Una de les decisions més valentes que va adoptar Joan Laporta en la primera etapa com a president del Barça va ser tallar de soca-rel amb els Boixos Nois. Li va causar disgustos i pressions -algunes d'elles sota l'escalf de grans grups de comunicació-, però es va mantenir ferm i els ultres van deixar de gaudir de privilegis gestats durant l'etapa de Josep Lluís Núñez, que no evitava tractar-los amb simpatia. El públic habitual del Camp Nou, durant el mandat de Josep Maria Bartomeu, podia detectar sense esforç que, al Gol Nord, l'anomenada Grada d'Animació incloïa -a banda d'una majoria moguda per la bona feina i el barcelonisme- personatges d'aire truculent i gestos discutibles. Si a això se li suma que, en alguns desplaçaments, ultres blaugranes havien protagonitzat aldarulls i baralles amb altres aficions, resulta clar que s'havia produït un retorn al passat.
L'impagament de multes pel comportament d'aficionats durant la temporada passada després de reiterats avisos per part de la directiva és la gota que ha fet vessar el got. A Montjuïc hi havia 560 seients reservats per a les quatre penyes que formen part de l'espai d'animació, més o menys la meitat dels que hi havia al Camp Nou. La relació entre la junta i aquests grups no ha estat mai del tot fluïda: la temporada passada es van sentir càntics a favor de la continuïtat de Xavi Hernández i en contra de Laporta. En temps de Bartomeu a la llotja -la pandèmia li va evitar retre comptes davant dels aficionats- i Luis Enrique a la banqueta, el nom de l'entrenador era especialment corejat en bona part dels partits. Pep Guardiola, per les raons que sigui, mai va ser idolatrat de la mateixa manera.
Fílies i fòbies al marge, la mateixa posada en marxa de la Grada d'Animació pot col·lisionar amb la idiosincràsia del club. Hi ha aficionats que es poden preguntar per què s'han de seguir les consignes i, sobretot, per què s'ha d'animar de manera aleatòria, sense tenir en compte el desenvolupament del partit, el context de la temporada, el rival o l'estat de la plantilla. Hi ha un component d'artificial en voler animar sempre de la mateixa manera, perquè no és el mateix el primer quart d'hora d'un partit de Lliga intranscendent, que fer-ho quan s'ha de buscar una remuntada contra un rival d'entitat. I, per què no dir-ho, hi ha moment en què el futbol requereix silenci, introspecció, davant d'una derrota. No s'és més del Barça per perdre les cordes vocals animant els jugadors amb un 0-3 en contra en un partit transcendental. La cultura del club, en aquest sentit, no ha estat mai populista.
Per posar un parell d'exemples. És normal -discutible per alguns paladars, però normal- que bona part de l'afició celebri les accions coratjoses de futbolistes més aviat limitats com Carles Puyol o Javier Mascherano, perquè el futbol és un esport en què sovint la suor agrada més que el talent, però el que és més estrany és que determinats grups pretenguin convertir això en norma. El futbol és un remei per canalitzar components temperamentals que el dia a dia tendeix a controlar -una dissonància que l'esport ajuda a projectar-, genera comunió amb desconeguts -qui no s'ha abraçat a algú que noranta minuts abans no coneixia per celebrar un gol a l'últim minut?-, i és precisament per això que està lluny de la planificació. Una animació planificada és una animació de cartró pedra, perquè el propòsit és forçat.
A banda, també existeix una progressiva americanització dels espectacles esportius. Anar al Camp Nou, o ara Montjuïc, s'acosta cada vegada més a una experiència, no tant un partit de futbol. Invents com la kiss cam poden funcionar al Madison Square Garden o a l'estadi dels Dallas Cowboys de la NFL, però apareixen descontextualitzats a Barcelona. Perquè, al final, l'estadi no és un decorat, sinó que, per als més romàntics, suposa un santuari on hi conviuen la memòria col·lectiva, el sentiment de pertinença i l'esperança de guanyar. No cal que ningú amb un bombo gegant t'obligui a animar Leo Messi, en el seu dia, o que iniciï un càntic. Als aficionats de debò ja els surt de dins. I una evidència: si hi ha grups que no volen pagar les multes, no hi ha cap motiu, cap ni un, per privilegiar-los dins del club.