"Jo estava connectada sempre. El mòbil era el primer que agafava al matí i l'últim que veien els meus ulls quan em ficava al llit". Aquesta frase, que a algunes ens sona tan familiar que no ens agrada admetre-ho, és de la periodista guanyadora d'un Pulitzer Mar Cabra en una entrevista que li feia Víctor Yustres a Mèdia.cat. Poc després d'obtenir el premi més prestigiós de la professió amb només 33 anys per la investigació dels Papers de Panamà, va deixar la feina perquè no podia més: estava cremada.
Les feines en què es prenen decisions ràpides de forma poc estructurada ens han convertit en esclaus del telèfon sense horaris ni procediments. Parlo del periodisme, però també de la política, la gestió de projectes en sentit ampli, i segur que me'n deixo. Estem tot el dia mirant la maleïda notificació per si algú està esperant resposta, per intervenir a temps a la discussió que hi ha, per no sentir-nos fora d'allò que "està passant". El teletreball que s'ha generalitzat darrerament no ha fet més que agreujar-ho.
Si el teu lloc de treball depèn en gran part de veure i contestar missatges ràpids dels teus companys, caps o fonts en un temps raonable i sense un horari establert, la teva salut mental pot estar en joc. Tal com explica Mar Cabra, quan som davant de la pantalla mirant notificacions, deixem de respirar o ho fem amb respiracions més curtes, i això fa que el sistema nerviós interpreti que ha d'estar en alerta tota l'estona. Si ho fem durant moltes hores al dia, ens genera estrès acumulat. Si a sobre no desconnectem pràcticament mai, els resultats a llarg termini són quadres d'ansietat i depressió –sovint amagats, dissimulats o infradiagnosticats.
Treballem diàriament amb aplicacions de missatgeria (Whatsapp, Telegram o la que vulgueu) sense haver pensat ni decidit com i quan ens hi comuniquem. Els canals de presa de decisions establerts fins al moment –les reunions reposades, el correu electrònic– han volat pels aires o es reserven per casos molt puntuals. Els temps de resposta s'han volatilitzat i els espais de comunicació abans considerats informals ara són el pa de cada dia per les converses laborals: un missatge tard al vespre per fer una petició, una proposta laboral en forma d'àudio o un debat complex en un grup on el que compta no és tant què dius sinó respondre a temps (i, mentre ho escric, m'adono de fins a quin punt hi contribueixo jo també).
Ja sabíem que traslladar la presa de decisions d'un àmbit formal en temps de feina a ambients informals en horari 24/7 acostuma a tenir unes perjudicades habituals: les dones, que assumeixen de manera generalitzada la cura d'infants o persones a càrrec i per tant tenen menys disponibilitat per participar en espais, siguin presencials o digitals, amb immediatesa i en horaris estrambòtics. A la carrera laboral de les dones, descobrim que cal sumar-hi una altra damnificada: la salut mental de tothom.
Ara que els efectes del coronavirus han portat una nova pandèmia de salut mental i que el president Aragonès ha començat el seu mandat escenificant que combatre-la és una prioritat, podem fer-nos un bon propòsit mentre esperem que actuï l'administració: apagar el mòbil unes hores cada dia i viure, que sembla que el mòbil diu que ara sí que arriba el bon temps.
Les feines en què es prenen decisions ràpides de forma poc estructurada ens han convertit en esclaus del telèfon sense horaris ni procediments. Parlo del periodisme, però també de la política, la gestió de projectes en sentit ampli, i segur que me'n deixo. Estem tot el dia mirant la maleïda notificació per si algú està esperant resposta, per intervenir a temps a la discussió que hi ha, per no sentir-nos fora d'allò que "està passant". El teletreball que s'ha generalitzat darrerament no ha fet més que agreujar-ho.
Si el teu lloc de treball depèn en gran part de veure i contestar missatges ràpids dels teus companys, caps o fonts en un temps raonable i sense un horari establert, la teva salut mental pot estar en joc. Tal com explica Mar Cabra, quan som davant de la pantalla mirant notificacions, deixem de respirar o ho fem amb respiracions més curtes, i això fa que el sistema nerviós interpreti que ha d'estar en alerta tota l'estona. Si ho fem durant moltes hores al dia, ens genera estrès acumulat. Si a sobre no desconnectem pràcticament mai, els resultats a llarg termini són quadres d'ansietat i depressió –sovint amagats, dissimulats o infradiagnosticats.
Treballem diàriament amb aplicacions de missatgeria (Whatsapp, Telegram o la que vulgueu) sense haver pensat ni decidit com i quan ens hi comuniquem. Els canals de presa de decisions establerts fins al moment –les reunions reposades, el correu electrònic– han volat pels aires o es reserven per casos molt puntuals. Els temps de resposta s'han volatilitzat i els espais de comunicació abans considerats informals ara són el pa de cada dia per les converses laborals: un missatge tard al vespre per fer una petició, una proposta laboral en forma d'àudio o un debat complex en un grup on el que compta no és tant què dius sinó respondre a temps (i, mentre ho escric, m'adono de fins a quin punt hi contribueixo jo també).
Ja sabíem que traslladar la presa de decisions d'un àmbit formal en temps de feina a ambients informals en horari 24/7 acostuma a tenir unes perjudicades habituals: les dones, que assumeixen de manera generalitzada la cura d'infants o persones a càrrec i per tant tenen menys disponibilitat per participar en espais, siguin presencials o digitals, amb immediatesa i en horaris estrambòtics. A la carrera laboral de les dones, descobrim que cal sumar-hi una altra damnificada: la salut mental de tothom.
Ara que els efectes del coronavirus han portat una nova pandèmia de salut mental i que el president Aragonès ha començat el seu mandat escenificant que combatre-la és una prioritat, podem fer-nos un bon propòsit mentre esperem que actuï l'administració: apagar el mòbil unes hores cada dia i viure, que sembla que el mòbil diu que ara sí que arriba el bon temps.