Veig imatges que haurien de sorprendre'm de carrers de Barcelona «buits» però, oblidant per un moment el motiu pel qual estan així, em causen més calma que no pas desassossec. Hi ha qui hi veu una ciutat fantasma, jo hi veig un trànsit que em semblaria raonable per al dia a dia (i encara massa cotxes per estar en plena pandèmia). A quina normalitat voldrem tornar quan tot això acabi?
A més d'un poble circulaven fa dies de mòbil en mòbil «mems» que comparen qui hi havia al carrer abans i després del confinament: més o menys la mateixa quantitat de persones, o sigui, ningú. «Aquí al poble, tot ho haguéssim pogut viure d'una altra manera donada baixa densitat de població. Al contrari, però, hem hagut de restringir-nos a mesures sovint surrealistes i en tots els casos urbanocèntriques», diu el Gerard Batalla en un fil de Twitter. I jo no ho sabria dir millor.
Una de les noves normes ha prohibit l'accés als horts que estan separats de l'habitatge. Es pot conduir 20 minuts fins a l'hipermercat més proper, però no es pot caminar 500 metres per un camí per collir la verdura que es fa malbé o per plantar-ne de nova abans que sigui massa tard. Un manifest recull signatures perquè es modifiqui la normativa i defensa que, ara més que mai, davant de la crisi que ve i quan la reivindicació de la sobirania alimentària és sobre la taula, és vital poder conrear allò que mengem.
«Hi ha d'haver una nova governança. Cal proposar models que siguin adequats a cada lloc i que es basin en els valors que té cada territori, que és l'únic que es pot garantir. Els valors són l'única cosa no deslocalitzable», deia en una entrevista la Roser Vernet, on reflexionava sobre el món que vindrà -o millor dit, que hem de lluitar perquè vingui- després de tot això. Activista en mil fronts, teixidora de xarxes humanes i defensora del paisatge amb valors (des) del Priorat, és una d'aquelles persones que estic segura que tindria molts més altaveus si no fos que viu «a comarques».
Les llargues hores de treball precari, l'inassumible preu dels metres quadrats, la inacabable oferta d'oci i un estil de vida basat en la hiperestimulació constant i la interacció social portada al límit han fet passar de moda, en les joves generacions urbanes, la concepció de la llar com a refugi i com a temple. Un lloc íntim on recollir-nos però també un espai per créixer, per acollir la família i els amics, per fer-hi allò que ens agrada, un espai on poder ser feliços, una aposta de vida. Em ve això al cap i penso que potser la Sociologia ho refutaria, però em sembla que és una altra de les coses amb què el confinament obligat ens confronta aquests dies.
Ara que com a societat comencem a pensar en què voldrem que passi quan tot això s'acabi, hi ha prioritats que es dibuixen clares. Enfortir les comunitats properes, reinvertir els diners que guanyem en l'economia a petita escala i, en definitiva, fer que el lloc on vivim -des de la casa, fins al poble, el barri, el país- sigui un lloc on hi valgui la pena viure.
A més d'un poble circulaven fa dies de mòbil en mòbil «mems» que comparen qui hi havia al carrer abans i després del confinament: més o menys la mateixa quantitat de persones, o sigui, ningú. «Aquí al poble, tot ho haguéssim pogut viure d'una altra manera donada baixa densitat de població. Al contrari, però, hem hagut de restringir-nos a mesures sovint surrealistes i en tots els casos urbanocèntriques», diu el Gerard Batalla en un fil de Twitter. I jo no ho sabria dir millor.
Una de les noves normes ha prohibit l'accés als horts que estan separats de l'habitatge. Es pot conduir 20 minuts fins a l'hipermercat més proper, però no es pot caminar 500 metres per un camí per collir la verdura que es fa malbé o per plantar-ne de nova abans que sigui massa tard. Un manifest recull signatures perquè es modifiqui la normativa i defensa que, ara més que mai, davant de la crisi que ve i quan la reivindicació de la sobirania alimentària és sobre la taula, és vital poder conrear allò que mengem.
«Hi ha d'haver una nova governança. Cal proposar models que siguin adequats a cada lloc i que es basin en els valors que té cada territori, que és l'únic que es pot garantir. Els valors són l'única cosa no deslocalitzable», deia en una entrevista la Roser Vernet, on reflexionava sobre el món que vindrà -o millor dit, que hem de lluitar perquè vingui- després de tot això. Activista en mil fronts, teixidora de xarxes humanes i defensora del paisatge amb valors (des) del Priorat, és una d'aquelles persones que estic segura que tindria molts més altaveus si no fos que viu «a comarques».
Les llargues hores de treball precari, l'inassumible preu dels metres quadrats, la inacabable oferta d'oci i un estil de vida basat en la hiperestimulació constant i la interacció social portada al límit han fet passar de moda, en les joves generacions urbanes, la concepció de la llar com a refugi i com a temple. Un lloc íntim on recollir-nos però també un espai per créixer, per acollir la família i els amics, per fer-hi allò que ens agrada, un espai on poder ser feliços, una aposta de vida. Em ve això al cap i penso que potser la Sociologia ho refutaria, però em sembla que és una altra de les coses amb què el confinament obligat ens confronta aquests dies.
Ara que com a societat comencem a pensar en què voldrem que passi quan tot això s'acabi, hi ha prioritats que es dibuixen clares. Enfortir les comunitats properes, reinvertir els diners que guanyem en l'economia a petita escala i, en definitiva, fer que el lloc on vivim -des de la casa, fins al poble, el barri, el país- sigui un lloc on hi valgui la pena viure.