L'establia ha esdevingut una vorera del Raval barceloní. La menjadora plena de palla és ara un matalàs humit. Josep i Maria, amb un fill en camí però sense casa on viure, arrosseguen amunt i avall les seves poques pertinences buscant un racó on arrecerar-se.
Jesús és nat cada vespre sota els fanals de les nostres ciutats. Els tres reis que l'adoren només poden ser les administracions i les entitats que, més que portar or, encens i mirra, han de posar fre a tanta misèria.
Aquesta història podria ser real -segurament ho és, en algun lloc- però l'he treta del pessebre imaginari d'en Francesc Mateu. El qui va ser durant molts anys director d'Intermón Oxfam a Catalunya imagina cada any un Betlem contemporani que ens fa pensar: migrants travessant fronteres, 'kellys' precàries netejant hotels... Desclassats del nostre temps que, com Josep i Maria, passegen la seva dissort ignorada a la recerca d'un refugi segur.
Arribarà Nadal i potser, entre els torrons i el cava, pensarem un moment en tanta gent que no té la mateixa sort que nosaltres. En les dones que netegen les nostres cases i cuiden els nostres vells, que tenen els fills a l'altra banda de l'oceà i com a molt els veuran per Skype mentre nosaltres fem cagar el tió. En la gent que té la família de sang a molta més distància que la geogràfica, perquè la incomprensió, els abusos o l'homofòbia van fer trencar tots els lligams. En els presos i també en les preses, sols i tancats, que algú encara dirà que quina cara perquè el dia 25 menjaran alguna cosa que els recordarà vagament quin dia és. En els presos polítics i sobretot en les preses polítiques, que fa un any volíem creure que avui serien a casa i ara sabem que els queden molts Nadal d'injustícia entre reixes. En els Julian Assange del món, que un dia van voler salvar-nos i ara moriran sols.
Per què celebrar Nadal enmig de tanta injustícia? Què adorem, si no creiem en Déu? Què té de bonic seure cada any a taula comptant els qui hi falten? Per què regalar, si amb tant de consum superflu ens carreguem el planeta? Què seran d'aquí a quatre dies, sinó aigua passada, tantes bones intencions?
Celebrem Nadal per celebrar que som aquí, un any més, conscients del nostre privilegi i envoltats dels qui triem. Farem el llacet a aquell paquet pel parent que fa un any que no veiem, sabent que fer l'amic invisible no ha servit mai per fer grans regals sinó per mantenir un vincle que la resta de l'any és prim com un fil en la distància. Mentre ens mudem, ens prepararem per rebatre els comentaris masclistes del cunyat de torn amb l'elegància justa que mereixin. Seurem a taula i farem evident quina dona ha fet tota la feina. I potser, entremig de la cridòria, dels divorcis, els aturats, els nens que creixen i dringar les copes, sentirem que ni que sigui per una estona, tot plegat val la pena.
Jesús és nat cada vespre sota els fanals de les nostres ciutats. Els tres reis que l'adoren només poden ser les administracions i les entitats que, més que portar or, encens i mirra, han de posar fre a tanta misèria.
Aquesta història podria ser real -segurament ho és, en algun lloc- però l'he treta del pessebre imaginari d'en Francesc Mateu. El qui va ser durant molts anys director d'Intermón Oxfam a Catalunya imagina cada any un Betlem contemporani que ens fa pensar: migrants travessant fronteres, 'kellys' precàries netejant hotels... Desclassats del nostre temps que, com Josep i Maria, passegen la seva dissort ignorada a la recerca d'un refugi segur.
Arribarà Nadal i potser, entre els torrons i el cava, pensarem un moment en tanta gent que no té la mateixa sort que nosaltres. En les dones que netegen les nostres cases i cuiden els nostres vells, que tenen els fills a l'altra banda de l'oceà i com a molt els veuran per Skype mentre nosaltres fem cagar el tió. En la gent que té la família de sang a molta més distància que la geogràfica, perquè la incomprensió, els abusos o l'homofòbia van fer trencar tots els lligams. En els presos i també en les preses, sols i tancats, que algú encara dirà que quina cara perquè el dia 25 menjaran alguna cosa que els recordarà vagament quin dia és. En els presos polítics i sobretot en les preses polítiques, que fa un any volíem creure que avui serien a casa i ara sabem que els queden molts Nadal d'injustícia entre reixes. En els Julian Assange del món, que un dia van voler salvar-nos i ara moriran sols.
Per què celebrar Nadal enmig de tanta injustícia? Què adorem, si no creiem en Déu? Què té de bonic seure cada any a taula comptant els qui hi falten? Per què regalar, si amb tant de consum superflu ens carreguem el planeta? Què seran d'aquí a quatre dies, sinó aigua passada, tantes bones intencions?
Celebrem Nadal per celebrar que som aquí, un any més, conscients del nostre privilegi i envoltats dels qui triem. Farem el llacet a aquell paquet pel parent que fa un any que no veiem, sabent que fer l'amic invisible no ha servit mai per fer grans regals sinó per mantenir un vincle que la resta de l'any és prim com un fil en la distància. Mentre ens mudem, ens prepararem per rebatre els comentaris masclistes del cunyat de torn amb l'elegància justa que mereixin. Seurem a taula i farem evident quina dona ha fet tota la feina. I potser, entremig de la cridòria, dels divorcis, els aturats, els nens que creixen i dringar les copes, sentirem que ni que sigui per una estona, tot plegat val la pena.