Com s'ha d'informar de l'extrema dreta per no fer-li d'altaveu involuntari no és una qüestió que tingui una resposta senzilla. I hi ha situacions en la tensió del directe, com el xou de divendres passat al debat electoral madrileny a la Cadena Ser, que no deuen ser gens fàcils de gestionar.
Ara bé: l'actitud que hi va tenir Rocío Monasterio no és nova, ni inaudita, ni hauria de ser sorprenent per a qui els convida a un estudi o plató. Dir barbaritats per provocar la reacció airada dels rivals polítics i posar fora de joc els periodistes és una tècnica de manual que no ha inventat Vox, sinó que forma part de l'estratègia de comunicació que l'extrema dreta segueix arreu del món.
Dir que "en aquest país no s'ha fet el debat sobre com tractar l'extrema dreta", com afirmava Àngels Barceló, és com a mínim inexacte. Se n'ha parlat des de fa anys en mitjans de comunicació, en entitats i col·lectius antifeixistes, en entrevistes a activistes i experts. Ja des d'abans que Vox obtingués representació parlamentària s'alertava del perill de sobrerepresentar-los.
Fa anys que periodistes especialitzats i altres experts es dediquen a investigar aquest fenomen a casa nostra i en altres països. En reportatges, entrevistes, llibres i xerrades han despullat les seves estratègies comunicatives i han donat claus sobre com informar-ne sense fer-los d'altaveu.
Potser algunes veus enteses eren massa sospitoses de ser d'esquerres o independentistes perquè els grans mitjans corporatius de l'Estat espanyol paressin l'orella. Potser donava més rèdit parlar de la confrontació entre feixistes i antifeixistes com si els extrems es toquessin i parléssim de dos bàndols enfrontats. Potser blanquejant els seus líders i convertint-se en caixa de ressonància dels seus discursos pujava l'audiència.
El temps d'al·legar que tot això agafa per sorpresa ja s'ha acabat. Som a l'època en què, davant de cada victòria de l'extrema dreta, cal retre comptes a qui no hagi fet prou per aturar-la. Especialment a aquells que tenen una gran audiència i, per tant, versionant el proverbi, una gran responsabilitat.
Ara bé: l'actitud que hi va tenir Rocío Monasterio no és nova, ni inaudita, ni hauria de ser sorprenent per a qui els convida a un estudi o plató. Dir barbaritats per provocar la reacció airada dels rivals polítics i posar fora de joc els periodistes és una tècnica de manual que no ha inventat Vox, sinó que forma part de l'estratègia de comunicació que l'extrema dreta segueix arreu del món.
Dir que "en aquest país no s'ha fet el debat sobre com tractar l'extrema dreta", com afirmava Àngels Barceló, és com a mínim inexacte. Se n'ha parlat des de fa anys en mitjans de comunicació, en entitats i col·lectius antifeixistes, en entrevistes a activistes i experts. Ja des d'abans que Vox obtingués representació parlamentària s'alertava del perill de sobrerepresentar-los.
Fa anys que periodistes especialitzats i altres experts es dediquen a investigar aquest fenomen a casa nostra i en altres països. En reportatges, entrevistes, llibres i xerrades han despullat les seves estratègies comunicatives i han donat claus sobre com informar-ne sense fer-los d'altaveu.
Potser algunes veus enteses eren massa sospitoses de ser d'esquerres o independentistes perquè els grans mitjans corporatius de l'Estat espanyol paressin l'orella. Potser donava més rèdit parlar de la confrontació entre feixistes i antifeixistes com si els extrems es toquessin i parléssim de dos bàndols enfrontats. Potser blanquejant els seus líders i convertint-se en caixa de ressonància dels seus discursos pujava l'audiència.
El temps d'al·legar que tot això agafa per sorpresa ja s'ha acabat. Som a l'època en què, davant de cada victòria de l'extrema dreta, cal retre comptes a qui no hagi fet prou per aturar-la. Especialment a aquells que tenen una gran audiència i, per tant, versionant el proverbi, una gran responsabilitat.