"Que el president Pujol noti l'escalf de tots nosaltres", diu Manel Vila, president d'Amics d'Enric Prat de la Riba, organitzadora de l'homenatge. Són les 11.07 d'un divendres assolellat a Castellterçol, i la nostàlgia impregna l'ambient. Dalt de l'escenari s'hi troben vells coneguts, bona part dels quals membres de la cúpula de l'antiga CiU, persones amb responsabilitats de Govern durant dècades: Artur Mas, Xavier Trias, Núria de Gispert i Felip Puig. També Magda Oranich, pota negra, i Adrià Fortet, deixeble de Joan B.Culla i encarregat de comparar les figures de Pujol i Prat de la Riba. Cada homenatge pot ser dels últims; potser per això l'expresident ha vist accelerada una restitució inviable fa deu anys.
Perquè fa deu anys que va confessar la deixa a l'estranger, i deu anys que Convergència va decidir trencar amb el patriarca com a pas previ a liquidar la marca. Eren moments en què Trias -que arriba a Castellterçol al mateix cotxe que Pujol- li recomanava desaparèixer, en què Josep Rull -ara president del Parlament, que ha intervingut per vídeo per elogiar la figura "magna" del fundador de CDC, "pare de la nació catalana moderna"- anticipava el final d'un partit nascut el 1974 a Montserrat. Fa deu anys, Pujol era un actiu tòxic. Ara, pendent de judici i acompanyat sempre per un dels fills -aquest divendres li ha tocat a l'Oriol, l'únic que es va dedicar a la política- i d'un bastó, ha mutat de nou en entranyable. La pressa per allunyar-se'n ha mutat en pressa per fotografiar-s'hi.
Fortet s'encarrega de reconstruir el fil entre Prat de la Riba i Pujol, que va guanyar de manera sorprenent les eleccions al Parlament del 1980. "És vist com algú que porta tota la vida preparant-se per aquest càrrec. Aquesta característica no la tenien els seus rivals", indica l'historiador. Oranich, que ha vist dues amnisties -la de la Transició i la d'ara, incompleta-, s'esplaia en el context posterior a la mort de Franco. No hi ha haver ruptura, però sí "petites ruptures", com ara poder posar els noms en català. No tothom podia, això sí: les mares no podien canviar Sergio per Sergi si no anaven al registre amb el marit. Oranich, que parla sense embuts -que ho preguntin a Laura Borràs-, elogia la figura d'Adolfo Suárez i també el ministre Fernández Ordóñez. Una de les conquestes: la llei del divorci.
Lluís Prenafeta, secretari general de Presidència en la primera etapa de Pujol, no pot assistir a l'homenatge per raons de salut, i el substitueix el seu fill Marc, encarregat de llegir unes paraules del pare. "L'ombra era jo, i el poder era ell", recorda Prenafeta en l'escrit, on parla de "conseqüències" viscudes que cap dels dos es "mereixia". L'ex-mà dreta del patriarca va acabar condemnat pel cas Pretòria -durant anys va encarnar la part més tèrbola de CDC-, i Pujol viu els últims anys pendent de l'Audiència Nacional. A l'expresident, diu Prenafeta, se'l tractava com un primer ministre sense ser-ho. Ho testimonien fotografies amb presidents dels Estats Units i mandataris del Japó. "Ell sabia que no es podien fer deu passes endavant i cap passa enrere. Qui l'han succeït han fet massa passes endavant, o no n'han fet cap", diu. Mas s'ho escolta amb gest seriós, amb els ulls fixats en un punt imprecís -com cantaven els Manel a Aniversari- de l'auditori. Prenafeta sabia perfectament què volia dir, i qui hi ho havia d'entendre ho ha entès.
Núria de Gispert comença a parlar quan els organitzadors ja pateixen perquè, com era inevitable, tothom vol parlar més minuts dels 14 que s'havien acordat per ponent. Consellera de múltiples carpetes i presidenta del Parlament fins al 2015, recorda que a Pujol les dones "li queien bé", però que no eren la companyia de treball que desitjava. Sovint havia de fer servir Trias de mitjancer per aconseguir nomenaments, o tirar endavant projectes emblemàtics com la Ciutat de la Justícia i l'Escola Judicial. Pujol assenteix quan De Gispert li repeteix en veu més baixa el que explicava al públic. "El nostre món és el món", deia sovint l'expresident, i ella ho recorda. Posa com a exemple un viatge a la Xina el 1981, o l'impuls dels Quatre Motors d'Europa. Pujol es posa les ulleres i fa anotacions. "Hauríem de pagar per treballar, ens deia. Mai ens va apujar el sou", es queixa amb humor.
A Unió, diu, ella no queia bé, perquè li queia bé a Pujol. "Tu ets la i de CiU, em retreien. I tenien raó!", exclama De Gispert, independentista des del 2015, quan va deixar la formació democristiana liderada per Josep A. Duran i Lleida. Aplaudiments del públic, possiblement més amic de Convergència que de Duran. Trias tampoc era independentista, s'hi va tornar amb el pas del temps, però mai ha estat dels més abrandats, ni ho serà. Va ser diputat a Madrid en la majoria absoluta de José María Aznar -un "dimoni", segons de De Gispert-, el president espanyol que va rubricar el Pacte del Majestic. L'exalcalde arrenca dient que ha viscut moltes aventures amb l'expresidenta del Parlament, frase que genera la mateixa reacció en el públic que les bromes que es feien a l'escenari Núria Feliu i el pianista Lucky Guri: picardia moderada, somriures, alguna galta envermellida.
"Pujol era una mena d'heroi, una persona que s'enfrontava a la dictadura", rememora Trias. Després té temps per evocar la Catalunya dels sis milions -ara en són vuit-, la posada en marxa del sistema de salut, l'aparició de la SIDA -una "bomba atòmica" que podia trencar la societat- i com en cada moment va tenir el suport de l'expresident, que sabia "tenir el comandament". "Sense una línia clara, les coses no funcionen, són regnes de taifes. Sabies quan havies de dir una cosa al president, i quan no", recorda. Se li escapa una espècie d'ara no toca, una de les frases emblemàtiques de Pujol, que sona quasi a imitació. Al líder fundador no el van acabar d'entendre a Madrid -Aznar volia CiU al govern espanyol-, i Trias sosté que el van voler enfonsar -com a ell- per aturar el procés. "Si algú troba els 12 milions que tenia a l'estranger, que m'avisin immediatament", assenyala l'exalcalde. Just en aquell moment arriba Jordi Sànchez, expresident de l'ANC i exsecretari general de Junts, a l'auditori. S'asseu discretament en una cadira a la part de dalt de l'auditori.
Felip Puig, que ràpidament reconeix que serà "immodest", homenatja Pujol amb l'enumeració de bona part dels mèrits dels 23 anys consecutius de CiU a la Generalitat. Però el nucli de la intervenció va dirigit a descriure com funcionava Convergència com a partit. "Era una formació estructurada", elogia Puig, que va assistir l'any 1975 en una xerrada a Esade en què l'expresident anunciava la posada en marxa de les sigles. "És un pal de paller que permet ocupar el centre del país", radiografia l'exsecretari general de CDC, que diu -sense dir-ho- que si el PSC governa és perquè no ha abandonat mai aquest centre. Segur que en prenen bona nota Jaume Giró, David Saldoni i Eduard Pujol, els principals dirigents de Juns que assisteixen a Castelterçol. És probable que no només comparteixin el diagnòstic, sinó que lamentin no poder-lo portar del tot a la pràctica.
"No te n'oblidis mai: el més important és el partit", li deia Pujol a Puig, encarregat de col·locar una polsera vibradora a l'expresident perquè clavés el missatge -la llum vermella no era suficient per captar la seva atenció- en l'últim míting com a candidat, celebrat al Miniestadi davant de 32.000 persones, xifres d'un altre planeta. Mas no devia tenir en compte el consell sobre el partit quan va decidir tancar la paradeta convergent el 2016, moment en què només l'exconseller d'Interior -proveïdor d'una imitació molt celebrada de Pujol- i altres guardians de les essències com Germà Gordó es van oposar a enterrar el partit. El successor no parla de com es va donar l'esquena al llegat orgànic del patriarca, sinó de com d'impossible semblava, als vuitanta, que l'independentisme tingués majoria absoluta al Parlament. L'autonomia, diu, ha estat el substrat, el motor, del procés.
"Hem conegut les limitacions i les possibilitats. Hauríem de saber els vectors que han fallat. Mirant al futur: les derrotes no són eternes", remarca Mas, que en els primers compassos de la carrera, quan Pujol l'escull com a successsor, se'l retratava de manera robòtica. Ja no és així -ha plogut molt des del canvi de segle-, però resulta obvi en el transcurs de l'acte que s'ha hagut de treballar la connexió amb el públic que Puig i Trias, i per descomptat Pujol, porten dins. Una equació ho resumeix: el fundador es va presentar a cinc eleccions i va governar durant 23 anys; Mas va ser candidat cinc vegades, i només va ser president cinc anys. En el final de la intervenció, l'expresident recorda que no va tenir uns inicis fàcils, enfrontant-se a Pasqual Maragall i també a figures d'Unió -a Duran li deuen haver xiulat les orelles aquest matí- que no acabaven de veure clar el relleu.
Dues hores després, amb els teloners satisfets, arrenca Pujol. Admet que no hi sent del tot, diu que està incòmode en els homenatges, i demana paciència, perquè per parlar de coses importants necessita entre dues i tres hores. El discurs és inconnex, s'escapa algun què "anava a dir", va endavant i enrere, demana ajuda a Mas. Reconeix que, fa dècades, responia "no anirem bé" quan parlava amb amics independentistes -torna a dir "on érem", quan es perd-, i que la independència no s'aconseguiria. "Espanya és un país molt poderós, perquè té una de les llengües més importants del món, i podem aspirar a salvar-nos. Però negociant amb ells", recorda l'expresident. Fins i tot Francesc Macià, diu, "sabia" que era un escenari inviable. L'únic país possible -"em perdo", torna a dir- és el de Prat de la Riba. Paraules que ressonen com a testament polític.
Castellterçol