El secretariat permanent de Convergència sempre va tenir una aura màgica, quasi mítica. Es reunia cada setmana a la setena planta de la seu del carrer Còrsega, un edifici comprat als anys 90 a l'antiga companyia elèctrica Enher (ara Endesa) i encaminat ara a acollir pisos de luxe. La sala estava presidida pel logo del partit -un arbre amb quatre branques i dinou fulles- tallat en fusta a la paret. En una d'aquestes trobades, durant la primavera del 2016, Artur Mas va verbalitzar el que tothom intuïa: que CDC desapareixeria i que mutaria en una nova formació. La confessió de Jordi Pujol, sumada al cas Palau i al 3%, el terratrèmol del procés i el desgast acumulat durant dècades de poder institucional, suposaven la crisi definitiva per al partit, que va néixer fa exactament cinquanta anys a Montserrat. Cinc dècades que expliquen la història recent del país.
Convergència, com tots els partits grans, havia tingut alts i baixos. Va guanyar contra tot pronòstic les catalanes del 1980 i, a través d'aquesta victòria, va construir una hegemonia entorn la figura de Pujol, públicament rehabilitat després d'una dècada de penitència per haver fet pública la deixa -no declarada- de l'avi Florenci i pels processos judicials oberts, que no aterraran definitivament a l'Audiència Nacional fins al novembre de 2025. CDC, interpretava Mas, ja no tenia més recorregut. Només Felip Puig i Germà Gordó, dos exemplars pota negra del partit, van alçar la veu per posicionar-se en contra de prémer el botó de la desaparició. Però ja no hi havia marxa enrere.
La manera de fer convergent
Malgrat que Puig i Gordó alcessin la veu, i que múltiples quadres repartits pel territori veiessin amb dubtes l'operació de Mas -que acabava de deixar el Palau de la Generalitat i havia situat Carles Puigdemont com a hereu-, tothom va acatar. Forma part de la manera de fer convergent, un adjectiu que vol dir moltes coses alhora i que, al mateix temps, no en vol dir cap de concreta. Els convergents, ironitzen sovint els qui encara s'identifiquen amb aquesta fórmula, es reconeixen els uns als altres, ja sigui per la manera de pensar, per la manera de veure el món, per les formes, per la manera de vestir. I, sobretot, per la manera de veure el poder, de relacionar-s'hi, d'exercir-lo. I, per descomptat, de no deixar-lo anar.
Fa cinquanta anys, però, cap dels assistents a Montserrat -on s'hi celebrava una reunió de les penyes del Barça que va servir per encobrir l'assemblea fundacional de Convergència- hauria pensat que el partit, pensat per Pujol com a moviment, estaria 23 anys consecutius manant a Palau i influint de manera decisiva a Madrid. Un primer llistat dels militants, que Miquel Esquirol, un dels quadres més propers al fundador en els inicis, encara guarda, suposa una radiografia del poder que es va estructurar a Catalunya durant tres dècades: Jacint Borràs, Joan Granados, Carles Sumarroca, Josep Espar i Ticó, Antoni Subirà, Carles Gasòliba, Jaume Rosell -pare de Sandro Rosell-, i Miquel Sellarès en van formar part.
Pagaven quotes que anaven de les 250 pessetes fins a les 2.000, i ràpidament van quedar clars els lideratges indiscutibles: Pujol, com a pare fundador; Miquel Roca, com a capitost a Madrid. A partir d'aquí es va anar estructurant una manera d'exercir el poder que es resumia amb aquest leitmotiv: "Sumar, sempre sumar". Les turbulències no van trigar a arribar, especialment arran del cas Banca Catalana. Després d'allò, Pujol va sumar 72 escons al Parlament i ja no deixaria la majoria absoluta fins al 1995, quan la fórmula ja començava a emetre senyals de desgast. Si abans havia col·laborat amb Felipe González, a partir del 1996 ho faria amb el PP de José María Aznar amb el Pacte del Majèstic.
Successió, retallades i procés
Aquella entesa, segellada en l'hotel barceloní que va acollir les nits electorals de CDC fins l'any 2014, és segurament l'últim gran acte de Pujol com a president. A partir d'aquí, davant la puixança del PSC sota el lideratge de Pasqual Maragall, ja només resistiria per la mínima a les eleccions del 1999 i començaria a posar fil a l'agulla a una successió que situaria Artur Mas com a candidat, per a disgust de Josep A. Duran i Lleida, líder d'Unió. Mas va guanyar en escons les eleccions del 2003 i del 2006, però no va governar pels acords entre els socialistes, ERC i ICV. Començava l'anomenada travessa del desert, que acabaria el 2010, quan el successor de Pujol va obtenir 62 escons. El balcó del Majèstic somreia.
Durant l'aterratge a Palau es va congelar, això sí. L'escenari pressupostari va comportar retallades pressupostàries avant la lettre, abans que fossin una exigència, perquè el dèficit estava disparat. La sentència contra l'Estatut i el fracàs del pacte fiscal van comportar l'inici del procés, que tampoc s'entendria sense el congrés de CDC del 2012, quan es va apostar per l'estat propi. En aquest conclave, Oriol Pujol seria escollit secretari general, però l'alegria -com la victòria electoral de dos anys abans- duraria poc. L'endemà esclatava el cas de les ITV, que el va portar a la presó i a declarar-se culpable per evitar una condemna major. I, l'estiu del 2024, el terratrèmol definitiu: la confessió de la deixa de Pujol.
Si la imputació d'Oriol Pujol va determinar que el llinatge polític del patriarca s'extingia, la confessió del líder va posar en qüestió el llegat polític. Xavier Trias, que tantes escenes de sofà havia protagonitzat amb ell quan era conseller de la Presidència, va defensar que Pujol havia de "desaparèixer". La frase va sacsejar consciències d'alguns fundadors, que la van trobar injusta. Trias, amb el pas del temps, va criticar que CDC es refundés en el PDECat, i posava la crisi viscuda a Volkswagen per justificar que el nom no s'havia d'haver canviat. Mas pensava el contrari, com també ho feien dirigents de la seva corda, cap de tan influent com Quico Homs, que ara treballa discretament sota l'òrbita de Junts.
De 15.000 militants a només 3.000
El congrés del PDECat -i en això coincideixen fins i tot els que se'l van creure des del primer moment- va ser un fracàs. Convergència tenia 15.000 militants i el nou partit va néixer només amb 3.000 afiliats i una pugna pel poder que en va condicionar tota l'existència. Puigdemont va influir en la primera tria de noms -Marta Pascal i David Bonvehí van agafar les regnes, tot i que amb la primera l'aleshores president no hi tenia sintonia-, però no es va implicar en la vida orgànica. Estava enfeinat amb redefinir el full de ruta, primer, i en gestionar el referèndum, després, mentre intentava que la coalició Junts pel Sí -una obsessió de Mas- no descarrilés per les desavinences amb Oriol Junqueras.
Un dels noms que es van descartar per la refundació de Convergència va ser Junts per Catalunya, que acabaria sent la marca electoral de Puigdemont a les eleccions del 2017 -en les quals va guanyar Ciutadans i els postconvergents, que en aquell moment tenien al·lèrgia a aquest apel·latiu, van quedar per sobre d'ERC- i que ha cristal·litzat com l'artefacte més destacat que acull l'herència primigènia. No només pels noms -un recorregut pel llibre de família de Junts indica d'on ve la descendència, com testimonien figures de l'estil de Jordi Turull, Josep Rull i Albert Batet, o també Puigdemont, militant de CDC des del 1983-, sinó també per un cert retorn a les essències amb el toc independentista forjat fa set anys.
Abans d'arribar a Junts, el líder a l'exili va idear la Crida Nacional per la República, pensada per aixoplugar tot l'independentisme, però que només va comptar amb la simpatia inicial -i relativa- del PDECat. La negociació entre Bonvehí, últim president del partit, i Jordi Sànchez, secretari general de la Crida i home de Puigdemont -fins que van partir peres el 2022-, va fracassar. En una maniobra que portava el segell de Sànchez, el líder a l'exili va prendre el control de les sigles de Junts i les va convertir en la nau política que més representa l'esperit de Convergència, tot i no acceptar-ne el llegat fins fa tan sols uns mesos. Durant anys, CDC ha estat una etiqueta tòxica, fins i tot pels qui abans la lluïen.
Què queda de CDC?
Què queda d'aquell partit que va governar l'autonomia i va influir a Madrid? Una manera d'entendre el poder de manera vertical -Puigdemont l'exerceix en graus que ni tan sols es permetien a Pujol-, una capacitat de comprendre els ressorts del poder, una interlocució greixada però sempre sotmesa a certes tensions amb les elits -el fundador es trobava més còmode en visites al territori que a les seus de les grans empreses-, una ideologia mal·leable que amb els anys va virar a la dreta -sobretot amb Mas- tot i emmirallar-se en la socialdemocràcia quan es va fundar, i un sentit de la institucionalitat que només ha trontollat quan a Junts hi va governar l'aliança Puigdemont-Laura Borràs.
Però no només Junts acull l'herència convergent. Fins i tot ERC se n'ha volgut empeltar, com demostren fitxatges de l'estil de Carles Campuzano en el tram final del Govern de Pere Aragonès. Els republicans també van aliar-se el 2017 amb Demòcrates de Catalunya, els hereus independentistes d'Unió, que ara han establert una aliança estable amb Junts a través de la figura de Toni Castellà, que aquesta setmana ja obria la porta a arribar a acords de "centralitat" amb el PSC. La via del diàleg amb l'Estat enarborada per ERC a Madrid des de la tardor del 2017 té una certa reminiscència convergent. Mas, de fet, encara ressalta les contradiccions de la maniobra des del despatx que té al Palau Robert.
També hi ha traces de gen convergent al PSC, especialment en la manera de fer de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Fins i tot el retrat que es va fer en aterrar a Palau, darrere d'una taula amb papers i bolígraf, emula el fundador de CDC, amb qui es va reunir en els primers compassos del mandat. Fitxatges com Ramon Espadaler -d'Unió, no estrictament convergent, però amb una cultura política equiparable-, Miquel Sàmper o el mateix David Bonvehí indiquen fins a quin punt la manera de fer convergent continua sent una referència, encara que ningú la reivindiqui explícitament més enllà de figures com Jaume Giró, líder del sector pragmàtic de Junts i membre de l'executiva.
Tots els projectes que han volgut representar explícitament Convergència -el PDECat amb a Àngels Chacón com a candidata a la Generalitat, Convergents de Germà Gordó, el Partit Nacionalista de Catalunya de Marta Pascal, l'experiment de Centrem- han naufragat o tingut pobres resultats a les urnes. Potser perquè el país ha canviat i perquè el que va sortir de Montserrat el 17 de novembre del 1974 ja no connecta amb el gruix de la ciutadania. De nostàlgia n'hi ha, especialment quan es recorda el passat, perquè CDC ja té més espai en els llibres d'història que en els manuals del present. Entre altres coses, perquè els qui la van fer gran, o ho van intentar, són els mateixos que van apostar per enterrar-la.