex entre els diversos virus. Aquest any tenim molts casos de grip i no de covid. Hem conegut altres afectacions víriques, com el covid persistent, un altre forat negre que no acabem d’entendre i que respon a moltes causes. També hem d’assenyalar que durant la part més dura de la pandèmia, molts pacients d’altres malalties -penso ara en els que pateixen càncer- que no van rebre el tractament necessari i no van gaudir del seguiment que requerien.
Magda Campins: "Anem lents en atenció primària i s'ha de canviar el model de residències"
1. Crec que estem més preparats, però amb matisos. Una majoria de països han reforçat els seus sistemes de vigilància epidemiològica, hem après a treballar en noves tecnologies i estem en condicions de saber en temps real l'aparició de nous virus, els professionals hem agafat expertesa, hi ha més recursos a nivell assistencial. A Catalunya, disposem de cinc estructures hospitalàries vinculades a grans hospitals, amb llits addicionals i laboratori propi. Tenim també vacunes preparades davant possibles virus de grip aviar.
2. En atenció primària, anem a ritme més lent del que caldria. Falten recursos humans i fer el sistema menys burocràtic. És necessari més flexibilitat, amb una major integració entre atenció primària i hospitalària. Pel que fa a les residències, hem avançat en un major control d'atenció primària, però s'ha de canviar el model si volem combatre la transmissió d'infeccions. Caldria establir grups de convivència més limitats, d'unes quinze persones. Tenim protocols, però ens manquen recursos, s'ha d'acabar amb la precarietat laboral. Si ara patíssim una nova pandèmia, no seria el mateix, però les residències continuarien patint.
3. Ha aflorat tota la problemàtica de la salut mental, que ja venia d'abans de la pandèmia però que aquesta va fer més evident. També hem conegut la covid persistent, amb una simptomatologia molt àmplia. I s'han incrementat les patologies cardiovasculars, amb un augment d'infarts i ictus.
Toni Ramos-Quiroga: "Hem copsat l'impacte de les xarxes socials en la salut mental dels adolescents"
1. En termes generals, sí. Estem més preparats sobre com organitzar un confinament, també en com protegir els col·lectius més vulnerables i en producció de materials, que ara sabem que no és eficaç que estiguin externalitzats. En el cas de Catalunya, hem avançat en àrees organitzatives de coneixement. A la Vall d'Hebron, si fóssim al davant d'una nova pandèmia, hi ha àrees que es podrien convertir ràpidament en UCI i en zones de treball compartit per persones de diverses especialitats. També hem guanyat en conscienciació sobre l'ús de la mascareta.
2. En atenció primària, falten professionals i recursos. En residències, que va ser el cas més flagrant de desatenció, com vam poder veure a Madrid, la covid va posar damunt la taula aquesta realitat i la manca de recursos és molt evident.
3. Hem comprès la problemàtica de la salut mental, especialment en l'adolescència. Ja veníem d'un increment de casos des dels anys 2010, en bona part paral·lel a l'emergència de les xarxes socials. Amb la covid hem comprovat l'impacte dels problemes de salut mental i com afecta les relacions socials.
Mercè Boada: "És preocupant el deteriorament cognitiu en persones que van viure aïllades"
1. Crec que això és un fet objectiu: només cal pensar que el març del 2020, les botigues es van quedar sense estoc d’ordinadors per treballar a casa i això ara ja ho hem superat. No sabíem treballar a casa i ara ja en sabem. També hem après que les pantalles ens poden ajudar a arribar a les persones. Ara afrontaríem una nova crisi similar amb més coneixement. La policia no hauria de parar els pacients d’alzheimer que sortien de casa per passejar perquè no podien estar tancats ni un minut més. I en un altre sentit hem après coses a nivell social: ens hem adonat que tenir una terrassa o un balcó a casa és mitja vida.
2. No hem de perdre la memòria sobre la magnitud d'aquella tragèdia. Sempre hi ha marge de millora però tenim un gran sistema de salut i una gran atenció primària. Crec
que les residències han avançat, després del gran sotrac, a gestionar millor els centres, amb ràtios més limitades d’usuaris i amb personal més preparat, amb protocols de detecció i d’aïllament actualitzats.
3. La més evident és la síndrome postcovid, mal definida però molt expressada i que repercuteix en rendiment personal i professional, en l'estat d’ànim, el rendiment cognitiu i que no sabem quines repercussions tindrà a llarg termini. Es definirà com una fibromiàlgia, com fa uns anys? Com repercutirà això en l’atenció primària? Em preocupen també altres malalties. Com el deteriorament cognitiu en persones que al no tenir contacte amb els altres durant el confinament, i passar el dia veient la televisió i les notícies que l’angoixen, quan poden sortir ja han fet una davallada cognitiva brutal que de vegades és irreversible, i s'acaba transformant en demència.