"Mai vam pensar que la fundació de Convergència fos tan transcendent. Mai vam pensar que Jordi Pujol, només sis anys després, seria president de la Generalitat. La prova és que no vam fer ni una llista de la gent que va assistir-hi, ni cap acta de la reunió". Qui parla és Miquel Esquirol, una persona clau per entendre els primers anys de CDC. Amic de l'expresident de la Generalitat, li va fer de xofer durant anys, pagant la benzina -encara ho recorda- de la seva butxaca. Assegut a casa seva, a l'Eixample de Barcelona i amb una vitrina plena d'esquirols -quan era directiu del Barça en comprava allà on anava, com a homenatge al cognom-, rememora l'assemblea fundacional de Convergència de fa 50 anys.
Tot comença l'estiu del 1974. En una ballada de sardanes a la Societat Cultural Sant Jaume, a Premià de Dalt, Pujol fa aquesta reflexió a Esquirol: "Això de fer país, que és el que vam fer a l'escola, o després de l'afer Galinsoga, o amb la campanya pels bisbes catalans, s'ha acabat. Ara hem de fer política". Rep l'encàrrec de convocar a casa figures com Joaquim Ferrer i Miquel Sellarès, i els explica la voluntat de crear un "gran moviment" de centreesquerra, a l'estil suec, que fos capaç d'aglutinar fins i tot la branca del socialisme liderada per Josep Pallach. Ferrer era, precisament, un home de Pallach. Als dirigents d'Unió, amb Anton Cañellas i Josep Miró i Ardèvol al capdavant, els convoca Pujol.
No hi ha entesa amb la branca socialista, tampoc amb els democristians -que sempre han vist Pujol com un dels seus, però al capdavant d'un altre partit-, però tot continua endavant. Es fixa la data fundacional pel 17 de novembre, a Montserrat, coincidint amb una trobada de les penyes del Barça. El dia abans, Esquirol puja al monestir amb Sellarès, amb qui encara avui conserva una forta amistat. "Molta gent nostra estava fitxada per la policia i vam pensar que, si portàvem l'escut blaugrana, seria més fàcil", recorda. Patien per si els enxampaven? "Dos joves ens van aturar. Vaig dir que era del Barça, i que venia a muntar la trobada de penyes. Ens van deixar passar. Resulta que eren guàrdies civils de paisà", desgrana.
Esquirol coneixia en primera persona la tasca de la brigada política i social de la policia franquista, que el va tenir detingut durant tres dies a la comissaria de Via Laietana. Ho recorda de manera nítida: "Quasi no puc caminar i l'any passat em van posar un marcapassos, però del cap estic molt bé!", exclama quan relata noms i dates. S'implica en el primer secretariat permanent de CDC, que es reuneix al despatx que tenien Miquel Roca i Narcís Serra al carrer Còrsega. "Era divertit perquè, la primera vegada, la secretària ens preguntava si veníem pels socialistes o pels altres". Serra va acabar sent vicepresident del govern espanyol amb el PSOE i Roca, la principal figura en el dia a dia convergent.
"Dos galls en un mateix galliner"
El secretari general de CDC va ser, segurament, la figura que més va rivalitzar amb Pujol. "Dos galls en un mateix galliner", defineix Esquirol. La crisi que van tenir el 1992, de dimensions bíbliques, s'explica per la personalitat de tots dos. El xofer, que des del 1964 repartia els escrits de Pujol -passats a màquina- a un seguit de persones seleccionades, i que amb el pas dels anys s'incorporaria a l'administració, encara recorda amb sorpresa la nit electoral del 1980, quan Convergència guanya contra tot pronòstic. "És un líder natural", el defineix. Reconeix, això sí, que li costa treballar en equip i prendre decisions col·lectives, perquè li costa delegar. Sobretot, diu, Pujol és un "gran patriota".
Era independentista? "No", respon Esquirol, tot i que hi posa context: "Tot nacionalista, a la llarga, ha de ser independentista". S'hauria pogut fer més, en el seu moment, per obtenir el concert econòmic quan s'estava discutint l'arquitectura de la Constitució? "Qui no el volia era Miquel Roca", assenyala el col·laborador de Pujol. També recorda la figura de Lluís Prenafeta, el primer secretari general de Presidència després de la restauració de la Generalitat, que desconfiava de la figura de la secretària del president, Carme Alcoriza, perquè li restava poder. Prenafeta va acabar condemnat pel cas Pretòria, i formava part de l'ala més fosca de CDC, indissociable de la història del partit i de l'ombra de la corrupció.
En aquest sentit, indica que Jordi Pujol Ferrusola -integrant de les primeres llistes de militants, encara amb l'adreça de casa dels pares a la Ronda General Mitre de Barcelona- era un "imprudent". "El seu pare sempre va tenir una merda de cotxe, pitjor del que tenia qualsevol empleat de Banca Catalana, i ell resulta que tenia una col·lecció", s'indigna Esquirol. En una ocasió, l'avi Florenci li va comentar que patia per si Pujol tornava a la presó, i per com s'ho faria Marta Ferrusola amb set fills. Un temor que fa que l'excol·laborador pensi que l'existència de la deixa a l'estranger sigui plausible. "Aviam què passa al judici", diu Esquirol. Està programat perquè se celebri el novembre de l'any vinent.
Quan Pujol va confessar, Esquirol va ser un dels primers a anar-lo a veure. "Em va saber molt greu", recorda. Assegura que no se l'ha restituït gaire, i és especialment dur amb Xavier Trias per haver dit que l'expresident havia de "desaparèixer". "Sense Pujol, Trias seria cap de servei de Pediatria a la Vall d'Hebron", insisteix. "Es va sobreactuar. Hi va haver molt purisme", remarca. Sobre la taula hi té documentació, llibres escanejats i pàgines impreses de Viquipèdia, com si volgués comprovar que els fets que s'hi relaten -i que ell va viure en directe- són veritat. Mai va pensar que la fundació de Convergència fos transcendent. Cinquanta anys després, això sí, la mirada delata un canvi d'opinió.