Fa pocs dies sabíem que el programa més vist d'El Hormiguero d'aquesta temporada ha estat aquell en què hi havia Santiago Abascal de convidat. Entre les motivacions més o menys rebuscades que hi pugui haver per donar altaveus al discurs de l'odi -tal com apuntava el periodista Miquel Ramos, als grans mitjans de l'Íbex no els molesta en absolut el programa de l'extrema dreta i encara menys les propostes econòmiques neocon de Vox-, n'hi ha una de ben prosaica: l'audiència.
Si bé engreixar el compte de resultats a finals d'any podria ser un objectiu plausible del programa de Mediaset en portar-hi Abascal, quan són els mitjans públics qui convida espantalls de l'extrema dreta en prime time, en formats que, com el FAQS de TV3, barregen amb ductilitat informació i entreteniment, la pregunta ressona encara amb molta més força: per què? Per a què?
Una de les polèmiques de la setmana ha vingut perquè els mitjans públics catalans han entrevistat el candidat de Vox, Ignacio Garriga, igual com ho fan amb els números u de les altres formacions que concorren a les eleccions i que tenen representació a la cambra. La inclusió del partit d'extrema dreta com a "grup polític significatiu" al costat de Junts per Catalunya és un pedaç per evitar, segons els responsables de la CCMA, que la Junta Electoral els vetés el pla de cobertura i haguessin de tornar als encotillats blocs electorals. No deu ser fàcil encertar l'estratègia sentint al clatell l'alè de la JEC, que tants cops ha decapitat cobertures de la Corpo, però des d'alguns sectors s'esperava més bel·ligerància -ja fos de la direcció o bé dels periodistes encarregats de preparar les entrevistes- contra aquesta suposada imposició.
Potser li estem demanant massa al periodisme i és la política qui falla. No només perquè a l'Estat, a diferència d'altres països europeus, hem trobat a faltar cordons sanitaris o tallafocs que evitin aprovar lleis o investir governs amb el suport -actiu o passiu- de l'extrema dreta. També perquè els partits que s'omplen la boca d'aturar-la li fan d'altaveu quan el que aquesta diu convé als seus interessos. Quan el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, va apuntar que estarien disposats a facilitar la investidura d'Illa per aturar el "separatisme", ERC, JxCat i Comuns van córrer aprofitar-ho per demanar explicacions als socialistes. Això va empènyer els mitjans que havien decidit no cobrir l'estirabot de Vox a fer-se ressò de les reaccions dels altres partits, de manera que van acabar donant veu indirectament als ultres.
Enmig de tot aquest fangar, l'única manera d'entrevistar l'extrema dreta sense caure en els seus marcs ni acabar fent-los d'altaveu és haver fet els deures. I si algú ha fet els deures periodístics en aquest país aquesta setmana -i ha demostrat un aplom professionalíssim-, és Lídia Heredia i l'equip d'Els Matins.
En la seva entrevista a Ignacio Garriga de Vox, va evitar que s'esplaiés sobre els aspectes en què la formació se sent còmoda, el va qüestionar amb les dades a la mà, li va tornar totes les pilotes fent-lo entrar en contradiccions, li va preguntar per temes on el partit no té discurs clar i el va posar a prova (amb un resultat que cau pel seu propi pes: el candidat no sabia quin és el pressupost total de la Generalitat de Catalunya, l'administració que aspira a governar).
Si algú té recursos per preparar bé una entrevista com aquesta és la televisió pública catalana, de qui esperem que sigui un referent. Mentrestant, ràdios i televisions locals també públiques han d'entrevistar l'extrema dreta en període electoral amb situacions molt més precàries i moltes menys mans per enfrontar-s'hi. Però si totes i cadascuna de les enquestes fetes fins ara no fallen, aviat Vox tindrà representació parlamentària i el repte de cobrir-los sense fer-los d'altaveu serà més urgent que mai. En aquest escenari, tant de bo abans de parlar de l'extrema dreta i amb els seus representants tots els periodistes fem els deures igual que els fa Lídia Heredia.
Si bé engreixar el compte de resultats a finals d'any podria ser un objectiu plausible del programa de Mediaset en portar-hi Abascal, quan són els mitjans públics qui convida espantalls de l'extrema dreta en prime time, en formats que, com el FAQS de TV3, barregen amb ductilitat informació i entreteniment, la pregunta ressona encara amb molta més força: per què? Per a què?
Una de les polèmiques de la setmana ha vingut perquè els mitjans públics catalans han entrevistat el candidat de Vox, Ignacio Garriga, igual com ho fan amb els números u de les altres formacions que concorren a les eleccions i que tenen representació a la cambra. La inclusió del partit d'extrema dreta com a "grup polític significatiu" al costat de Junts per Catalunya és un pedaç per evitar, segons els responsables de la CCMA, que la Junta Electoral els vetés el pla de cobertura i haguessin de tornar als encotillats blocs electorals. No deu ser fàcil encertar l'estratègia sentint al clatell l'alè de la JEC, que tants cops ha decapitat cobertures de la Corpo, però des d'alguns sectors s'esperava més bel·ligerància -ja fos de la direcció o bé dels periodistes encarregats de preparar les entrevistes- contra aquesta suposada imposició.
Potser li estem demanant massa al periodisme i és la política qui falla. No només perquè a l'Estat, a diferència d'altres països europeus, hem trobat a faltar cordons sanitaris o tallafocs que evitin aprovar lleis o investir governs amb el suport -actiu o passiu- de l'extrema dreta. També perquè els partits que s'omplen la boca d'aturar-la li fan d'altaveu quan el que aquesta diu convé als seus interessos. Quan el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, va apuntar que estarien disposats a facilitar la investidura d'Illa per aturar el "separatisme", ERC, JxCat i Comuns van córrer aprofitar-ho per demanar explicacions als socialistes. Això va empènyer els mitjans que havien decidit no cobrir l'estirabot de Vox a fer-se ressò de les reaccions dels altres partits, de manera que van acabar donant veu indirectament als ultres.
Enmig de tot aquest fangar, l'única manera d'entrevistar l'extrema dreta sense caure en els seus marcs ni acabar fent-los d'altaveu és haver fet els deures. I si algú ha fet els deures periodístics en aquest país aquesta setmana -i ha demostrat un aplom professionalíssim-, és Lídia Heredia i l'equip d'Els Matins.
En la seva entrevista a Ignacio Garriga de Vox, va evitar que s'esplaiés sobre els aspectes en què la formació se sent còmoda, el va qüestionar amb les dades a la mà, li va tornar totes les pilotes fent-lo entrar en contradiccions, li va preguntar per temes on el partit no té discurs clar i el va posar a prova (amb un resultat que cau pel seu propi pes: el candidat no sabia quin és el pressupost total de la Generalitat de Catalunya, l'administració que aspira a governar).
Si algú té recursos per preparar bé una entrevista com aquesta és la televisió pública catalana, de qui esperem que sigui un referent. Mentrestant, ràdios i televisions locals també públiques han d'entrevistar l'extrema dreta en període electoral amb situacions molt més precàries i moltes menys mans per enfrontar-s'hi. Però si totes i cadascuna de les enquestes fetes fins ara no fallen, aviat Vox tindrà representació parlamentària i el repte de cobrir-los sense fer-los d'altaveu serà més urgent que mai. En aquest escenari, tant de bo abans de parlar de l'extrema dreta i amb els seus representants tots els periodistes fem els deures igual que els fa Lídia Heredia.