La investigació conjunta de La Vanguardia i Eldiario.es mostrant el govern de Mariano Rajoy -amb un paper central de l'exministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz- posant la policia al seu servei en diverses actuacions contra el procés al marge de la llei, ha aportat molt més informació sobre l'Operació Catalunya. La informació conjunta també corrobora que es van utilitzar els serveis policials per torpedinar fins on fos possible les investigacions dels diversos escàndols de corrupció que empaitaven el PP.
Les dades que aporta la informació no deixen marge per al dubte sobre l'actitud de l'executiu dels populars, que no tan sols va forçar les costures de l'estat de dret sinó que les va trencar. L'actuació de les clavegueres policials, a més, va començar molt aviat, després de la Diada multitudinària del 2012, només uns mesos després de l'arribada de Rajoy a la Moncloa. Es veu que el nou govern conservador va perdre els nervis amb Catalunya molt aviat.
A banda del fons delictiu, queda clara també la matusseria amb què es van fer les coses, com també l'estrafolària galeria de personatges -l'excomissari Villarejo és només un d'ells- que es van agrupar en l'Operació Catalunya, un mostrari propi de les novel·les de Valle Inclán ambientades en el Madrid corrupte i decimonònic. Sorprèn la nul·la robustesa del material policial, unes "notes informatives" suposadament provinents de "fonts solvents" però que estaven farcides d'inexactituds i mentides, incloent acusacions falses com els suposats comptes en paradisos fiscals d'Artur Mas o Xavier Trias.
L'escàndol genera moltes reflexions, que s'imposarien si no visquéssim en un context de polarització extrema. Caldria una reflexió sobre el paper dels mitjans i com la premsa madrilenya va ser tan seguidista respecte el que sortia de les clavegueres d'Interior. Si existís una dreta veritablement liberal conservadora i amant de l'Estat de dret, l'actuació del ministeri de l'Interior en aquells anys processistes hauria d'indignar. Ni que fos per preservar el bon nom de l'Estat, que surt erosionat d'aquestes operacions policials.
Però tot l'entramat, que la investigació periodística deixa nu davant l'opinió pública, qüestiona a fons els discursos suposadament constitucionalistes d'un PP que, quan ha tingut ocasió, s'ha saltat olímpicament la legalitat vigent, així com el text, l'esperit i fins i tot els espais en blanc de la Carta aprovada el 1978. Caldria parlar d'un cinisme constitucional o un constitucionalisme de claveguera per definir l'actuació de la direcció del PP els darrers anys, que delata la concepció de fons utilitària de la Constitució.
El diplomàtic Talleyrand ja advertia que tot el que s'afirma amb exageració acaba sent irrellevant. Així queda en evidència el suposat constitucionalisme estricte d'una dreta espanyola que infringeix la Constitució quan li convé, com ja fa anys que es veu en el cas de la no-renovació del CGPJ. Si l'actual direcció de Feijóo no condemna l'escàndol del clavegueram policial, quedarà en evidència el seu cinisme, que entén la Carta Magna tan sols una arma llancívola al servei dels seus interessos. Talleyrand també assegurava que, per subsistir, una república havia de ser governada per aristòcrates, i una monarquia per demòcrates. Alguna cosa d'això saben les dinasties nòrdiques. En el cas de la monarquia espanyola, mal servei li fa una dreta que continua ancorada en les pràctiques del ministeri de la Governació de tota la vida.
Les dades que aporta la informació no deixen marge per al dubte sobre l'actitud de l'executiu dels populars, que no tan sols va forçar les costures de l'estat de dret sinó que les va trencar. L'actuació de les clavegueres policials, a més, va començar molt aviat, després de la Diada multitudinària del 2012, només uns mesos després de l'arribada de Rajoy a la Moncloa. Es veu que el nou govern conservador va perdre els nervis amb Catalunya molt aviat.
A banda del fons delictiu, queda clara també la matusseria amb què es van fer les coses, com també l'estrafolària galeria de personatges -l'excomissari Villarejo és només un d'ells- que es van agrupar en l'Operació Catalunya, un mostrari propi de les novel·les de Valle Inclán ambientades en el Madrid corrupte i decimonònic. Sorprèn la nul·la robustesa del material policial, unes "notes informatives" suposadament provinents de "fonts solvents" però que estaven farcides d'inexactituds i mentides, incloent acusacions falses com els suposats comptes en paradisos fiscals d'Artur Mas o Xavier Trias.
L'escàndol genera moltes reflexions, que s'imposarien si no visquéssim en un context de polarització extrema. Caldria una reflexió sobre el paper dels mitjans i com la premsa madrilenya va ser tan seguidista respecte el que sortia de les clavegueres d'Interior. Si existís una dreta veritablement liberal conservadora i amant de l'Estat de dret, l'actuació del ministeri de l'Interior en aquells anys processistes hauria d'indignar. Ni que fos per preservar el bon nom de l'Estat, que surt erosionat d'aquestes operacions policials.
Però tot l'entramat, que la investigació periodística deixa nu davant l'opinió pública, qüestiona a fons els discursos suposadament constitucionalistes d'un PP que, quan ha tingut ocasió, s'ha saltat olímpicament la legalitat vigent, així com el text, l'esperit i fins i tot els espais en blanc de la Carta aprovada el 1978. Caldria parlar d'un cinisme constitucional o un constitucionalisme de claveguera per definir l'actuació de la direcció del PP els darrers anys, que delata la concepció de fons utilitària de la Constitució.
El diplomàtic Talleyrand ja advertia que tot el que s'afirma amb exageració acaba sent irrellevant. Així queda en evidència el suposat constitucionalisme estricte d'una dreta espanyola que infringeix la Constitució quan li convé, com ja fa anys que es veu en el cas de la no-renovació del CGPJ. Si l'actual direcció de Feijóo no condemna l'escàndol del clavegueram policial, quedarà en evidència el seu cinisme, que entén la Carta Magna tan sols una arma llancívola al servei dels seus interessos. Talleyrand també assegurava que, per subsistir, una república havia de ser governada per aristòcrates, i una monarquia per demòcrates. Alguna cosa d'això saben les dinasties nòrdiques. En el cas de la monarquia espanyola, mal servei li fa una dreta que continua ancorada en les pràctiques del ministeri de la Governació de tota la vida.